Ja del tot immer­sos en la fase més crítica de la sequera, el debat al vol­tant de quin ha de ser el model de gestió de l’aigua es fa més intens, amb la con­fron­tació entre l’opció de cons­truir infra­es­truc­tu­res per fabri­car i no depen­dre de la pluja, com més va més escassa, i la que demana reduir la demanda d’aigua, espe­ci­al­ment dels grans con­su­mi­dors de l’agroindústria, la rama­de­ria inten­siva i el sec­tor turístic.

Les més de vint orga­nit­za­ci­ons que es van aple­gar a la Cimera Social per la Sequera plan­te­gen, de fet, una esmena a la tota­li­tat del model econòmic, per ade­quar-nos a l’escas­se­dat d’aigua. Així, cal­dria atu­rar pro­jec­tes pro­totípics del nos­tre model econòmic com el parc temàtic Hard Rock, l’ampli­ació de rega­dius amb canals com el Segarra-Gar­ri­gues, macro­gran­ges de porcs, l’urba­nisme des­fer­mat a l’àrea metro­po­li­tana o el trans­va­sa­ment del Ter per man­te­nir el turisme de la Costa Brava. I en aquest sen­tit, hom denun­cia del risc que hi ha hagi més trans­va­sa­ments, com ara la inter­con­nexió de xar­xes CAT-ATL a través de la des­sa­la­dora del Foix, que pres­si­o­na­ria encara més el riu Ebre.

Dante Masc­hio, por­ta­veu d’Aigua és Vida, es plany que “l’enfo­ca­ment de l’admi­nis­tració sigui reduir el con­sum sense tocar el sec­tor pro­duc­tiu, que no para de dema­nar recurs”: “S’ha anat del secà al rega­diu, sense pen­sar quanta aigua tenim. No s’hau­rien d’ampliar els rega­dius, però com és Agbar qui dicta al país la política en aigua rege­ne­rada... Pel que fa a les inter­con­ne­xi­ons, cal pro­hi­bir-les, ens hem de basar sem­pre que cal fer ser­vir l’aigua de la teva conca, per no fomen­tar més el dese­qui­li­bri ter­ri­to­rial. Garan­tir el cabal ecològic ha de sem­pre la garan­tia prèvia per a qual­se­vol ús de l’aigua del riu, i és pos­si­ble que l’Ebre no baixi amb prou cabal.” Tan­ma­teix, des de les ins­ti­tu­ci­ons, hom no vol des­car­tar cap apor­tació de recurs hídric. Martín Gullón, direc­tor de l’Àrea del Cicle de l’Aigua de l’AMB, diu que “la inter­con­nexió de xar­xes cal trac­tar-la sense idees pre­con­ce­bu­des, cal bus­car solu­ci­ons per a tots, com es fa en la dis­tri­bució d’ener­gia”.

Des de l’Agència Cata­lana de l’Aigua (ACA), Jordi Molist, con­si­dera que el gran repte de futur “és reduir la dependència de la pluja, i si ara, a l’abas­ta­ment del Ter-Llo­bre­gat, de 15 m³ per segon, un 30% del recurs es pot ser­vir amb des­sa­lació i reu­ti­lit­zació pota­ble indi­recta, el nou pla pro­posa incre­men­tar la inde­pendència hídrica fins a un 65%, tot plan­te­jant-nos si hem d’arri­bar al 100% i afe­gir a les altres vies l’apro­fi­ta­ment d’un riu ara des­a­pro­fi­tat, com el Besòs, del qual ara es reu­ti­lit­zarà tot allò que es pugui en el tram final”. Per a Molist, en aquesta pla­ni­fi­cació d’emergència, ha estat una gran fita “haver tren­cat el tabú d’uti­lit­zar l’aigua depu­rada com a font de recurs pota­ble”: “Això que fa uns anys era un repte majúscul, ja fa un any que ho fem, i una part de l’aigua de la depu­ra­dora del Prat es rein­jecta al riu i així es torna a reu­ti­lit­zar.” És clar que sem­pre es pot anar més lluny: “El 30% del con­sum de la llar és de descàrrega de les cis­ter­nes. Si ara comencéssim a cons­truir el país, tots els pisos tin­drien reu­ti­lit­zació d’aigües gri­ses. El muni­cipi de Sant Cugat ho ha començat a fer via orde­nan­ces, i ens calen segui­dors, per avançar com a país.” Al docu­ment de pro­pos­tes de la Cimera Social de la Sequera, hom clama per posar en marxa un pro­grama públic de reha­bi­li­tació hídrica que obli­gui a la ins­tal·lació de dobles xar­xes sepa­ra­ti­ves per a l’apro­fi­ta­ment d’aigües gri­ses i plu­vi­als, en edi­fi­cis nous però també a la resta del parc immo­bi­li­ari.

Des de les diver­ses admi­nis­tra­ci­ons ja s’avisa que tot això algú ho ha de pagar, i no és infun­dada la por de tro­bar-nos amb con­su­mi­dors amb difi­cul­tats per pagar el rebut de l’aigua, “pobres hídrics”. Amb el benentès que la dis­po­ni­bi­li­tat d’aigua és un dret humà, Dante Masc­hio, que accepta que tot el que té a veure amb el cicle s’anirà enca­rint, creu que cal anar cap a un model redis­tri­bu­tiu, “amb un pri­mer tram de cos­tos fixos bai­xos gratuït, per anar avançant amb trams més pro­gres­sius”. Des de la Cimera Social es pro­posa un sis­tema d’indi­ca­dors públics per ava­luar la pobresa hídrica i la garan­tia d’accés al recurs en cada muni­cipi. La pro­gres­si­vi­tat hau­ria de recaure sobre sec­tors que pot­ser no han assu­mit tota la res­pon­sa­bi­li­tat que els toca­ria. Com diu Ana García, pre­si­denta de la Comissió d’Eco­no­mia i Sos­te­ni­bi­li­tat del Col·legi d’Eco­no­mis­tes, “sí, es parla molt de l’agri­cul­tura com a gran con­su­mi­dor, però cal­dria inter­na­lit­zar les exter­na­li­tats de sec­tors com el turisme, que s’haurà de trans­for­mar per esde­ve­nir sos­te­ni­ble”. Com diuen molts experts, no és tole­ra­ble que el turisme, que suposa el 16% del PIB català, esti­gui a una dotació de 120 litres per habi­tant i dia.

Solu­ci­ons basa­des en la infra­es­truc­tura dura, al cos­tat d’altres que fan cas dels senyals de la natura. Gabriel Borràs, res­pon­sa­ble de l’Àrea d’Adap­tació de l’Ofi­cina Cata­lana del Canvi Climàtic (OCCC), ens recorda que “com­pe­tim de forma ferotge per l’aigua amb els bos­cos”: “A les mas­ses bos­co­ses medi­terrànies, al vol­tant del 80% de l’aigua pre­ci­pi­tada retorna a l’atmos­fera, amb una tem­pe­ra­tura cada vegada més calenta, pel procés d’eva­po­trans­pi­ració.” Estu­dis recents, sobre 3.600 par­cel·les fores­tals, ens diuen que l’aigua pre­ci­pi­tada que va a rius i aqüífers s’ha reduït un 30% durant els últims vint-i-cinc anys. “Caldrà un com­promís de país per a una millor gestió del bosc no només per gene­rar més aigua blava, sinó també per reduir el risc d’incen­dis, aug­men­tar la bio­di­ver­si­tat o incre­men­tar la pro­ducció de fusta”, ens avança Borràs.