Lleal Tulsà Asses­sors. El 31 d’octu­bre del 2023, el Tri­bu­nal Suprem va dic­tar la pri­mera sentència, en què deses­ti­mava la pos­si­ble res­pon­sa­bi­li­tat patri­mo­nial de l’Estat pels danys deri­vats de la sus­pensió tem­po­ral de l’acti­vi­tat empre­sa­rial, en aquest cas d’hos­ta­le­ria, com a con­seqüència de l’apli­cació de la nor­ma­tiva apro­vada per evi­tar o dis­mi­nuir la pro­pa­gació de la pandèmia covid-19.

Aquesta sentència és de gran importància per la seva argu­men­tació i perquè se’n desprèn la direcció que pren­dran els milers d’assump­tes pen­dents entre la via con­ten­ci­osa i admi­nis­tra­tiva, ja que tanca la porta a totes aque­lles empre­ses del sec­tor de l’hos­ta­le­ria que espe­ra­ven obte­nir alguna recom­pensa per les pèrdues sofer­tes pel tan­ca­ment de l’acti­vi­tat durant la pandèmia.

El Tri­bu­nal Suprem con­si­dera que no con­corre la res­pon­sa­bi­li­tat de l’Estat legis­la­dor –els reials decrets de decla­ració d’estat d’alarma i les seves pròrro­gues tenen natu­ra­lesa de dis­po­si­ci­ons amb valor de llei– per no donar-se els requi­sits legals.

En pri­mer lloc, tot i que els reials decrets foren decla­rats par­ci­al­ment incons­ti­tu­ci­o­nals, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, en la sentència 148/2021, va expres­sar que la incons­ti­tu­ci­o­na­li­tat apre­ci­ada no era causa per fun­dar recla­ma­ci­ons de res­pon­sa­bi­li­tat patri­mo­nial a les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques. A més, cap dels reials decrets pre­ve­ien mesu­res indem­nit­zatòries.

En segon lloc, el Tri­bu­nal Suprem mani­festa que els afec­tats per la nor­ma­tiva tenien el deure jurídic de supor­tar els danys, ja que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, en la sentència citada, va esta­blir que les mesu­res adop­ta­des eren necessàries, idònies i pro­por­ci­o­nals a la situ­ació exis­tent, i efi­ca­ces per fre­nar la pandèmia. Mesu­res que, a més, van gau­dir del sufi­ci­ent grau de gene­ra­li­tat quant als seus des­ti­na­ta­ris.

El Tri­bu­nal també mani­festa que la força major pot ser un supòsit d’exempció de res­pon­sa­bi­li­tat patri­mo­nial en relació amb deter­mi­nats danys direc­ta­ment impu­ta­bles a la pandèmia, però que no ho és quant a l’actu­ació dels poders públics. Ara bé, com que l’acti­vi­tat admi­nis­tra­tiva va ser rao­na­ble i pro­por­ci­o­nada a la situ­ació i conei­xe­ment científic exis­tent en cada moment, no con­corre la res­pon­sa­bi­li­tat.

D’altra banda, també s’aplica el prin­cipi de pre­caució per jus­ti­fi­car les mesu­res adop­ta­des pel govern de l’Estat per fer front al risc que supo­sava la pandèmia per a la salut pública, davant la incer­tesa científica exis­tent sobre la natu­ra­lesa i l’abast del risc. Aquest prin­cipi, a més, com­porta la inversió de la càrrega de la prova.

La con­clusió que s’extreu de la sentència és que no con­corre la res­pon­sa­bi­li­tat patri­mo­nial de l’Estat per les mesu­res adop­ta­des per fer front a la covid-19, i que la via per com­pen­sar o reduir els danys soferts, en cas de ser pro­ce­dent, era la de les aju­des públi­ques, les quals ja foren con­ce­di­des pel govern.

Amb aquesta sentència, el Tri­bu­nal Suprem evita que l’admi­nis­tració hagi de fer front a múlti­ples indem­nit­za­ci­ons pels danys deri­vats de la sus­pensió tem­po­ral de l’acti­vi­tat empre­sa­rial durant l’estat d’alarma, alhora que aboca els empre­sa­ris a resig­nar-se i con­ti­nuar car­re­gant amb els per­ju­di­cis soferts com a con­seqüència del com­pli­ment de la nor­ma­tiva per dis­mi­nuir el risc de pro­pa­gació de la covid-19.