educació
L’educació, en el punt de mira
Entitats educatives i experts alerten que fa més de deu anys que cau la qualitat del sistema per la falta endèmica d’inversió
Defensen, però, que els professors estan fent una bona feina per atendre la diversitat i preparar els alumnes per a la vida
Els pèssims resultats obtinguts per Catalunya en les proves PISA han posat sobre la taula la necessitat de repensar si estem fent bé les coses. El nivell dels nostres alumnes és pèssim tal com han indicat alguns titulars? Als professors, l’encès debat que s’ha generat els ha agafat amb el pas canviat, ja que fa anys que estan en el punt de mira i se senten atacats constament –una dinàmica que es va agreujar amb la pandèmia–, quan estan fent una feina titànica per intentar arribar a tot, sempre amb mitjans insuficients. Experts i representants del món educatiu relativitzen amb més o menys contundència els resultats de l’informe PISA, però coincideixen que ens han de servir per detectar on podem millorar i que les actuacions prioritàries són clares perquè fa anys que el sector adverteix que no anem bé i reclama més inversió i menys burocràcia per canviar de rumb.
En tot cas, sense menystenir els coneixements en matèries instrumentals com són les matemàtiques, la comprensió lectora i les ciències, tots recorden que l’informe de l’OCDE no valora moltes competències que els infants i joves adquireixen avui dia a les aules no relacionades amb la productivitat però absolutament necessàries per a la seva formació, com l’esperit crític, el treball en equip, la gestió emocional i la resolució de conflictes. “Abans l’alumne disruptiu era apartat i el professor seguia explicant la seva matèria. Ara moltes classes s’aturen per atendre la diversitat i treballar aspectes com les relacions personals i la capacitat d’escoltar l’altre, així que no podem dir que estem fent malament les coses sinó que n’hi ha que hem de fer millor”, reflexiona Mar Hurtado, presidenta de Rosa Sensat.
Els dos avenços, en coneixements clàssics i en competències per a la vida, haurien de ser compatibles, és clar, però, com assenyala Hurtado, a vegades és difícil a causa de la complexitat de les aules, que fa anys que va a l’alça, de manera que cal més ajuda i recursos. Recorda que “les criatures venen amb ganes d’aprendre quan tenen les necessitats bàsiques cobertes”, i explica que com a mestre s’ha trobat amb molts alumnes que primer havia d’“ajudar a reconciliar-se amb la vida”, deixant clar que “no es pot desvincular la pobresa de les proves PISA”. Així ho assenyala també un informe d’Esade i Save the Children que constata que la pobresa influeix molt més en els mals resultats acadèmics que l’origen dels estudiants.
Reduir les ràtios, més inversió i més professors per atendre aquesta diversitat i complexitat ajudaria a millorar els resultats i el benestar a les aules, però la presidenta de Rosa Sensat insisteix també molt en la formació, un punt que l’associació de mestres ha remarcat reiteradament al Departament d’Educació que falla, sobretot pel que fa referència a les metodologies globalitzades, que inclouen el treball per projectes. És per això que tem que aquest mètode acabi pagant els plats trencats. “Ensenyar com abans –pressuposant que el mestre sap molt i els alumnes, res– no funciona i menys avui dia, quan el coneixement està per tot arreu i el que cal és fer despertar les ganes d’aprendre per un mateix, que és el que les criatures es trobaran a la vida.” Hurtado adverteix, però, que aquesta nova forma de treballar cal que es faci molt bé perquè sigui efectiva i els aprenentatges quedin consolidats i lamenta que molts dels formadors que el departament acredita no tenen ni els coneixements ni, sobretot, l’experiència necessària per transmetre les estratègies adequades i els possibles errors, i també que hi ha alumnes que necessiten un treball més guiat per no quedar enrere.
Mònica Nadal, cap de recerca de la Fundació Bofill, considera que “hi ha motius per estar preocupats tant pel que fa a la qualitat com a l’equitat del sistema educatiu”, però, en la mateixa línia que Rosa Sensat, demana no caure en el dramatisme: “La situació és resoluble si s’inverteix més i s’inverteix bé.” “Fa molts anys que els resultats educatius estan estancats a Catalunya i quan això passa ets molt fràgil, qualsevol crisi, com la pandèmia, et pot fer caure, com ha passat”, reflexiona per deixar clar que ens equivocaríem si l’ensurt pels catastròfics resultats PISA desapareix si els propers informes són més bons. “Quan un sistema està tan sec, qualsevol cosa el pot fer millorar; els problemes són estructurals i fa 15 anys que els experts i el món docent estan alertant que hi són i que s’hi ha de posar remei. Confio que per fi s’hagi pres consciència.”
L’impacte de les retallades
Posar fi a l’infrafinançament crònic del sistema educatiu català, injectar recursos per atendre la creixent diversitat a les aules, sobretot als centres d’alta complexitat, i reduir al mínim una burocràcia que ofega els centres i els roba molt temps i energia són, per a la cap de recerca de la Fundació Bofill, les tres mesures prioritàries per fer realitat el cop de timó que es necessita. Com recorda Nadal, Catalunya sempre ha invertit menys que altres comunitats en educació i, a l’infrafinançament crònic, s’hi van afegir les “salvatges” retallades del 2010. “Es van començar a revertir fa tres anys, però a un ritme molt lent, així que la qualitat i l’equitat del sistema han reposat durant anys en la resiliència i el compromís del professorat, que, tot i que és una de les grans fortaleses del sistema, no es pot sostenir indefinidament.”
El segon problema, exposa Nadal, és que no s’han identificat bé les prioritats. “Fa 25 anys que tenim alumnat d’origen estranger, amb altres llengües, altres universos culturals i molts cops associats a situacions de precarietat o directament de pobresa, fet que significa que tenen unes necessitats educatives especials, i no hem tingut prou dispositius i recursos per acompanyar-los com cal.” Durant anys, continua relatant, s’ha deixat que els alumnes amb més dificultats econòmiques, lingüístiques i culturals es concentressin en determinats centres i això ha tensionat molt el sistema.
El Síndic de Greuges acaba de publicar que la segregació escolar ha baixat un 20% a Catalunya des del curs 2018/19, però que persisteixen 250 centres totalment “guetitzats”. “De la mateixa manera que el sistema sanitari no pot dir que té massa gent gran, sinó que tens la població que tens i hi has de posar els recursos que necessites per garantir que tingui una bona salut, l’obligació del sistema educatiu és garantir l’aprenentatge de tot l’alumnat, així que primer has d’entendre quin és i quines són les seves necessitats i invertir en allò que cal, com aules d’acollida i dispositius d’atenció a la diversitat, que falten”, subratlla Nadal.
Pel que fa a les retallades que s’han començat a revertir, la Fundació Bofill celebra que s’hagi decidit saldar el deute salarial amb els docents i abaixar ràtios, però alerta que això no es traduirà automàticament en una millora dels resultats i, per tant, caldrà seguir invertint i focalitzant els recursos. “No sempre calen més docents ni les mateixes mesures. Hi ha centres que diuen que no necessiten més professors sinó un treballador social que treballi el vincle. Cal escoltar-los i donar a cadascun els recursos que necessita, i eliminar burocràcia.” I és que l’altre gran problema que detecta Nadal en el sistema educatiu català és que el finançament per atendre la diversitat “és precari i va acompanyat de molta paperassa”. Posa com a exemple un centre amb molts nens en situacions complicades, com famílies nouvingudes o angoixades perquè les han de desnonar: “Aquí els tràmits haurien de ser mínims, d’entrada s’haurien de garantir beques menjador, material i extraescolars per a tots els infants i joves; no passa res si a quatre no els faria falta.”
Francesc Imbernón és catedràtic del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la UB i membre de l’Observatori Internacional de la Professió Docent. És molt crític amb les proves PISA, perquè les publica l’OCDE, un organisme econòmic que no està interessat a abordar àrees competents no relacionades amb la productivitat com podrien ser la música, l’educació física i les habilitats socials, però remarca que això no vol dir que a partir del 2011 el nivell de l’educació a Catalunya no hagi anat caient. Ara els nostres estudiants tenen un nivell “baix” no només respecte a altres països de l’OCDE, sinó respecte a les altres comunitats autònomes. “Tenim un problema greu i fa temps que ho indiquen diversos informes, no només les proves PISA d’aquest any, i el Departament d’Educació s’ha de posar les piles”, assegura.
Ni el 4% del PIB
Imbernón admet que les causes són múltiples –entre les quals, l’impacte de la pandèmia, el delicat context socioeconòmic de molts estudiants i la falta de motivació del professorat–, i per tant s’han de combinar mesures, però sosté que el que cal fer primer és apujar la inversió en educació. Com recorda, a Catalunya no arriba ni al 4% del PIB, lluny del 4,6% de la UE i el 4,2% del conjunt de l’Estat, i molt per sota del que marca la mateixa llei d’educació de Catalunya: el 6%.
Com els seus companys, el catedràtic assenyala que calen més recursos –sobretot per als centres d’alta complexitat–, més formació i més personal, no només docents sinó també especialistes, psicòlegs i treballadors socials. “Si deixes professors que no estan preparats per tractar temes molt específics i a més han augmentat les ràtios i fan servir noves metodologies sense estar formats, cauen en la desmotivació. De fet molts professors actualment desitjarien no ser-ho i això no pot ser”, reflexiona. Malgrat tot, puntualitza que “més recursos no fan augmentar automàticament la qualitat de l’ensenyament si no es fan altres coses, sobretot en el terreny social”.
Imbernón posa com a exemple de bones pràctiques iniciatives com les de Portugal, que ha garantit que tots els infants poden fer extraescolars. “A Catalunya només hi tenen accés el 67% dels alumnes, ja sigui perquè els pares s’ho poden permetre o perquè les associacions de famílies d’alumnes, les AFA, les subvencionen, i això genera grans desigualtats perquè aquestes activitats aporten una gran riquesa educativa i són la millor lluita contra les pantalles”. L’expert hi afegeix que a Catalunya hi ha excel·lents iniciatives impulsades pel món local i per determinats centres, però sosté que necessitem que no siguin experiències puntuals, sinó que “la innovació sigui institucional” per garantir que tots els nens i nenes tinguin les mateixes oportunitats educatives i aconseguir així “canviar el rumb del país”.
Clau per al benestar social
De fet, juntament amb la baixada de nivell dels alumnes catalans, preocupa especialment la falta d’equitat del sistema, que tot i els esforços no s’ha aconseguit resoldre. “S’han de fer plans descentralitzats per treballar el context socioeducatiu de cada alumne i cada centre. No és el mateix una escola urbana que una de rural o un centre d’alta complexitat, i això no es té en compte”, opina el membre de l’Observatori Internacional de la Professió Docent de la Universitat de Barcelona, que conclou que cal prendre decisions urgents i “fer de veritat política educativa”, perquè, si no, ho patirem els propers anys. “Hi ha una relació directa entre l’augment de l’aprenentatge i el benestar social d’un país”, recorda.
Renovar els plans d’estudis de les universitats d’educació –canvis que són lents però estan en marxa–, potenciar les biblioteques escolars –que en els darrers anys s’han descuidat, denuncien moltes veus– i desplegar el decret d’escola inclusiva són alguns dels deures més urgents, però s’acaba de crear una comissió de divuit experts per detectar altres mesures tant d’efecte immediat com a llarg termini. Sobre aquest grup de treball impulsat pel Departament d’Educació, entre els experts hi ha diversitat d’opinions. Ningú dubta de la vàlua dels professionals triats, però el catedràtic Francesc Imbernón es pregunta per què no pot fer aquesta feina la mateixa conselleria, “plena de funcionaris, molts dels quals docents en comissió de serveis”, a banda d’inspectors, professors universitaris i fundacions educatives.
Des de Rosa Sensat, Mar Hurtado confia que “no quedi en un document superficial” i avisa que l’associació de mestres vetllarà perquè no sigui així. Això sí, adverteix que s’ha d’articular un sistema d’inspecció per garantir que el que es decideixi es compleixi i sigui efectiu. La Ustec ja ha mostrat les seves reticències i ha reclamat un debat “ampli” obert a tota la comunitat educativa, assenyalant que el Consell Escolar de Catalunya és el marc “idoni”. Avisa, de nou, que hi ha mancances que fa temps que estan detectades i que és moment de posar fil a l’agulla. “PISA ha de ser un punt d’inflexió per fer coses diferents”, resumeix la cap de recerca de la Fundació Bofill.
