Des­gra­ci­a­da­ment, excepte en els casos d’Euskadi i Navarra, que dis­po­sen d’auto­no­mia fis­cal, la major part dels fons de què dis­po­sen les comu­ni­tats autònomes, les regi­ons, depe­nen de les quan­ti­tats que els trans­fe­reix l’Estat segons un prin­cipi que s’ha man­tin­gut immu­ta­ble des de la pro­mul­gació de la LOFCA el 1980: treure recur­sos de les comu­ni­tats autònomes que més béns gene­ren per tras­pas­sar-los a les que menys en gene­ren, sense tenir en con­si­de­ració l’impacte que aquesta detracció té, tant en el crei­xe­ment com en el benes­tar de les regi­ons que apor­ten més del que per­ce­ben.

Al gràfic adjunt es pot obser­var la posició que ocupa cada regió cre­uant la dada de finançament per habi­tant ajus­tada el 2020 (eix horit­zon­tal) i els sal­dos fis­cals inter­re­gi­o­nals segons el mètode dels flu­xos mone­ta­ris, amb data de 31 de desem­bre del 2005 i publi­cats el 2008 pel govern d’Espa­nya, els únics ofi­ci­als fins ara (eix ver­ti­cal).

Del gràfic es poden extreure diver­ses con­clu­si­ons, la més evi­dent de les quals és que les regi­ons amb un major dèficit fis­cal inter­re­gi­o­nal, les que apor­ten més del que per­ce­ben, són les que tenen una menor quan­ti­tat de recur­sos per habi­tant. En el cas de Madrid, però, l’efecte capi­ta­li­tat com­pensa part del dèficit inter­re­gi­o­nal.

El con­trari, però, no es com­pleix, és a dir que aque­lles regi­ons amb més superàvit fis­cal inter­re­gi­o­nal no són les que dis­po­sen d’un major nivell de recur­sos per habi­tant. Cantàbria, la regió que dis­posa de més recur­sos per habi­tant, té un superàvit gai­rebé igual que el d’Anda­lu­sia i menor que el d’Extre­ma­dura, el Prin­ci­pat d’Astúries, Galícia i Cas­te­lla i Lleó. Això es deu a la mateixa estruc­tura de finançament regi­o­nal.

Una sim­ple ullada al gràfic evi­den­cia l’absur­di­tat del sis­tema de finançament de les ano­me­na­des comu­ni­tats autònomes de règim comú, entre les quals es troba Cata­lu­nya. Un extrem que, segons la meva opinió, s’aborda escas­sa­ment i es difon molt poc, a banda que s’hi tre­ba­lla insu­fi­ci­ent­ment per arri­bar a una reso­lució: el 22 de setem­bre la LOFCA va com­plir 43 anys i per a Cata­lu­nya les coses seguei­xen igual, o fins i tot pit­jor, de com esta­ven.

El 18 de setem­bre pas­sat, la con­se­llera d’Eco­no­mia, la senyora Natàlia Mas, va pre­sen­tar el càlcul de les balan­ces fis­cals entre Cata­lu­nya i l’Estat ela­bo­rat pel Depar­ta­ment d’Eco­no­mia i Hisenda de la Gene­ra­li­tat. Les con­clu­si­ons no poden ser més des­co­rat­ja­do­res per a l’eco­no­mia i la soci­e­tat cata­la­nes. Si el 2019 el saldo entre allò apor­tat i allò rebut va equi­va­ler al -8,5% del PIB de Cata­lu­nya, el 2020 va esca­lar al -9,8% i el 2021 es va situar en el -9,6%. És a dir, l’any 2021, Cata­lu­nya va apor­tar a l’Estat espa­nyol el 19,2% dels ingres­sos tri­bu­ta­ris, però tan sols en va rebre el 9,2%. La diferència van ser 21.982 mili­ons d’euros, dada no ofi­cial tenint en compte que no ha estat ela­bo­rada pel govern de l’Estat espa­nyol, però que situa encara amb més clare­dat tot el que he expo­sat en aques­tes rat­lles.