A tres set­ma­nes del final d’aquest irre­gu­lar 2023, s’acu­mu­len fets i notícies que afe­gei­xen risc al futur imme­diat. Són ele­ments que refor­cen la sen­sació domi­nant de fra­gi­li­tat glo­bal i local. Gene­ren incer­tesa i des­con­fiança però es con­tra­di­uen amb una rea­li­tat resis­tent i tos­suda, millor de la pre­vista. Alerta, però, amb les pro­fe­cies auto­com­pler­tes. Aquest és un patchwork amb algu­nes d’aques­tes.

La intel·ligència arti­fi­cial surt de l’armari. I es posi­ci­ona, ara ja defi­ni­ti­va­ment, com un eix de trans­for­mació vital i econòmic potentíssim i com la nova bata­lla per la supre­ma­cia cor­po­ra­tiva en el món tec­nològic. Per sobre del debat ètic que volia asse­gu­rar-se que les trans­for­ma­ci­ons de la IA es man­te­nien en coor­de­na­des pac­ta­des i pro­tec­ci­o­nis­tes, el cas Sam Alt­man d’aco­mi­a­da­ment d’anada i tor­nada con­firma una IA de com­petència ferotge i amb tots els ris­cos poten­ci­als. Per si de cas, una reco­ma­nació: no per­din aquest cop l’ocasió de vin­cu­lar el seu estalvi i inversió a la tec­no­lo­gia més dis­rup­tiva en dècades. Avi­sats, per si de cas.

Redsys i els límits del diner electrònic. Van ser només unes hores però la pro­pera vegada pot ser molt pit­jor. Redsys té un exces­siu domini sobre els paga­ments electrònics, Bizum inclòs, i qual­se­vol fallada del sis­tema com la de fa dues set­ma­nes es pot con­ver­tir en un gravíssim inci­dent amb reper­cus­si­ons molt one­ro­ses. Men­tres­tant l’euro digi­tal espera per no fer mal a la banca però amb risc de fer-nos mal a tota la zona euro. La con­fi­den­ci­a­li­tat que encara pre­serva el diner efec­tiu sem­bla con­cer­nir o pre­o­cu­par poca gent.

Shakira i la dife­ren­ci­ació fis­cal per amor. Ara resulta que ha d’arri­bar la Shakira i el seu advo­cat, Pau Molins, per fer-nos enten­dre que la fis­ca­li­tat cata­lana, enor­me­ment dife­ren­cial a l’alça en relació amb les altres comu­ni­tats autònomes relle­vants, és deter­mi­nant per deci­dir la residència fis­cal i per les con­seqüències d’ena­mo­rar-se d’un con­tri­bu­ent. Les diferències en pressió fis­cal res­po­nen tant a pre­ferències polítiques com a un tracte dis­cri­mi­na­tori entre ciu­ta­dans que, a nivell de ser­veis públics, estan immen­sa­ment més igua­lats. Per aca­bar-ho d’ado­bar, l’impost de grans for­tu­nes creat per homo­geneïtzar-ho va ser regu­lat com un nyap que ha permès no pagar-lo als boni­fi­cats de l’impost de patri­moni. Fins quan?

Retorn de les empre­ses cata­la­nes fugi­des. En el text del pacte PSOE-Junts es par­lava de fer que les empre­ses que havien mar­xat tor­nes­sin la seva seu social a Cata­lu­nya. Amb quina men­ta­li­tat es podia dir ale­gre­ment això? Amb la que des­co­neix que les empre­ses són lliu­res d’on esta­blir la seva seu social. Jordi Hereu, nou minis­tre d’Indústria, s’ha afa­nyat a arre­glar-ho: anun­cia que pro­mou­ran les “con­di­ci­ons” per faci­li­tar que les empre­ses deci­dei­xen el retorn. És tan com­pli­cat apli­car el seny?

I això qui ho paga? Va estar en el cen­tre de la jor­nada dels eco­no­mis­tes cata­lans d’enguany però podia ser en qual­se­vol altre fòrum públic o pro­grama de coa­lició. Reconèixer que tenim una classe mit­jana empo­brida i una classe baixa amb greus difi­cul­tats és d’una obvi­e­tat acla­pa­ra­dora i cal pre­sen­tar-hi solu­ci­ons. El pro­blema és fer-ho sense expli­car com finançarem els dèficits de pres­ta­ci­ons públi­ques i com millo­rem la seva eficiència, tot en una demo­gra­fia que ens va en con­tra. En l’ober­tura de la jor­nada només una veu va gosar pre­gun­tar a l’audi­tori com ho paga­rem. La mul­ti­pli­cació dels pans i els pei­xos, supo­sem.

Pre­vi­si­ons, per­cep­ci­ons i dades. Els eco­no­mis­tes no ho encer­tem gaire però al fer-ho tan mala­ment com en els dar­rers dos anys ens hem superat. El con­sens sobre la recessió de finals del 2021 va que­dar en ben poca cosa, i els efec­tes de la ràpida pujada de tipus havia de ser catastròfica, amb atur des­bo­cat, crei­xe­ment nega­tiu i hipo­te­cats con­ver­tits en moro­sos insol­vents. Doncs bé, la inflació s’ha fre­nat prou bé, l’ocu­pació con­ti­nua posi­tiva, i la moro­si­tat en mínims i amb forta amor­tit­zació anti­ci­pada de les hipo­te­ques. Krug­man en par­lava recent­ment: un abisme entre una opinió pública nega­tiva i pes­si­mista, i unes dades reals sor­pre­nent­ment millors. Fem-nos-ho mirar.

Milei, una segona visió. Durant mesos i anys no en fèiem cap cas, i després set­ma­nes de cari­ca­tu­rit­zar el per­so­natge a través del seu gos embal­sa­mat i la fàcil befa al seu his­tri­o­nisme. Ara, de pre­si­dent, agafa un paper més mode­rat i algú s’esforça a enten­dre que és el resul­tat del des­as­tre pero­nista i de la cor­rupció. No sé si les recep­tes poden ser ade­qua­des però segur que han de ser dràsti­ques. D’altra manera, de molt com­pli­ca­des d’apli­car pas­sa­rien a impos­si­bles.

2024. El 2023 ha estat millor que el 2022 i millor que els anys pandèmics. El pro­per any té coses a favor: s’estal­via, i es con­su­meix, tot i que mode­ra­da­ment. S’inver­teix poc però no podem espe­rar gran cosa més amb tants sobre­salts. De moment, les empre­ses con­ti­nuen gua­nyant diners, con­trac­ta­ran i dona­ran divi­dends. Els tipus d’interès? Més recor­re­gut a la baixa que a l’alça. Bon any a tot­hom!