Desgraciadament, excepte en els casos d’Euskadi i Navarra, que disposen d’autonomia fiscal, la major part dels fons de què disposen les comunitats autònomes, les regions, depenen de les quantitats que els transfereix l’Estat segons un principi que s’ha mantingut immutable des de la promulgació de la LOFCA el 1980: treure recursos de les comunitats autònomes que més béns generen per traspassar-los a les que menys en generen, sense tenir en consideració l’impacte que aquesta detracció té, tant en el creixement com en el benestar de les regions que aporten més del que perceben.

Al gràfic adjunt es pot observar la posició que ocupa cada regió creuant la dada de finançament per habitant ajustada el 2020 (eix horitzontal) i els saldos fiscals interregionals segons el mètode dels fluxos monetaris, amb data de 31 de desembre del 2005 i publicats el 2008 pel govern d’Espanya, els únics oficials fins ara (eix vertical).

Del gràfic es poden extreure diverses conclusions, la més evident de les quals és que les regions amb un major dèficit fiscal interregional, les que aporten més del que perceben, són les que tenen una menor quantitat de recursos per habitant. En el cas de Madrid, però, l’efecte capitalitat compensa part del dèficit interregional.

El contrari, però, no es compleix, és a dir que aquelles regions amb més superàvit fiscal interregional no són les que disposen d’un major nivell de recursos per habitant. Cantàbria, la regió que disposa de més recursos per habitant, té un superàvit gairebé igual que el d’Andalusia i menor que el d’Extremadura, el Principat d’Astúries, Galícia i Castella i Lleó. Això es deu a la mateixa estructura de finançament regional.

Una simple ullada al gràfic evidencia l’absurditat del sistema de finançament de les anomenades comunitats autònomes de règim comú, entre les quals es troba Catalunya. Un extrem que, segons la meva opinió, s’aborda escassament i es difon molt poc, a banda que s’hi treballa insuficientment per arribar a una resolució: el 22 de setembre la LOFCA va complir 43 anys i per a Catalunya les coses segueixen igual, o fins i tot pitjor, de com estaven.

El 18 de setembre passat, la consellera d’Economia, la senyora Natàlia Mas, va presentar el càlcul de les balances fiscals entre Catalunya i l’Estat elaborat pel Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat. Les conclusions no poden ser més descoratjadores per a l’economia i la societat catalanes. Si el 2019 el saldo entre allò aportat i allò rebut va equivaler al -8,5% del PIB de Catalunya, el 2020 va escalar al -9,8% i el 2021 es va situar en el -9,6%. És a dir, l’any 2021, Catalunya va aportar a l’Estat espanyol el 19,2% dels ingressos tributaris, però tan sols en va rebre el 9,2%. La diferència van ser 21.982 milions d’euros, dada no oficial tenint en compte que no ha estat elaborada pel govern de l’Estat espanyol, però que situa encara amb més claredat tot el que he exposat en aquestes ratlles.