Cada cop més apareixeran eines tecnològiques o plataformes que voldrem utilitzar. Jo, per exemple, voldré parlar amb ChatGPT que, en breu, desplega veu. Tot allò de què parlarem, en algun moment, donarà peu a construir un David Boronat digital. De manera natural i a través de la conversa veuran la llum aquesta mena assistents personals virtuals –en anglès es comença a parlar de copilots– que ho sabran tot de nosaltres fins i tot abans que nosaltres mateixos. L’historiador Yuval Noah Harari explica en un dels seus llibres que va trigar tres anys a reconèixer la seva homosexualitat, que és un procés difícil per a un adolescent. Doncs bé, la tecnologia sabrà abans que tu la teva identitat sexual. Internet canviarà tal com la coneixem.

De fet, jo vaig a Google molt menys del que hi anava. La companyia Humane ha començat a comercialitzar un dispositiu –l’AI Pin– que portes penjat a la roba i que quan reps una trucada, allargues la mà i et projecta la informació. O sigui, ja comencen a aparèixer un altre tipus de tecnologies invisibles, dispositius diferents amb què accionarem i interactuarem amb la veu sense haver de treure el mòbil. Com dic, seran el pas previ per al desenvolupament dels assistents personals virtuals, que utilitzarem cada dia. I el que ve després és que començarem a utilitzar una sèrie de sensors. Jo tinc l’Oure, un anell intel·ligent que m’ajuda a saber com m’aixeco, com afronto el dia des d’un punt de vista de la meva qualitat de son, del meu descans, etc. El darrer que enllaça és una funcionalitat que et permet veure com d’estressat estàs al llarg del dia. I el següent que vindrà, no ho fa encara, és que em començarà a dir-me David, anem a fer una volta pel parc? Vols que et posem música perquè et relaxis? Per tant, a poc a poc a aquesta combinació d’eines amb les quals voldrem interactuar tot el dia i amb la qual anirem agafant confiança, els farem preguntes de tot tipus de coses.

Jo imagino que, per una banda, els humans tindrem “Siris” de veritat, que es relacionaran amb uns agents que tindran les companyies, de manera que si la meva família i jo tenim uns dies de vacances la setmana que ve no seré jo qui buscarà les opcions de vol sinó que ho deixaré en mans del meu assistent, que contactarà amb el de les empreses de viatges i al final em proporcionaran diverses opcions.

Jo com imagino el futur és que els mitjans em puguin proporcionar la informació que necessito, quan la necessito, adaptada al temps de què disposo i d’acord amb les meves preferències (jo, culer i antimadridista, no veig la necessitat d’haver de consumir notícies del Real Madrid). En algun moment el que faran els mitjans de comunicació és produir píndoles de contingut amb què poblar el seu site de manera que cada usuari es pugui fer el seu propi telenotícies a mida. I que si tinc necessitat d’aprofundir en un tema i preguntar algun aspecte, utilitzin tot el seu fons documental i aquesta capacitat del ChatGPT per poder donar-me una resposta.

El repte és com utilitzen la IA per no polaritzar. En algun moment hauran de trobar aquest equilibri de donar-me el que jo vull, però anar introduint altres elements que em permetin tenir una visió molt més completa de la realitat.

De moment soc molt escèptic sobre la nostra capacitat de decidir perquè no tenim eines i perquè no hi ha regulacions que obliguin les companyies a ser supertransparents amb els tipus d’algoritmes que construeixen. Ens pensarem que prenem decisions per nosaltres mateixos i en realitat estarem molt condicionats per coses que se’ns han posat al davant d’una manera tan subtil que ni percebem que hi són perquè prenguem una decisió en un sentit o en altre.

El problema és que els governs són nacionals mentre que les companyies implicades són molt més poderoses i globals, i és molt difícil, d’alguna manera, marcar-los el camí. Els humans, per com estem programats, funcionem molt millor amb la negativitat que amb el positivisme. Les notícies negatives ens criden molt més l’atenció. Els algoritmes empenyen notícies que no només ens polaritzen, sinó que ens fan pensar que el món està a punt de petar. I al final serà una profecia autocomplerta: si pensem que el món és més hostil del que és, ho serà. Els ciutadans tenim l’obligació d’exigir als nostres governs que obliguin aquestes plataformes a fer canvis significatius en els seus algoritmes per construir un món millor.

La revolució tecnològica requereix que algú comandi tot això d’alguna manera perquè, socialment no generi un problema. Al contrari, que ens portin cap a una societat més feliç i més igualitària. Ara no estem allà. No hi ha nivell de consciència que hi ha molt en joc. Alfons Cornella creu que hi haurà una revolució dels humans, en el sentit que arribarem a un punt que direm és que no ens està agradant aquest món tan dependent de la tecnologia i ens rebel·larem.

És difícil saber-ho. El llibre el vam tancar al febrer i encara vam tenim la sort de parlar de ChatGTP! I des d’ençà han començat a sortir eines que fins i tot ens qüestionen si la creativitat no vindrà també donada per la intel·ligència artificial. No obstant això, continuo volent pensar que els humans serem part de l’equació. És a dir, no m’imagino un món substituït per algoritmes. Sí que crec molt en el concepte de l’augmentació: un luxe que no ens podem permetre els humans és no augmentar-nos amb aquesta tecnologia.

Ui, no ho sé. Al final les màquines et donen les respostes, però algú ha de fer les preguntes.

Una és la rebel·lia, en el sentit de tenir la capacitat de llegir el mercat d’una manera completament diferent. També l’audàcia, perquè o afegeixes dues ratlletes d’ambició a tot el que fas o és molt difícil engrescar, il·lusionar i aconseguir que els teus equips vagin en la direcció que nosaltres proposaríem. Un tercer atribut és que anem a un tipus de líder que no es tanca al seu despatx, sinó que està tot el dia parlant amb tothom. És un connector, perquè enllaça el que passa dins l’empresa amb el que passa a fora, les generacions més joves amb els que tenen més experiència i la tecnologia amb el negoci. També diem que han de ser tecnooberts, que és algú que entén que la tecnologia no és una caixa d’eines sinó un motor de canvi i per tant ha de saber de tecnologia, aprendre d’ella de manera suficient per entendre les implicacions que té. Després, multiplicador, en el sentit que es posa al servei dels seus equips i que aspira a multiplicar els seus equips més que multiplicar-se ell mateix. Ha de ser una persona que es mou molt bé en el món de les idees, però sobretot en el món de l’execució, que ha d’anar a ser resolutiu i després algú que ha d’incorporar de manera cada cop més rellevant la curiositat.

L’educació necessita repensar-se completament i a tots els nivells. D’alguna manera ChatGPT ens convida a pensar que el coneixement s’està comodititzant. Saber coses ja no és important perquè tenir accés al coneixement és cada cop més fàcil. El que és important és despertar les ganes d’aprendre i estimular el pensament crític. Quan els humans comencem a parlar, comencem a fer preguntes. I entrem a l’escola i el que fa les preguntes és el professor. I els alumnes responen. I a poc a poc perdem l’habilitat de fer preguntes. Una de les coses que m’he proposat desenvolupar personalment és saber fer millors preguntes. Perquè aquí és on hi ha el valor que podem aportar i en relació amb el que abans parlàvem sobre el paper dels humans en un món tan digital i tecnològic. Doncs fer grans preguntes.