Comprar per internet tres talles d’un mateix vestit o d’unes sabatilles esportives i tornar les descartades al venedor ja forma part dels nous hàbits del consumidor. Se sap que gairebé la meitat de la població ha tornat articles comprats en comerços virtuals. Aquesta pràctica porta associats efectes no desitjats per a l’economia de les empreses, el medi ambient i les ciutats, per la congestió i perquè articles que abans només viatjaven en una direcció (del fabricant al comprador), ara transiten amunt i avall per la cadena de subministrament. Més enllà dels reptes que es plantegen, aquesta pràctica està servint per fer visible la logística inversa, una mena de racó fosc -intencionadament fosc, segons diuen alguns experts- de l’economia actual que cal treure a la llum per fer-lo més eficient i sostenible.

“La logística inversa és cada dia més necessària, però està lluny de ser l’activitat competent que hauria de ser. Ni a la classe empresarial ni als governs els interessa que se’n parli gaire, prefereixen tancar els ulls”, es lamenta Antonio Conde, professor del grau en logística empresarial de l’Escola Universitària Mediterrani (EUM), on imparteix l’assignatura de logística inversa. Per què? Tradicionalment la logística ha estat una activitat molt centrada en el moviment físic dels productes en un únic sentit. Aquesta lectura unidireccional ha orientat les tasques d’anàlisi, planificació, operativa i control dels fluxos. Molt especialment des del moment en què els productors externalitzen aquesta activitat i esdevé un sector especialitzat.

Ara bé, que hi ha productes que remunten el riu com els salmons és quelcom cada dia més habitual, com s’ha vist amb el comerç electrònic. Però no només. També creix la consciència que les empreses tenen la responsabilitat de recuperar i reciclar, reutilitzar o eliminar correctament els productes que posen al mercat quan aquests arriben a la fi de la seva vida útil, de manera que s’han de preocupar per rescatar-los. De fet, cada cop hi ha més fabricants i distribuïdors que, per exemple, remuneren la devolució del mòbil vell amb la compra d’un de nou, ni que sigui com una estratègia de màrqueting, i això obliga a establir canals de retorn. La retrologística -que és una altra denominació habitual- és cada cop més present i és una palanca clau de l’economia circular i per a l’ús eficient dels recursos.

No obstant això, és una activitat antipàtica per als professionals de la logística tradicional, habituats a portar mercaderia estàndard i ben estructurada riu avall. En primer lloc perquè no és una càrrega uniforme ni previsible i sovint l’embalatge està en condicions deficients o no existeix. D’altra banda, és difícil estimar la demanda i cal dirigir-se a molts punts per omplir el camió. En definitiva, és l’antítesi del que estan acostumats. Però segurament el problema més crític és la dificultat de calcular el cost de recuperar el producte. Tant és així, que moltes empreses desconeixen què els representa, segons assegura Conde, que és especialista a analitzar els costos de la logística: “Un fabricant pot saber al detall el cost unitari del seu producte en cada part del procés productiu, però és incapaç de saber quant representa en els seus balanços la logística inversa”, afirma. Tampoc no sap a qui repercutir-lo: és un cost associat al producte o és cosa del departament de màrqueting?

Com que és un món desconegut i enutjós, el productor prefereix desentendre-se’n i ho deixa en mans de la seva operadora logística, que a la vegada ho delega al transportista, que molt sovint és autònom, amb l’argument que aprofiti el viatge per no tornar de buit. Al final, la logística inversa es converteix en una patata calenta que ningú vol i que acaba penalitzant la part més feble de la cadena. El preu s’acaba calculant de manera intuïtiva i a la baixa i és el que rep l’autònom.

D’altra banda, quan el vehicle de repartiment diposita la mercaderia de retorn al magatzem no hi ha cap garantia d’una correcta gestió del material. I això és especialment greu quan el material és un aliment. Els protocols d’higiene que s’observen quan el producte va al client es perden quan fa el camí invers. No hi ha vigilància. En altres casos, la mercaderia pot acabar en un contenidor del port amb destinació a un país en desenvolupament; en altres paraules, s’aixeca la catifa i s’amaga la brossa.

En resum, es tracta d’una activitat l’execució de la qual està a anys llum del que descriuen els manuals de logística ben intencionats, que parlen d’avantatges competitius per a les empreses i d’oportunitats de negoci. Si realment fos un sector lucratiu, hi hauria empreses especialitzades en logística inversa, i no és el cas. El cert és que de moment ningú està interessat a fer aflorar el problema.

No és el cas de l’EIT Urban Mobility, una institució que des de Barcelona treballa en benefici de la innovació aplicada a la mobilitat a les ciutats europees. La directora per al sud d’Europa, María Paula Caycedo, explica que amb finançament i assessorament estan abordant alguns dels frens que té la logística inversa. A tall d’exemple, comenta que estan donant suport a empreses emergents perquè incorporin la logística inversa en el desenvolupament dels seus productes, i que, com en el cas de l’empresa sueca Jonna Bike, les seves bicicletes elèctriques siguin més fàcils de reciclar i mantenir. També estan contribuint amb 600.000 euros al projecte LogiCYCLE: “L’objectiu és oferir una solució de lliurament i devolució de mercaderies respectuosa amb el medi ambient i econòmicament estable, que impliqui els ciutadans; en els pròxims mesos provarem a Praga i Madrid una plataforma millorada de microcentres per al funcionament de bicicletes de càrrega per a la devolució de mercaderia”, assegura.

Més enllà de bones pràctiques que marquin el camí, també cal la implicació de les administracions. El professor Antonio Conde proposa l’aprovació de lleis que penalitzin la pràctica de la sobrecompra en el comerç electrònic. “Cal que els consumidors siguin conscient dels problemes mediambientals que comporta aquest hàbit, de manera que si retorna un producte hauria d’assumir el cost que implica. Hem de socialitzar el problema de la logística inversa”, assenyala.

De moment, moltes marques de moda amb canal de venda en línia estan perdent diners a causa de la logística inversa, sovint per uns costos que no saben mesurar de manera precisa.