Ja del tot immersos en la fase més crítica de la sequera, el debat al voltant de quin ha de ser el model de gestió de l’aigua es fa més intens, amb la confrontació entre l’opció de construir infraestructures per fabricar i no dependre de la pluja, com més va més escassa, i la que demana reduir la demanda d’aigua, especialment dels grans consumidors de l’agroindústria, la ramaderia intensiva i el sector turístic.

Les més de vint organitzacions que es van aplegar a la Cimera Social per la Sequera plantegen, de fet, una esmena a la totalitat del model econòmic, per adequar-nos a l’escassedat d’aigua. Així, caldria aturar projectes prototípics del nostre model econòmic com el parc temàtic Hard Rock, l’ampliació de regadius amb canals com el Segarra-Garrigues, macrogranges de porcs, l’urbanisme desfermat a l’àrea metropolitana o el transvasament del Ter per mantenir el turisme de la Costa Brava. I en aquest sentit, hom denuncia del risc que hi ha hagi més transvasaments, com ara la interconnexió de xarxes CAT-ATL a través de la dessaladora del Foix, que pressionaria encara més el riu Ebre.

Dante Maschio, portaveu d’Aigua és Vida, es plany que “l’enfocament de l’administració sigui reduir el consum sense tocar el sector productiu, que no para de demanar recurs”: “S’ha anat del secà al regadiu, sense pensar quanta aigua tenim. No s’haurien d’ampliar els regadius, però com és Agbar qui dicta al país la política en aigua regenerada... Pel que fa a les interconnexions, cal prohibir-les, ens hem de basar sempre que cal fer servir l’aigua de la teva conca, per no fomentar més el desequilibri territorial. Garantir el cabal ecològic ha de sempre la garantia prèvia per a qualsevol ús de l’aigua del riu, i és possible que l’Ebre no baixi amb prou cabal.” Tanmateix, des de les institucions, hom no vol descartar cap aportació de recurs hídric. Martín Gullón, director de l’Àrea del Cicle de l’Aigua de l’AMB, diu que “la interconnexió de xarxes cal tractar-la sense idees preconcebudes, cal buscar solucions per a tots, com es fa en la distribució d’energia”.

Des de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), Jordi Molist, considera que el gran repte de futur “és reduir la dependència de la pluja, i si ara, a l’abastament del Ter-Llobregat, de 15 m³ per segon, un 30% del recurs es pot servir amb dessalació i reutilització potable indirecta, el nou pla proposa incrementar la independència hídrica fins a un 65%, tot plantejant-nos si hem d’arribar al 100% i afegir a les altres vies l’aprofitament d’un riu ara desaprofitat, com el Besòs, del qual ara es reutilitzarà tot allò que es pugui en el tram final”. Per a Molist, en aquesta planificació d’emergència, ha estat una gran fita “haver trencat el tabú d’utilitzar l’aigua depurada com a font de recurs potable”: “Això que fa uns anys era un repte majúscul, ja fa un any que ho fem, i una part de l’aigua de la depuradora del Prat es reinjecta al riu i així es torna a reutilitzar.” És clar que sempre es pot anar més lluny: “El 30% del consum de la llar és de descàrrega de les cisternes. Si ara comencéssim a construir el país, tots els pisos tindrien reutilització d’aigües grises. El municipi de Sant Cugat ho ha començat a fer via ordenances, i ens calen seguidors, per avançar com a país.” Al document de propostes de la Cimera Social de la Sequera, hom clama per posar en marxa un programa públic de rehabilitació hídrica que obligui a la instal·lació de dobles xarxes separatives per a l’aprofitament d’aigües grises i pluvials, en edificis nous però també a la resta del parc immobiliari.

Des de les diverses administracions ja s’avisa que tot això algú ho ha de pagar, i no és infundada la por de trobar-nos amb consumidors amb dificultats per pagar el rebut de l’aigua, “pobres hídrics”. Amb el benentès que la disponibilitat d’aigua és un dret humà, Dante Maschio, que accepta que tot el que té a veure amb el cicle s’anirà encarint, creu que cal anar cap a un model redistributiu, “amb un primer tram de costos fixos baixos gratuït, per anar avançant amb trams més progressius”. Des de la Cimera Social es proposa un sistema d’indicadors públics per avaluar la pobresa hídrica i la garantia d’accés al recurs en cada municipi. La progressivitat hauria de recaure sobre sectors que potser no han assumit tota la responsabilitat que els tocaria. Com diu Ana García, presidenta de la Comissió d’Economia i Sostenibilitat del Col·legi d’Economistes, “sí, es parla molt de l’agricultura com a gran consumidor, però caldria internalitzar les externalitats de sectors com el turisme, que s’haurà de transformar per esdevenir sostenible”. Com diuen molts experts, no és tolerable que el turisme, que suposa el 16% del PIB català, estigui a una dotació de 120 litres per habitant i dia.

Solucions basades en la infraestructura dura, al costat d’altres que fan cas dels senyals de la natura. Gabriel Borràs, responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic (OCCC), ens recorda que “competim de forma ferotge per l’aigua amb els boscos”: “A les masses boscoses mediterrànies, al voltant del 80% de l’aigua precipitada retorna a l’atmosfera, amb una temperatura cada vegada més calenta, pel procés d’evapotranspiració.” Estudis recents, sobre 3.600 parcel·les forestals, ens diuen que l’aigua precipitada que va a rius i aqüífers s’ha reduït un 30% durant els últims vint-i-cinc anys. “Caldrà un compromís de país per a una millor gestió del bosc no només per generar més aigua blava, sinó també per reduir el risc d’incendis, augmentar la biodiversitat o incrementar la producció de fusta”, ens avança Borràs.