Un 7 d’octubre que no s’acaba
Per molts israelians, els atacs de Hamàs i la missió de rescatar els segrestats justifiquen l’ofensiva contra Gaza
Veuen les protestes antiguerra com a mostres de suport al grup palestí i diuen que la pau depèn dels palestins
Un mes després, molts israelians senten que el 7 d’octubre no va acabar mai. “Vaig saber que era greu quan van trucar al meu fill a les set del matí perquè s’unís a l’exèrcit”, diu Michel Rothe, israelià d’uns 70 anys amb marcat accent francès. Aquell matí, l’atac de Hamàs contra el sud d’Israel convertiria aquell dia en el pitjor en la història del país. Els milicians palestins van matar més de 1.300 israelians en hores, robant dels israelians una percepció de seguretat que potser no tornarà mai.
Avui, Israel continua amb la venjança. Els bombardejos han caigut de forma incessant durant 31 dies. L’objectiu oficial: acabar amb Hamàs. El que està passant sobre el terreny: la neteja ètnica. Durant les darreres hores, Israel diu haver bombardejat més de 450 objectius militars a la franja. El Ministeri de Sanitat gazià compta més de 200 víctimes mortals més. En total, ja en són més de 10.000, excloent-ne més d’un miler que estan desaparegudes sota les runes. Gairebé la meitat dels morts són infants.
“El que li està passant a la població de Gaza és horrible”, admet Rothe. Atén El Punt Avui des de Jerusalem. Du la quipà mentre observa un homenatge als segrestats que inclou espelmes i fotografies. “Però cal recordar que ells van votar el govern de Hamàs”, hi afegeix. Els israelians, diu, estan preparats per a la pau. “Però l’enemic no ho està.” Rothe assegura que el gruix dels israelians donen suport a l’ofensiva: “No es pot acceptar una situació de segrest com aquesta. No t’oblidis que hi ha vells i nadons entre els segrestats.” Es pregunta com pot el món acceptar una cosa així. “Veure el que li està passant a la gent de Gaza es fa difícil, però ho sento molt –conclou Rothe–, no vam ser nosaltres els qui vam començar tot això el 7 d’octubre. Aquells pogroms contra el sud d’Israel… Hi ha cossos que encara no podem ni identificar. Així que hem d’acabar el que l’exèrcit ha començat.”
A l’altra banda de l’homenatge als segrestats, observant imatges dels desapareguts, hi ha un jove ultraortodox. Es diu Israel, i està furiós amb Europa. “Fa vuitanta anys, sis milions de jueus van ser assassinats per Alemanya, i molta gent europea no va fer res per ajudar-los. Hi ha gent que es manifesta amb banderes palestines, donant suport a Hamàs, i és com dir que no els importa que milers de jueus siguin assassinats sense motiu en ple 2023. No han après res.” Israel també creu que els israelians donen suport a l’ofensiva contra Gaza. “Golda Meir, que va ser una primera ministra israeliana, deia: «Si Israel deixa les armes, hi haurà un genocidi, i si els àrabs deixen les armes, hi haurà pau.» Per tant, cal fer-los les preguntes a ells. Nosaltres estem preparats per a la pau.”
Més enllà, assegut en un banc, hi ha un altre ultraortodox. Es diu Yair. Se’l veu frustrat i diu que no li agrada que la gent es baralli ni tampoc que hi hagi guerra. Però reconeix la seva impotència. “Vull la pau, però no tinc ni idea de com es fa.”