Cada cop més apa­rei­xe­ran eines tec­nològiques o pla­ta­for­mes que vol­drem uti­lit­zar. Jo, per exem­ple, voldré par­lar amb ChatGPT que, en breu, des­plega veu. Tot allò de què par­la­rem, en algun moment, donarà peu a cons­truir un David Boro­nat digi­tal. De manera natu­ral i a través de la con­versa veu­ran la llum aquesta mena assis­tents per­so­nals vir­tu­als –en anglès es comença a par­lar de copi­lots– que ho sabran tot de nosal­tres fins i tot abans que nosal­tres matei­xos. L’his­to­ri­a­dor Yuval Noah Harari explica en un dels seus lli­bres que va tri­gar tres anys a reconèixer la seva homo­se­xu­a­li­tat, que és un procés difícil per a un ado­les­cent. Doncs bé, la tec­no­lo­gia sabrà abans que tu la teva iden­ti­tat sexual. Inter­net can­viarà tal com la conei­xem.

De fet, jo vaig a Goo­gle molt menys del que hi anava. La com­pa­nyia Humane ha començat a comer­ci­a­lit­zar un dis­po­si­tiu –l’AI Pin– que por­tes pen­jat a la roba i que quan reps una tru­cada, allar­gues la mà i et pro­jecta la infor­mació. O sigui, ja comen­cen a aparèixer un altre tipus de tec­no­lo­gies invi­si­bles, dis­po­si­tius dife­rents amb què acci­o­na­rem i interac­tu­a­rem amb la veu sense haver de treure el mòbil. Com dic, seran el pas previ per al desen­vo­lu­pa­ment dels assis­tents per­so­nals vir­tu­als, que uti­lit­za­rem cada dia. I el que ve després és que començarem a uti­lit­zar una sèrie de sen­sors. Jo tinc l’Oure, un anell intel·ligent que m’ajuda a saber com m’aixeco, com afronto el dia des d’un punt de vista de la meva qua­li­tat de son, del meu des­cans, etc. El dar­rer que enllaça és una fun­ci­o­na­li­tat que et per­met veure com d’estres­sat estàs al llarg del dia. I el següent que vindrà, no ho fa encara, és que em començarà a dir-me David, anem a fer una volta pel parc? Vols que et posem música perquè et rela­xis? Per tant, a poc a poc a aquesta com­bi­nació d’eines amb les quals vol­drem interac­tuar tot el dia i amb la qual ani­rem aga­fant con­fiança, els farem pre­gun­tes de tot tipus de coses.

Jo ima­gino que, per una banda, els humans tin­drem “Siris” de veri­tat, que es rela­ci­o­na­ran amb uns agents que tin­dran les com­pa­nyies, de manera que si la meva família i jo tenim uns dies de vacan­ces la set­mana que ve no seré jo qui bus­carà les opci­ons de vol sinó que ho dei­xaré en mans del meu assis­tent, que con­tac­tarà amb el de les empre­ses de viat­ges i al final em pro­por­ci­o­na­ran diver­ses opci­ons.

Jo com ima­gino el futur és que els mit­jans em puguin pro­por­ci­o­nar la infor­mació que neces­sito, quan la neces­sito, adap­tada al temps de què dis­poso i d’acord amb les meves pre­ferències (jo, culer i anti­ma­dri­dista, no veig la neces­si­tat d’haver de con­su­mir notícies del Real Madrid). En algun moment el que faran els mit­jans de comu­ni­cació és pro­duir píndo­les de con­tin­gut amb què poblar el seu site de manera que cada usu­ari es pugui fer el seu propi tele­notícies a mida. I que si tinc neces­si­tat d’apro­fun­dir en un tema i pre­gun­tar algun aspecte, uti­lit­zin tot el seu fons docu­men­tal i aquesta capa­ci­tat del ChatGPT per poder donar-me una res­posta.

El repte és com uti­lit­zen la IA per no pola­rit­zar. En algun moment hau­ran de tro­bar aquest equi­li­bri de donar-me el que jo vull, però anar intro­duint altres ele­ments que em per­me­tin tenir una visió molt més com­pleta de la rea­li­tat.

De moment soc molt escèptic sobre la nos­tra capa­ci­tat de deci­dir perquè no tenim eines i perquè no hi ha regu­la­ci­ons que obli­guin les com­pa­nyies a ser super­trans­pa­rents amb els tipus d’algo­rit­mes que cons­tru­ei­xen. Ens pen­sa­rem que pre­nem deci­si­ons per nosal­tres matei­xos i en rea­li­tat esta­rem molt con­di­ci­o­nats per coses que se’ns han posat al davant d’una manera tan sub­til que ni per­ce­bem que hi són perquè pren­guem una decisió en un sen­tit o en altre.

El pro­blema és que els governs són naci­o­nals men­tre que les com­pa­nyies impli­ca­des són molt més pode­ro­ses i glo­bals, i és molt difícil, d’alguna manera, mar­car-los el camí. Els humans, per com estem pro­gra­mats, fun­ci­o­nem molt millor amb la nega­ti­vi­tat que amb el posi­ti­visme. Les notícies nega­ti­ves ens cri­den molt més l’atenció. Els algo­rit­mes empe­nyen notícies que no només ens pola­rit­zen, sinó que ens fan pen­sar que el món està a punt de petar. I al final serà una pro­fe­cia auto­com­plerta: si pen­sem que el món és més hos­til del que és, ho serà. Els ciu­ta­dans tenim l’obli­gació d’exi­gir als nos­tres governs que obli­guin aques­tes pla­ta­for­mes a fer can­vis sig­ni­fi­ca­tius en els seus algo­rit­mes per cons­truir un món millor.

La revo­lució tec­nològica reque­reix que algú comandi tot això d’alguna manera perquè, soci­al­ment no generi un pro­blema. Al con­trari, que ens por­tin cap a una soci­e­tat més feliç i més igua­litària. Ara no estem allà. No hi ha nivell de consciència que hi ha molt en joc. Alfons Cor­ne­lla creu que hi haurà una revo­lució dels humans, en el sen­tit que arri­ba­rem a un punt que direm és que no ens està agra­dant aquest món tan depen­dent de la tec­no­lo­gia i ens rebel·larem.

És difícil saber-ho. El lli­bre el vam tan­car al febrer i encara vam tenim la sort de par­lar de ChatGTP! I des d’ençà han començat a sor­tir eines que fins i tot ens qüesti­o­nen si la cre­a­ti­vi­tat no vindrà també donada per la intel·ligència arti­fi­cial. No obs­tant això, con­ti­nuo volent pen­sar que els humans serem part de l’equació. És a dir, no m’ima­gino un món subs­tituït per algo­rit­mes. Sí que crec molt en el con­cepte de l’aug­men­tació: un luxe que no ens podem per­me­tre els humans és no aug­men­tar-nos amb aquesta tec­no­lo­gia.

Ui, no ho sé. Al final les màqui­nes et donen les res­pos­tes, però algú ha de fer les pre­gun­tes.

Una és la rebel·lia, en el sen­tit de tenir la capa­ci­tat de lle­gir el mer­cat d’una manera com­ple­ta­ment dife­rent. També l’audàcia, perquè o afe­gei­xes dues rat­lle­tes d’ambició a tot el que fas o és molt difícil engres­car, il·lusi­o­nar i acon­se­guir que els teus equips vagin en la direcció que nosal­tres pro­po­saríem. Un ter­cer atri­but és que anem a un tipus de líder que no es tanca al seu des­patx, sinó que està tot el dia par­lant amb tot­hom. És un con­nec­tor, perquè enllaça el que passa dins l’empresa amb el que passa a fora, les gene­ra­ci­ons més joves amb els que tenen més experiència i la tec­no­lo­gia amb el negoci. També diem que han de ser tec­no­o­berts, que és algú que entén que la tec­no­lo­gia no és una caixa d’eines sinó un motor de canvi i per tant ha de saber de tec­no­lo­gia, apren­dre d’ella de manera sufi­ci­ent per enten­dre les impli­ca­ci­ons que té. Després, mul­ti­pli­ca­dor, en el sen­tit que es posa al ser­vei dels seus equips i que aspira a mul­ti­pli­car els seus equips més que mul­ti­pli­car-se ell mateix. Ha de ser una per­sona que es mou molt bé en el món de les idees, però sobre­tot en el món de l’exe­cució, que ha d’anar a ser reso­lu­tiu i després algú que ha d’incor­po­rar de manera cada cop més relle­vant la curi­o­si­tat.

L’edu­cació neces­sita repen­sar-se com­ple­ta­ment i a tots els nivells. D’alguna manera ChatGPT ens con­vida a pen­sar que el conei­xe­ment s’està como­di­tit­zant. Saber coses ja no és impor­tant perquè tenir accés al conei­xe­ment és cada cop més fàcil. El que és impor­tant és des­per­tar les ganes d’apren­dre i esti­mu­lar el pen­sa­ment crític. Quan els humans comen­cem a par­lar, comen­cem a fer pre­gun­tes. I entrem a l’escola i el que fa les pre­gun­tes és el pro­fes­sor. I els alum­nes res­po­nen. I a poc a poc per­dem l’habi­li­tat de fer pre­gun­tes. Una de les coses que m’he pro­po­sat desen­vo­lu­par per­so­nal­ment és saber fer millors pre­gun­tes. Perquè aquí és on hi ha el valor que podem apor­tar i en relació amb el que abans parlàvem sobre el paper dels humans en un món tan digi­tal i tec­nològic. Doncs fer grans pre­gun­tes.