Aquests dies de nadal llegia sobre la primera invasió russa de Txetxènia, que va tenir lloc als anys noranta.

L’article apuntava la manca de cartografia fiable com una de les causes de la derrota de l’exèrcit rus.

L’exèrcit rus feia servir mapes heretats de l’era soviètica, d’uns vint anys d’antiguitat. Vint anys abans, la Unió Soviètica havia cartografiat en secret tot el món, amb un nivell de detall sense precedents històrics.

El desfasament entre el mapa i la realitat era suficient per a provocar la desorientació i descoordinació de les tropes russes.

Per acabar-ho d’adobar, els txetxens van intercanviar les plaques amb els noms dels carrers i els cartells de terme de municipi.

Provar d’orientar-se amb una cartografia desactualitzada i noms de lloc fora de lloc. Trobar el camí enmig d’una pluja de bales, fum i explosions. Un autèntic trencaclosques.

No tenir mapa, però, per als russos, no era una opció. Per als russos, renunciar a orientar-se era anar directe a un destí cert. La derrota final.

Me n’he anat lluny per a explicar-vos un escenari que, en realitat, és molt més proper del que no sembla. Sovint les coses s’entenen millor quan hom les mira de lluny.

Us sorprendria saber quantes decisions importants prenen avui dia les administracions públiques i les corporacions privades de països del primer món amb mapes de fa vint anys o, directament, sense mapa.

Si els ofereixes un mapa actualitzat i precís, te’l rebutgen dient que és només una “foto”. I que, com que la realitat és canviant, la foto, un cop feta, caducarà aviat. I que ells, “la foto”, ja la porten al cap, que per això són del poble de tota la vida.

Us asseguro que pot resultar difícil rebatre un argument tan kafkià com aquest. Per què escrivim, si tot allò que necessitem per prendre decisions importants ho tenim al cap?

Doncs bé, escrivim per comunicar coses importants a d’altres, mitjançant un document, quan no som presents. També escrivim per fer memòria d’on érem en un moment determinat i poder entendre on som ara.

Els mapes són descripcions, escriptures, més o menys acurades del territori. Però, més enllà de com de precisos siguin, els mapes són textos escrits en llenguatge geoespacial. Per tant, són un estri essencial, insubstituïble, per a la comunicació d’informació geoespacial.

Algú pot creure que els txetxens no tenien mapes perquè, essent nadius, coneixien Txetxènia com el palmell de la mà? És clar que no. Tenien els mateixos mapes fets pels cartògrafs soviètics feia vint anys, però els havien anat actualitzant. Incloent, també, els canvis de nom de les vies que van haver de fer per a desorientar els soldats de la Federació Russa.

Un mapa no és una foto. I, una foto de satèl·lit, equival a més de mil termes geoespacials. Però sense les més de mil paraules en llenguatge geoespacial, sense un mapa intel·ligible, som incapaços d’interpretar la foto, la realitat en un moment donat, i orientar-nos en el món real, per a fer una cosa tan senzilla com és anar del punt A al punt B.