Hamas terroritza Israel

La rup­tura d’un miratge. Mili­ons d’isra­e­li­ans es van des­per­tar ahir en un país d’apa­rença feble que no s’assem­bla al que les seves auto­ri­tats deien lide­rar. Era el dia en què es com­plien cin­quanta anys de la guerra del Yom Kip­pur, en què Síria i Egipte van assal­tar per sor­presa l’estat jueu. Aquell trauma col·lec­tiu, amb gai­rebé 2.700 sol­dats isra­e­li­ans morts, dura fins als nos­tres dies. Els fets d’ahir, que molts isra­e­li­ans veuen com un dels pit­jors dies en la història del país, ame­na­cen de con­ver­tir-se en una negra fita simi­lar.

Els mili­tants d’Al-Qas­sam, l’ala mili­tar de Hamas, van entrar per sor­presa a Israel per terra, mar i aire. Van pren­dre el con­trol de la comis­sa­ria de la ciu­tat de Sede­rot i el con­trol del pànic isra­elià. Aca­ba­rien esta­blint el domini sobre comu­ni­tats isra­e­li­a­nes del sud del país, des d’on sor­tien cri­des de socors de ciu­ta­dans que es veien pre­sos o acar­nis­sats. Anit hi havia constància del segrest de dot­ze­nes de per­so­nes que aca­ba­rien cap­ti­ves a la franja de Gaza, així com de l’assas­si­nat d’unes 250 per­so­nes a mans dels assal­tants pales­tins.

L’ope­ració ha hagut de reque­rir mesos de pre­pa­ració. No haver detec­tat la cocció d’un atac d’aquesta mag­ni­tud des d’un ter­ri­tori que con­trola per terra, mar i aire deixa en entre­dit les capa­ci­tats de l’estat d’Israel, i tomba la per­cepció d’inven­ci­bi­li­tat. El pri­mer minis­tre Ben­ja­min Neta­nyahu va asse­gu­rar que Israel aca­ba­ria “gua­nyant aquesta guerra” i que la seva res­posta seria inèdita en la història. El pri­mer minis­tre també va pro­po­sar un govern d’uni­tat naci­o­nal a Benny Gantz –antic minis­tre de Defensa– i al líder de l’opo­sició Yair Lapid. El minis­tre de Segu­re­tat Naci­o­nal, el supre­ma­cista Ita­mar Ben-Gvir, va decla­rar l’emergència civil, ator­gant a la poli­cia la capa­ci­tat d’impo­sar tocs de queda i d’uti­lit­zar vehi­cles i d’armes que siguin pro­pi­e­tat dels ciu­ta­dans.

La res­posta isra­e­li­ana a la franja de Gaza està sent dura. Els míssils con­tra el ter­ri­tori més den­sa­ment poblat del món van dei­xar 232 assas­si­nats en poques hores. Els hos­pi­tals, que no dona­ven l’abast, dema­na­ven als ferits menys greus que mar­xes­sin a casa. El dany també és mate­rial. L’ender­ro­ca­ment del segon edi­fici resi­den­cial més gran de l’encla­va­ment, amb més de 100 apar­ta­ments, deixa sense casa cen­te­nars de per­so­nes, que havien aban­do­nat la residència resig­nats després de rebre l’avís de les auto­ri­tats isra­e­li­a­nes.

Ana­lis­tes remar­quen que l’assalt palestí arriba després de crims impu­nes con­tra els pales­tins sobre els quals ningú con­fia que es faci justícia, com ara les ope­ra­ci­ons mili­tars i mor­tals con­tra camps de refu­gi­ats a Cis­jordània, les inva­si­ons inti­mi­datòries dels colons amb el suport de l’exèrcit con­tra muni­ci­pis pales­tins o l’incre­ment en els assas­si­nats con­tra població ocu­pada a Cis­jordània.

Hamas ha cri­dat els seus ali­ats, com ara la milícia liba­nesa Hez­bo­llah, a unir-se en l’ofen­siva con­tra Israel. Es fa difícil d’ima­gi­nar que el grup patro­ci­nat per l’Iran s’hi sumi. Un atac posa­ria en risc el Líban sen­cer en un país on no tot­hom sent que aquesta sigui la seva guerra. Però la Pales­tina històrica es troba en un ter­reny des­co­ne­gut on ningú està fora de perill, i on les pre­dic­ci­ons que es poden fer són nefas­tes.