Hi ha molts fes­ti­vals d’estiu, sí, però no n’hi ha cap altre com Diver­land, que ha cele­brat aquest cap de set­mana la seva quarta edició al càmping Sènia Cala Gogo & Inter­na­ci­o­nal de Sant Antoni de Calonge, coor­ga­nit­zat per la calon­gina Orques­tra Di-ver­si­o­nes i per U98 Music, amb un ple total i unes 2.500 per­so­nes per dia des de diven­dres fins diu­menge.

Diver­land és únic per diver­ses raons: pel seu emplaçament i per un for­mat que està a mig camí entre un fes­ti­val i una festa major, amb acti­vi­tats durant tot el dia i bona part de la nit lite­ral­ment per a totes les edats. I és sobre­tot un fes­ti­val dife­rent perquè, com va subrat­llar Albert Fort, el can­tant de Di-ver­si­o­nes, no hi ha cap altre fes­ti­val orga­nit­zat per un grup, i també s’hi podria afe­gir que no hi ha cap grup que tin­gui uns segui­dors com els seus: fans acèrrims que els seguei­xen per totes les fes­tes majors i que res­po­nen en massa a les seves con­vo­catòries com ara la macro­festa a la platja Diver­be­ach i, per sobre de totes, aquesta Diver­land, la ciu­tat de Di-ver­si­o­nes que tanca ofi­ci­o­sa­ment l’estiu a la Costa Brava, igual que l’obre la Can­tada d’Hava­ne­res de Cale­lla.

Albert Fort, omni­pre­sent –jun­ta­ment amb Jordi Puig d’U98– en tots els aspec­tes orga­nit­za­tius i en qual­se­vol racó del fes­ti­val, diu que la gent vol diver­tir-se i dis­fres­sar-se, i el fes­ti­val és una excusa feno­me­nal per fer-ho. A Diver­land no hi va ningú a tro­bar l’última gran sen­sació del rock alter­na­tiu. Aquí la música també és pro­ta­go­nista, pràcti­ca­ment cons­tant de dia i de nit, però el públic vol retro­bar-se amb les cançons de la seva joven­tut i més enrere, la qual cosa vol dir, sobre­tot, el pop i la música de ball dels anys setanta i vui­tanta, i el rock dels noranta, fins a arri­bar a la recent Noc­hen­tera de Vicco, que sem­bla pen­sada jus­ta­ment per a Diver­land, amb nostàlgia, humor i cap tipus de ver­go­nya.

Diver­land va començar diven­dres al ves­pre amb amenaça de pluja, que va que­dar en això, i les con­tun­dents ver­si­ons que Litus 3 fa de Nir­vana, U2 i Radi­o­head. Va seguir el pregó de la festa, amb hereu i pubi­lla, i la pri­mera nit es va com­ple­tar amb el Friki­bingo, una quina en què els números són subs­tituïts per cançons, grups i solis­tes: de Life is life a Video killed the radio star, de Ricky Mar­tin a Locomía. Un diver­tit deliri col·lec­tiu amb conga inclosa, fins a la mit­ja­nit. I a les deu del matí de dis­sabte ja estava la zona de la pis­cina plena de gent fent aeròbic, amb les mit­ges fos­fo­res­cents i les cin­tes de cabell que són gai­rebé l’uni­forme del fes­ti­val. Just després, hi va haver bre­ak­dance i un altre potent grup de ver­si­ons, Big Mout­hers, men­tre en un altre espai la mai­nada jugava amb bales de vidre i jocs de fusta i un tre­net vol­tava per tot el recinte amb música disco a tot volum. A la tarda, un taller de ball per emu­lar John Tra­volta i Uma Thur­man a Pulp fic­tion va pre­ce­dir la diver­tida actu­ació de Joan Colomo i la Radiofórmula, o com jugar amb la música pop sense pre­ju­di­cis. La xaranga Bufa­tra­mun­tana va con­duir el públic fins al con­cert de Di-ver­si­o­nes: dues hores de viatge sonor i una festa total –amb una petició de mà inclosa– que va con­ti­nuar amb el públic bai­xant en pro­cessó fins a la platja del mític Cala Gogo per seguir ballant amb la gran selecció de Robert de Palma DJ. Ahir al matí hi va haver més rock amb la pedagògica sessió de Sia­miss Djs, per expli­car a la mai­nada qui eren Elvis i els Ramo­nes, i la potent clo­enda amb Pelukass, entre Queen i Rage Against the Mac­hine. I, per recu­pe­rar for­ces, amb un som­riure que ens durarà dies després d’aquesta injecció d’ener­gia, la Diver­pa­e­lla final.