Pot semblar que hi ha molta confusió, però en realitat les coses estan molt clares. Si hi ha confusió és perquè no hi ha una bona valoració de la situació real: estem parlant d’una ocupació militar d’un territori des de fa 70 anys. Hi ha una colonització contínua per part d’Israel i una situació d’apartheid contra els palestins que viuen al seu territori i que representen el 20% de la població. Pràcticament cada dia, els colons armats, amb la complicitat de l’estat, estan fent fora els palestins de les seves terres. És realment una neteja ètnica que dura des de fa set dècades. I tot això, obviament, provoca una reacció de la resistència palestina i accions com les que ha dut a terme Hamas. També s’ha de subratllar que Gaza viu un embargament il·legal i il·legítim, perquè hi ha un govern que no agrada a Occident. S’ha convertit en una presó a cel obert on viuen, en una superfície semblant a la de la zona metropolitana de Barcelona, un milió i mig de persones.

Vol mobilitzar l’opinió pública sobre el que està passant, sobretot i en primera instància el món àrab, arran de les maniobres de normalització amb acords entre Israel i Aràbia Saudita, també amb alguns emirats i amb el Marroc. Hi ha un intent desesperat de dir que Palestina no es rendeix, que està resistint, que vol recuperar la seva terra, la seva vida i la seva humanitat. L’acció també ha demostrat que hi ha una organització amb una certa força. No va ser improvisada ni espontània, necessitava molta coordinació per superar uns serveis secrets tan forts com els d’Israel. Ara ja estem veient les represàlies, que poden ser terribles. Aïllar completament Gaza vol dir que la gent, la població civil, pot arribar a morir de gana. I caldrà veure si hi ha invasió terrestre.

La qüestió de fons és que l’estat d’Israel mata civils pràcticament cada dia. Però no ens n’assabentem. Hi ha un biaix claríssim en els mitjans de comunicació occidentals que fa que sigui així. Israel està utilitzant la victimització, ara més que mai. Aquest any ja portàvem 200 víctimes civils palestines per culpa dels seus atacs, de les quals 40 eren nens. Tot això sense parlar de mesures tan cruels com no permetre que els malalts de càncer a Gaza puguin anar a un hospital israelià a rebre un tractament de quimioteràpia. Hi ha nens de Gaza que estan morint per aquest motiu. És absolutament cruel. El que pateix la població palestina no apareix enlloc. Ara Hamas ha agafat ostatges per impedir les represàlies o per negociar un intercanvi de presoners. I és que aquest és un altre tema molt greu. Actualment hi ha uns 5.000 presoners polítics palestins a les presons israelianes. I d’aquests, uns 1.500 estan empresonats sense cap acusació formal, estan esperant un judici.

Òbviament a Europa hi ha una islamofòbia de fons que Israel sap aprofitar molt bé. Hi juga i ens diu: “Nosaltres estem protegint Occident de l’integrisme islàmic!” Però resulta que Hamas són islamistes de la branca dels Germans Musulmans, els mateixos que governen a Turquia, per exemple. I Turquia és membre de l’OTAN i gairebé ho és –o ho hauria pogut ser– de la Unió Europea. Però com que és un aliat d’Occident, ningú diu res. L’islamisme, com sempre, és una arma per acusar l’altre de ser un extremista, i òbviament es magnifica des dels mitjans occidentals. Hi ha molta desinformació.

En un primer moment la Unió Europea va dir que tallaria els ajuts a Palestina en represàlia per l’acció de Hamas, però sembla que finalment Josep Borrell es va fer enrere. Des de la coalició Prou Complicitat amb Israel s’han convocat concentracions per reclamar que la Unió Europea –incloent el govern espanyol, òbviament– deixi de donar suport sense condicions a l’estat d’Israel, a qui considera soci preferent. Hem de continuar fent pressió contra la impunitat amb què Israel continua actuant sense cap tipus de represàlia per part de les anomenades democràcies occidentals. S’ha d’impedir que continuï actuant sense haver de pagar cap preu. També cal demanar al govern català, que hi té acords de cooperació, que mentre no es respectin els drets humans i els drets polítics de la població palestina, els restringeixi. Israel ha de sentir el pes de les seves accions, hauria de pagar unes conseqüències polítiques. El problema és que Occident manté la seva posició 100% sense fissures al costat de l’estat d’Israel. Ho estem veient ara, com cada cop que s’han produït situacions semblants.

Com a Associació Catalana de Jueus i Palestins sabem que, desgraciadament, hi ha una divisió interna entre el component religiós intern que representen els colons i el govern actual d’Israel, i la part laica de la societat, que està protestant perquè el govern de Netanyahu vol posar límits als poders del Tribunal Suprem, que és el garant de la democràcia israeliana. El problema és que Israel només és una democràcia per als ciutadans jueus, la resta no hi estan inclosos. Dins de les fronteres d’Israel hi viu el poble originari de Palestina, que són el 20% de la població. Una democràcia en què el 20% de la població no està representada i no té els mateixos drets ja no és una democràcia. Això es va veure ben clar en una llei fonamental del 2018 en què es reconeix exclusivament a la població jueva el dret a l’autodeterminació. Això és inacceptable. S’està obviant la realitat, que és que hi ha una població que és la palestina, que són vuit milions de persones i que no deixaran d’existir. No se la vol veure, se la ignora, com els burros que porten orelleres i només veuen una part del que passa.

Es tradueix en un gran nombre de lleis. Per començar hi ha diferències entre l’estatus de les persones que viuen a Jerusalem i les que viuen a la resta del territori, i evidentment també les que viuen als territoris ocupats. Només a dins de l’estat d’Israel, per exemple, ens podem imaginar una família amb una casa que necessiti ampliar-la perquè tenen més fills. Estem parlant d’una societat en què la família és la base. Per exemple es demana fer la casa una mica més gran, amb una nova habitació, perquè hi pugui viure una nova parella amb els pares. Es trobaran que no hi ha res a fer, aniran a demanar permisos a l’Ajuntament corresponent per fer-ho i els diran que no, simplement perquè són àrabs. Si llavors no tenen més remei que fer l’habitació igualment, si els enxampen els destrueixen tota la casa. És tan bàrbar com això. Si ets palestí tampoc pots viure a determinats barris. No està escrit enlloc, però si una nova parella àrab vol a anar a viure a un barri jueu, no li ho permetran. No permeten que la població es barregi. I el mateix passa amb l’accés a la funció pública, un exemple és el servei militar obligatori.

Fins al 2018, els drusos –que són una minoria a Israel, amb una religió d’arrels musulmanes– feien el servei militar obligatori [els àrabs israelians no l’han fet mai]. Però amb la llei que aquell any va impulsar el govern de Netanyahu, i que endureix aquest apartheid, els ho van prohibir. Ara només les persones jueves tenen reconeguts i garantits tots els seus drets. La resta de ciutadans estan considerats ciutadans de segona classe. Encara que puguin votar en les eleccions, en realitat no tenen representació, Israel no és una democràcia real. I s’ha de tenir en compte que l’apartheid s’aplica també als territoris ocupats.

Aquest conflicte requereix que des de fora, a escala internacional, intervingui alguna potència que imposi una solució justa. La relació de forces, en aquests moments, fa que els Estats Units i l’OTAN tinguin Israel com a aliat principal a la regió. Aquesta és l’arrel del problema. Ja s’ha vist que la solució dels dos estats que s’esgrimeix no pot ser cap solució, si tenim en compte que ja hi ha 750.000 colons que estan vivint als territoris ocupats palestins. Si no hi ha forces internacionals que defensin els drets de la població palestina, és molt difícil que acabi el conflicte, ja que ara ningú para els peus de l’estat d’Israel. Fins ara hem estat vivint en una situació en què Israel s’ha anat menjant a poc a poc els drets i els territoris dels palestins. Per tant, el futur immediat és molt negre, sobretot per a la població palestina, que segurament continuarà patint represàlies molt dures. La geopolítica mundial s’hauria de reequilibrar molt per poder tenir una mínima esperança.