Les famílies empresàries pro­cu­ren en gene­ral man­te­nir un per­fil baix pel que res­pecta a la família, però a mesura que pas­sen les gene­ra­ci­ons i aug­menta la grandària de l’empresa la seva història va veient la llum; aquest és el cas de la família Pont, pro­pi­e­ta­ris del grup Bor­ges.

Anto­nio Pont i Pont en 1896 va com­prar un negoci d’amet­lla a Tàrrega (Lleida) que esclos­ca­ven a mà i venia en gra. En 1914 va adqui­rir una almàssera i en els anys 20 del segle pas­sat es van incor­po­rar els seus fills Josep i Ramón, per a “fer gran la casa”. La mare va forçar que estu­di­es­sin una car­rera abans d’incor­po­rar-se com era desig del pare. Els fills van here­tar el negoci i les filles les fin­ques.

Josep por­tava la part comer­cial i admi­nis­tra­tiva. Va tenir tres fills i dues filles. Ramón por­tava la part indus­trial. Va tenir un fill i tres filles. Els ger­mans, socis al 50%, van deci­dir que la pro­pi­e­tat del negoci es repartís al 25% entre els qua­tre des­cen­dents homes, i en la mateixa pro­porció les fin­ques entre les filles.

L’ori­gen fami­liar agrícola en terra de secà imbu­eix els valors de tre­ball i aus­te­ri­tat. Si feien vacan­ces era per a viat­ges de nego­cis. El negoci era el tema habi­tual de la taula i reu­ni­ons fami­li­ars. Tots els fills van estu­diar pen­sant en el negoci fami­liar.

Anto­nio Pont Amens (1934), fill de Josep, se’n va anar a Reus en 1957 per a impul­sar les expor­ta­ci­ons amb l’encàrrec patern que “si espa­vi­les i durant dos anys no per­dem diners con­ti­nu­a­rem amb el negoci”. Es van aliar amb ope­ra­dors locals.

En 1964 comen­cen a comer­ci­a­lit­zar amb la marca Bor­ges. En 1978 eren líders en oli a Cata­lu­nya i fruita seca a Espa­nya i ini­cien la inter­na­ci­o­na­lit­zació. En 2017 el grup fami­liar ini­cia la cotit­zació en el mer­cat con­tinu com BAIN (Bor­ges Agri­cul­tu­ral & Indus­trial Nuts) d’una de les empre­ses del grup.

En la mati­nada del 28 de març de 1996 es va incen­diar la fàbrica de Reus, a con­seqüència d’un esglai que van voler donar-los en la “guerra de l’ave­llana” con­tra les impor­ta­ci­ons tur­ques. L’endemà la família rea­litzo una roda de premsa. “Aque­lla desgràcia ens va por­tar la pos­si­bi­li­tat de viure una opor­tu­ni­tat històrica”. Tenien asse­gu­rada fins a la pèrdua de bene­fi­cis i van cobrar 12,5 mili­ons d’euros, van desoir les ofer­tes per a tras­lla­dar-se fora de Cata­lu­nya i van nego­ciar amb l’ajun­ta­ment de Reus per a millo­rar les con­di­ci­ons admi­nis­tra­ti­ves en la recons­trucció. Durant gai­rebé dos mesos van efec­tuar un bench­marke­ting visi­tant les millors fàbri­ques de fruita seca del món. Tot això també va ser­vir per a exter­na­lit­zar la posició de con­se­ller dele­gat i pre­pa­rar la tran­sició a la quarta gene­ració.

Ini­ci­al­ment es pen­sava que els catorze inte­grants de la quarta gene­ració podrien tre­ba­llar en l’empresa fami­liar, sense dependència jeràrquica amb fami­li­ars i amb retri­bució segons mer­cat. Vuit es van incor­po­rar, però van sor­gir pro­ble­mes entre ells i en 2006 es va pren­dre la decisió que tots havien de dei­xar l’empresa, de manera tal que la família es reple­ga­ria al govern. La decisió va ser dramàtica, ja que alguns d’ells tenien un his­to­rial d’èxit en l’empresa. Era clar que mal­grat tenir tots els matei­xos gens no tots sur­ten de la mateixa manera.

“Pots endeu­tar-te més o menys, però ho has de tenir ben apun­tat en la tre­so­re­ria. Mai pots fallar en els teus com­pro­mi­sos” és una de les màximes fami­li­ars, que té el seu ori­gen en la de Josep que “un, fins i tot per ego­isme, ha de ser hon­rat”. Unes altres són les de “tre­ba­llar pel bé de casa”; que “als com­pe­ti­dors cal tenir-los en un altar”, perquè ens esti­mu­len”; i que “a casa no et por­ten res, cal anar-ho a bus­car fora”.