El mercat del CO2 colla més
La nova fase del mercat d’emissions de CO2, que culmina el 2030, obligarà les empreses a invertir en descarbonització
El mercat de drets d’emissió de CO2 ha entrat en la seva fase més exigent, amb la revisió de la directiva del maig passat, i que per al període de compliment 2021-2030 preveu que les indústries rebin menys drets gratuïts, alhora que els objectius de reducció seran més ambiciosos, fins a caure el 2030 un 62% per sota dels nivells del 2005.
Només gaudiran d’assignació gratuïta els sectors que puguin patir una deslocalització industrial, una “fuga de carboni”, mentre que a les indústries que no corrin aquest risc se’ls assignarà un 30% del que els correspondria fins al 2026 per anar aprofundint de mica en mica en la rebaixa fins a zero, el 2030. Com remarcava Marcos González-Álvarez, cap d’unitat de la Direcció General del Clima de la Comissió Europea, a una jornada d’Enginyers Industrials de Catalunya, “un objectiu important de la revisió del mercat és que els drets gratuïts als exposats a la fuga de carboni han d’estar indiscutiblement compromesos amb la descarbonització i invertir en les instal·lacions”. Així doncs, les empreses catalanes hauran d’afrontar la missió urgent de fer una reconversió a fons dels seus processos tecnològics si volen complir. En aquest sentit, Laura Ribó, responsable de canvi climàtic de la consultora Energia Local, té molt clar que “les empreses catalanes hauran de fer fortes inversions en la modificació de processos, canvis en la maquinària que fan servir, en el combustible que utilitzen i fins i tot plantejar-se tecnologies de captura de carboni”. A més, “les grans instal·lacions estaran obligades a dissenyar plans de neutralitat en carboni a partir del 2026, si volen rebre una part del 20% d’assignació gratuïta”. I tot això s’esdevé en un moment en què el preu del CO2 repercuteix directament en el preu de l’electricitat, fins al punt que, com preveu, un preu de 90 euros per tona, previsible atès que d’aquí al 2030 s’ha incrementat l’objectiu de reducció, pot determinar que el Mw/h se’n vagi als 36 euros. “Hi haurà una repercussió notable en tots els costos industrials.” Tot plegat en un context de certa atonia econòmica, “en què les línies de crèdit es redueixen a les empreses, que així ho tenen més difícil per invertir en neutralitat carbònica”. És per això que “caldrà que arribin fons europeus a les empreses, tot eliminant costos administratius per a les pimes”. En tot cas, la descarbonització és una tasca urgent “si es vol evitar la deslocalització de la producció a països més laxos en política climàtica”: “La política industrial s’ha d’integrar en el pla de descarbonització de l’economia europea.” Elvira Carles, directora d’Empresa & Clima, preveu que el preu de la tona arribi als 150 euros, “i aquesta perspectiva està empenyent moltes empreses a invertir en tecnologia eficient, ja que no és el mateix pagar 80 euros per tona que 150”: “No hi ha dubte que la darrera reforma del mercat d’emissions es traduirà en una reducció notable de les emissions.” Valora especialment el nou impost sobre el carboni per a importacions de ferro, acer, ciment, fertilitzants o alumini que superin els límits en emissions a la UE: “La UE pressiona però no ofega. Amb aquesta taxa, a banda de convidar tothom que vulgui comerciar amb Europa a descarbonitzar-se, s’afavorirà el consum local i farà recuperar producció que fa temps que havia marxat a Àsia.” Aquesta necessitat de descarbonitzar per la pujada del preu dels drets d’emissió s’hauria de traduir en la substitució de fonts energètiques. Com expressa Leonardo Bejarano, cap de l’Oficina de Canvi Climàtic de la Generalitat, “justament el mercat d’emissions està pensat per a això, i qui faci molts hidrocarburs per produir haurà de pagar molts diners i ser menys competitiu, mentre que qui recorri a les renovables no haurà de comprar drets al mercat”. No hem d’oblidar que és un mercat preparat per experimentar fortes escalades quan convingui; no debades, té un component fortament especulatiu atorgat per nous participants com ara bancs o fons d’inversió. Com explica Ismael Romeo, director de SENDECO2, empresa dedicada a la compravenda de drets d’emissió, “realment, és una part petita, del 10 al 20%, que es mou per necessitats industrials”: “El 80-90% té aquest component especulatiu, però això no té una connotació negativa, és necessari aquest component perquè sempre hi hagi liquiditat.” Val a dir que és un mercat en què tot passa per poques mans. El 57% de l’assignació es farà via subhasta, una subhasta “pensada per a grans compradors, perquè són pocs els que van directament a la subhasta, ja que moltes cimenteres, papereres o vidreres s’estimen més operar al mercat secundari”. Un 55% de les economies del món ja estan cobertes per un sistema de drets d’emissions, i un terç de la població mundial viu sota aquests mercats, que cobreixen un 17% de les emissions globals, que poden arribar al 35% quan el mercat de la Xina agafi volada.
Una millora apreciable
En el cas català, l’evolució de les emissions fixa que en sectors afectats per la directiva del mercat d’emissions com generació d’energia elèctrica s’han reduït el 2022, respecte del 2005, un 45%; en combustió, un 27% i en indústries, un 74%. Com diu Leonardo Bejarano, “falta molt per recórrer, sí, però és inqüestionable que aquests anys del règim del comerç d’emissions han servit perquè les empreses hagin millorat i reduït emissions en els seus processos”.
Catalunya, segons les dades de l’Oficina de Canvi Climàtic, tot sumant els sectors directiva i els que no n’estan afectats, el 2021 va oferir un saldo de 35 milions de tones de CO2, un 31,3% menys que el 2005, quan el registre s’elevava als 51,6 milions de tones.