Tel-Aviv tremola des del búnquer

Totes aque­lles catàstro­fes que esta­blei­xen les bases per a l’apa­rició d’una nova guerra es van suc­ceint en el temps i, men­tre això passa, la volun­tat s’imposa a la incer­tesa. Ahir, a pri­mera hora del matí, cen­te­nars de per­so­nes que sor­tien a peu de la secció d’arri­ba­des de l’aero­port inter­na­ci­o­nal de Ben-Gurion van girar cua sob­ta­da­ment. El so de les alar­mes les dei­xava a mercè de les indi­ca­ci­ons del per­so­nal de l’aero­port, que va cana­lit­zar el neguit dels viat­gers exi­gint-los que bai­xes­sin les esca­les per adreçar-se al refugi sub­ter­rani.

Hi havia pares que can­ta­ven a cau d’ore­lla als seus infants perquè no s’espan­tes­sin, i n’hi havia d’altres que se’ls mira­ven fent ganyo­tes perquè no cre­ues­sin la mirada amb altres mira­des ner­vi­o­ses. Però també hi havia molts isra­e­li­ans que s’aga­fa­ven a l’espe­rança que la cosa no anés a més. “A Tel-Aviv, quan sonen les alar­mes, hi ha vega­des que al cap d’una hora tot­hom torna a ser al car­rer fent vida nor­mal”, deia la Naama. Sap de què parla. Viu a Tel-Aviv des que va dei­xar la ciu­tat d’Ashke­lon, pràcti­ca­ment engan­xada a la franja de Gaza, perquè no podia supor­tar els des­cen­sos als refu­gis cada cop que sona­ven les alar­mes. “No podies fer res més que resar”, deia resig­nada.

A mesura que les infor­ma­ci­ons arri­ba­ven al búnquer, la pos­si­bi­li­tat d’ima­gi­nar un esce­nari en què la vida pogués tor­nar a la nor­ma­li­tat es feia llu­nyana fins i tot per als més opti­mis­tes. Les imat­ges d’homes armats pales­tins sor­tits de Gaza patru­llant per ciu­tats isra­e­li­a­nes des­per­tava entre els isra­e­li­ans una sen­sació d’inse­gu­re­tat amb pocs pre­ce­dents. La per­cepció d’inde­fensió es va fer encara més gran en saber-se que sol­dats de l’exèrcit d’Israel havien estat assas­si­nats o segres­tats.

Els ata­cants de Gaza havien aga­fat per sor­presa les auto­ri­tats isra­e­li­a­nes, que van tri­gar estona a mani­fes­tar-se. Els helicòpters i els vehi­cles poli­ci­als es van pas­sar el dia recor­rent el cel i l’asfalt de Tel-Aviv, però els esforços no van impe­dir que el dia acabés com va començar. Al ves­pre, el pànic es va tor­nar a apo­de­rar de la ciu­tat, que va tre­mo­lar impo­tent sota els coets de Gaza, afa­nyant-se cap al refugi més fia­ble, men­tre la sen­sació de pèrdua de con­trol era total.