Però a Europa ens agafa amb el peu can­viat. Perquè des dels anys sei­xanta del segle XX la indústria extrac­tiva i de pro­ces­sa­ment s’ha anant des­lo­ca­lit­zant. En con­cret, a Cata­lu­nya, de les mines de metalls ja no en queda res i de les no metàl·liques res­ten bàsica­ment les extrac­ci­ons d’àrids i argi­les per a la cons­trucció, mines de potassa a banda, que seria l’última explo­tació de “pri­mera divisió” que resta.

I els intents d’explo­rar nous jaci­ments han estat tallats de soca-rel. El 2017 una empresa minera aus­tra­li­ana ano­me­nada Apo­llo Mine­rals va voler estu­diar una veta de tungstè i or a Salau, en una zona pro­te­gida del Parc Natu­ral de l’Alt Piri­neu, i va desis­tir-ne arran de l’opo­sició eco­lo­gista i veïnal. “La mine­ria neces­sita el ter­ri­tori, però és una acti­vi­tat molt estig­ma­tit­zada i el blo­queig social és total”, lamenta Lluís San­mi­quel, pro­fes­sor d’engi­nye­ria minera de l’Escola Politècnica Supe­rior d’Engi­nye­ria de Man­resa (Epsem).

No sem­pre ha estat així. A Cata­lu­nya hi ha cen­sa­des unes 40.000 exca­va­ci­ons mine­res, sobre­tot a les comar­ques del sud, que par­len d’un pas­sat gloriós de l’acti­vi­tat i de l’oblit poste­rior. “Ens han dit que els cata­lans no som miners i ens ho hem cre­gut, però hi ha una cul­tura i una tra­dició antiquíssi­mes, i és una acti­vi­tat que ha tin­gut un pes impor­tant a la soci­e­tat tot i que l’hàgim obli­dat”, es queixa Joan Car­les Mel­ga­rejo, pro­fes­sor del depar­ta­ment de mine­ra­lo­gia de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona (UB).

Més enllà del tes­ti­moni que aquest pas­sat ha dei­xat en el ter­reny, el cert és que a Cata­lu­nya falta un conei­xe­ment real del seu poten­cial miner actu­a­lit­zat amb les neces­si­tats pre­sents. De fet, els geòlegs asse­gu­ren que només s’ha començat a gra­tar la punta de l’ice­berg. ¿Però hi ha la volun­tat d’esbri­nar-lo? La versió ofi­cial és que sí. La direcció gene­ral d’Indústria de la Gene­ra­li­tat va ini­ciar el 2022 un pro­jecte cen­trat en els antics apro­fi­ta­ments miners de Cata­lu­nya per tal d’esta­blir una valo­ració de les pos­si­bi­li­tats que puguin ofe­rir: “El pro­jecte es troba en una pri­mera fase d’iden­ti­fi­cació d’anti­gues explo­ta­ci­ons mine­res a pri­ori favo­ra­bles i, en pro­pe­res fases, es pretén geo­ca­rac­te­rit­zar aquests antics domi­nis miners per conèixer, si fos el cas, la presència i la quan­ti­tat de matèries pri­me­res mine­rals d’interès d’acord amb els cri­te­ris de la Comissió Euro­pea”, expli­quen per escrit. La direcció gene­ral d’Indústria se cen­tra en els dipòsits d’anti­gues explo­ta­ci­ons, que en el seu moment es van des­car­tar però que poden con­te­nir mine­rals ara pre­uats.

Resulta més interes­sant pre­gun­tar als geòlegs, que al cap i a la fi han fet explo­ra­ci­ons sobre el ter­reny des de fa molts anys i han con­nec­tat amb la memòria popu­lar dels habi­tants, que sovint con­serva el record del pas­sat miner. En aquest sen­tit, Mel­ga­rejo, que ha inves­ti­gat la presència de mine­rals crítics i ter­res rares a casa nos­tra i en altres països, explica que tra­di­ci­o­nal­ment la tro­ba­lla de jaci­ments s’ha fet par­tint de patrons geològics sobre la com­po­sició de les roques, que anti­ci­pen la presència de plata, coure, or o altres metalls més clàssics. Els geòlegs cata­lans han por­tat aquest conei­xe­ment ances­tral a altres parts del món i han com­pro­vat que també es com­plei­xen i, a més, han des­co­bert que hi ha altres patrons des­co­ne­guts a casa nos­tra que obren noves vies d’explo­ració. Par­tint d’aquesta tro­ba­lla, Mel­ga­rejo afirma que a Cata­lu­nya hi ha grans poten­ci­a­li­tats de tro­bar pla­ti­noids, o ele­ments del grup del platí (ruteni, rodi, pal·ladi, osmi, iridi i platí), que for­men part de la llista de matèries pri­me­res crítiques de la UE. “Històrica­ment es deia que es tro­ba­ven en roques que no són a Cata­lu­nya, però ara sabem que també estan asso­ci­ats a for­ma­ci­ons que sí que són a casa nos­tra, tot i que mai s’ha fet un son­datge, però sé on se’n poden tro­bar i seria fàcil d’explo­tar amb un cost i un impacte molt reduïts”, explica. Actu­al­ment Sud-àfrica sub­mi­nis­tra el 71% del platí que importa la UE i un per­cen­tatge supe­rior d’iridi, rodi i ruteni. De la mateixa manera, sos­pita que també hi ha altres ele­ments crítics com ara ter­res rares, cobalt i níquel en con­di­ci­ons per ser explo­tats.

En tot cas, queda clar que cal posar al dia el conei­xe­ment, sobre­tot res­pecte a les ter­res rares. El qua­li­fi­ca­tiu “rares” té a veure amb el fet que en el moment de ser des­co­ber­tes eren escas­ses en estat natu­ral, però ara se sap que són rela­ti­va­ment abun­dants; però es diu que solen estar pre­sents en bai­xes con­cen­tra­ci­ons i molt bar­re­ja­des, per la qual cosa cal remoure molta terra i fer ser­vir molta ener­gia i aigua per sepa­rar-les. També se’ls atri­bu­eix el fet que solen venir asso­ci­a­des a mine­rals radi­o­ac­tius i con­ta­mi­nants.

Tot ple­gat ha fet des­per­tar un cert acti­visme inter­na­ci­o­nal pre­ven­tiu res­pecte a aquests mine­rals, pels perills medi­am­bi­en­tals i de salut pública que pot com­por­tar l’extracció negli­gent. Així, per exem­ple, l’Atles de Justícia Ambi­en­tal és una ini­ci­a­tiva d’un grup de recerca de l’Ins­ti­tut de Ciències i Tec­no­lo­gies Ambi­en­tals de la UAB que docu­menta con­flic­tes ambi­en­tals a tot el món com a con­seqüència de dife­rents acti­vi­tats huma­nes com ara la mine­ria. “En deu anys hem docu­men­tat uns 4.000 casos”, explica Mari­ana Wal­ter, inves­ti­ga­dora del grup, que dar­re­ra­ment ha estat dedi­cada als casos rela­ci­o­nats amb les ter­res rares. Wal­ter explica que s’estan reu­nint els ingre­di­ents per a un boom en el mer­cat de les ter­res rares i, en gene­ral, dels mine­rals crítics, per la pre­visió d’una alta demanda i una baixa oferta que farà aug­men­tar els preus. Tot això, en un con­text de “guerra freda” entre potències pel seu con­trol, apunta a “un agreu­ja­ment i la cre­ació de noves zones de sacri­fici on es des­tru­ei­xen les comu­ni­tats i els eco­sis­te­mes pro­pers als llocs d’extracció o pro­ces­sa­ment del mate­rial”, segons recull un docu­ment en què ha par­ti­ci­pat la inves­ti­ga­dora.

De moment, Wal­ter explica que els pro­jec­tes exis­tents d’extracció de ter­res rares al món s’estan con­cen­trant en el mate­rial de des­cart de mines en explo­tació o ja aban­do­na­des dedi­ca­des a un altre mine­ral, però a mesura que la pressió de la demanda aug­menti s’obri­ran noves mines: “Abans de plan­te­jar quants qui­los de ter­res rares, de liti o d’altres mine­rals crítics seran neces­sa­ris, cal repen­sar els esce­na­ris de demanda per reduir-ne el con­sum, estu­di­ant els pro­ces­sos de dis­seny indus­trial per faci­li­tar el reci­clatge o can­vi­ant coses com ara la nos­tra mobi­li­tat. Té sen­tit man­te­nir un mer­cat d’una per­sona, un cotxe?”, es pre­gunta.

Això últim és espe­ci­al­ment interes­sant perquè, com asse­nyala Mari­ano Marzo, pro­fes­sor emèrit de la Facul­tat de Ciències de la Terra de la UB i direc­tor de la càtedra de tran­sició energètica UB-Fun­dació Rep­sol, la tran­sició extrac­tiva no es limita a subs­ti­tuir unes mines o pous per altres en altres parts del món, sinó que pre­senta mol­tes feble­ses, entre les quals un pos­si­ble esca­nya­ment de l’oferta. Cal pen­sar que enge­gar una acti­vi­tat extrac­tiva pot sig­ni­fi­car fins a una dècada de pre­li­mi­nars, i la inversió és pru­dent. Però no només és per la falta de pro­jec­tes de noves mines: “A curt ter­mini no hi ha cares­tia geològica, però la qua­li­tat decli­narà ràpida­ment”, va afir­mar Marzo en el marc d’unes jor­na­des del Col·legi d’Eco­no­mis­tes el novem­bre pas­sat.

Al res­pecte, la pro­fes­sora d’engi­nye­ria mecànica de la Uni­ver­si­tat de Sara­gossa Ali­cia Valero ha llançat un crit d’alerta sobre els ris­cos d’abraçar una eco­no­mia con­dem­nada per l’escas­sesa dels mine­rals que neces­sita. Coau­tora amb el seu pare, Anto­nio Valero, del lli­bre Tha­na­tia. Los límites mine­ra­les del pla­neta, Valero pensa que alguns d’aquests ele­ments crítics ja hau­rien superat el pic d’extracció.

Però el pro­fes­sor Joan Car­les Mel­ga­rejo no està d’acord amb aquesta i altres afir­ma­ci­ons sobre les ter­res rares. Basa les seves apre­ci­a­ci­ons en son­de­jos en què par­ti­cipa des de fa anys en diver­ses parts del món com ara Angola. En aquest país africà, el pro­fes­sor de la UB ha tro­bat jaci­ments amb una altíssima con­cen­tració de ter­res rares, de fins al 40%, i acom­pa­nya l’afir­mació amb dades de mos­tres i per­cen­tat­ges de presència d’alguns mine­rals que ava­len aquesta alta mani­fes­tació. En aquest mateix sen­tit, també refusa les esti­ma­ci­ons pes­si­mis­tes sobre les reser­ves d’aquests mine­rals, i tanca el debat amb una afir­mació sense amba­ges: “N’hi ha molt i es poden tro­bar en grans con­cen­tra­ci­ons.” Defen­sor de la mine­ria, el pro­fes­sor de geo­lo­gia reco­neix que sobre ella pesa l’estigma de ser una “acti­vi­tat maleïda”, però refusa que sigui essen­ci­al­ment nociva i insis­teix que “una altra mine­ria és pos­si­ble”: “Hi ha mol­tes mane­res de fer les coses: la mine­ria, com l’agri­cul­tura i totes les acti­vi­tats huma­nes, pot gene­rar pro­ble­mes si no es fa bé.”

L’Atlas de Justícia Ambi­en­tal ha docu­men­tat vio­la­ci­ons dels drets de comu­ni­tats locals i ame­na­ces al defen­sor del medi ambi­ent en explo­ta­ci­ons de ter­res rares a Mada­gas­car, el Bra­sil, l’Índia, Suècia o Finlàndia. La queixa més freqüent que recull el mapa de con­flic­tes és la manca de trans­parència o d’espais de par­ti­ci­pació ade­quats de les comu­ni­tats. En aquest sen­tit, hi ha res­se­nyats dos casos a l’Estat espa­nyol on hi ha pro­jec­tes en fases pre­li­mi­nars: a Cam­pos de Mon­tiel (Cas­te­lla-la Manxa) i a Monte Gali­neiro (Galícia).

Sobre els con­flic­tes que la mine­ria genera en el ter­ri­tori, Mel­ga­rejo pro­por­ci­ona una visió dife­rent: el seu grup de tre­ball de geo­lo­gia està donant suport a peti­tes comu­ni­tats mine­res en diver­ses parts del món: “Hi ha cen­te­nars de mili­ons de per­so­nes al món que es dedi­quen a la petita mine­ria arte­sa­nal per a les quals el fet de no comp­tar amb l’ade­quat suport científic i tècnic genera pro­ble­mes”, afirma.

Així, men­tre alguns col·lec­tius con­ser­va­ci­o­nis­tes es man­te­nen vigi­lants per evi­tar que els nous interes­sos miners afec­tin espais natu­rals de gran valor, els geòlegs, amoïnats pel blo­queig de la mine­ria a casa nos­tra, comen­cen a dema­nar la cre­ació de parcs de pre­ser­vació minera, en àrees en què se sap que hi ha recur­sos. La seva pro­tecció tin­dria l’objec­tiu d’impe­dir que es dedi­qui a altres usos: “A aquest pas, ens podríem tro­bar que, en cas con­trari, en un futur no tindríem mate­ri­als ni per a la cons­trucció”, diu Mel­ga­rejo. Cal pen­sar que aquí l’acti­vi­tat extrac­tiva està vin­cu­lada en gran mesura a la cons­trucció.

Geòlegs, engi­nyers de mines i altres pro­fes­si­o­nals del sec­tor no han rebai­xat el seu pes­si­misme sobre el retorn de l’acti­vi­tat extrac­tiva a Europa mal­grat el mis­sat­ges pro mine­ria que arri­ben des de Brus­sel·les. Ans al con­trari, són del parer que qual­se­vol canvi anirà en con­tra dels seus interes­sos. De raons no els en fal­ten. Pen­dent des de l’ante­rior legis­la­tura, a Espa­nya hi ha una reforma de la llei de mines –l’actual data del 1973– que no agrada al col·lec­tiu. L’ele­ment de discòrdia és el temps de les con­ces­si­ons mine­res, que actu­al­ment és de 30 anys, pror­ro­ga­bles en ter­mi­nis iguals fins a un màxim de 90 anys, que es redui­ria con­si­de­ra­ble­ment: “És una manera de rema­tar l’acti­vi­tat perquè ningú voldrà inver­tir-hi”, vati­cina San­mi­quel.

L’opo­sició social con­tra la mine­ria és pre­sent a tot Europa. El 2022, la mul­ti­na­ci­o­nal minera anglo-aus­tra­li­ana Rio Tinto Group va veure com el govern serbi revo­cava la llicència d’explo­tació de la mina de liti més impor­tant d’Europa a la vall de Jadar, després de la mobi­lit­zació de grups eco­lo­gis­tes, page­sos locals i movi­ments veïnals. Càceres (Extre­ma­dura) podria aga­far el relleu de Sèrbia com a prin­ci­pal pro­duc­tor euro­peu de liti, però el pro­jecte miner també té la població en con­tra. Ara fa un any, Suècia anun­ci­ava el des­co­bri­ment d’un gran dipòsit de metalls i ter­res rares a la ciu­tat de Kiruna, molt al nord, a l’àrtic, on ja exis­teix una explo­tació de ferro. S’hau­ria de tras­lla­dar una loca­li­tat sen­cera, però també afecta la ruta de pas­tura dels rens dels sami, un poble indígena, que ja han expres­sat una opo­sició fron­tal a la nova mina.

Tot ple­gat dibuixa un esce­nari, almenys pel que fa a l’objec­tiu de la UE de reduir la dependència exte­rior, ben poc creïble. Sobre­tot si es té en compte l’ambició de Brus­sel·les res­pecte als ter­mi­nis per des­car­bo­nit­zar l’eco­no­mia. “No n’hi ha prou pro­cla­mant que hem de tran­si­tar d’A a B i apres­sant a acce­le­rar el pas: cal ela­bo­rar un full de ruta via­ble, precís i veri­fi­ca­ble”, ha dit Mari­ano Marzo. “La UE hau­ria d’anar per feina i bol­car-se de ple en aquesta qüestió, fent recerca tàctica als llocs on se sap bé que hi ha recur­sos a Europa o als països que con­si­dera acces­si­bles”, reco­mana Joan Car­les Mel­ga­rejo.

Per a l’expert en geo­política glo­bal i segu­re­tat Víctor Bur­guete, quan la llei euro­pea de matèries pri­me­res crítiques marca com a objec­tiu d’extracció un 10%, par­tint de menys del 5%, ja està reco­nei­xent que aspira a ben poc: “Europa ha renun­ciat a explo­tar la seva riquesa minera, ho va fer amb els mine­rals fòssils i ara ho està fent amb els mine­rals que neces­sita per a la trans­for­mació de l’eco­no­mia”, afirma.

Per això, la UE esta­ria reforçant les seves ali­an­ces inter­na­ci­o­nals i diver­si­fi­cant els seus focus de pro­ducció. En aquest sen­tit, el 2022 va tenir lloc l’actu­a­lit­zació de l’acord comer­cial amb Xile, que faci­li­tava a les empre­ses euro­pees l’accés al liti d’aquest país, segon pro­duc­tor mun­dial, amb una quarta part del total. I així també s’ha d’inter­pre­tar la ini­ci­a­tiva Glo­bal Gateway, de la Comissió Euro­pea, basada en la coo­pe­ració al desen­vo­lu­pa­ment en països ter­cers però que també vol reforçar vin­cles a Àfrica, Àsia o l’Amèrica Lla­tina.

Ara bé, la pre­gunta és si això és sufi­ci­ent per fer una tran­sició energètica a la velo­ci­tat a què Europa la vol fer. Bur­guete pensa que no: “No sense la col·labo­ració de la Xina, de la qual Europa vol reduir la dependència”, diu. Els plans de Brus­sel·les per reforçar les cade­nes de sub­mi­nis­tra­ment pas­sen per reduir la dependència d’un sol país a menys del 65% de qual­se­vol matèria pri­mera i reco­neix que ara, en alguns casos, és del 100%, en part, també, perquè els preus dels xine­sos són molt com­pe­ti­tius.

La clau de volta és que la UE, mal­grat que acon­se­gueixi ampliar el nom­bre de proveïdors de mine­ral, con­ti­nuarà tenint un pro­blema de dependència en el pro­ces­sa­ment, perquè el nom­bre d’actors és menor i la Xina és la gran domi­na­dora. Una OPEP de mine­rals crítics seria un club molt més selecte que no l’actual de països expor­ta­dors de petroli. “Anem a una con­cen­tració supe­rior de pro­duc­tors”, subrat­lla Mari­ano Marzo.

La indústria del refi­nat de mine­rals va ser una de les pri­me­res que els països occi­den­tals es van treure del damunt en el moment àlgid de la des­lo­ca­lit­zació, perquè fora els estàndards medi­am­bi­en­tals eren menys exi­gents i les faci­li­tats per implan­tar-se, millors. Ara la UE té com a objec­tiu trans­for­mar almenys el 40% del seu con­sum anual i no sem­bla gens fàcil.

La Xina està fent des dels anys vui­tanta política al vol­tant de les matèries pri­me­res, i de manera més deci­dida des dels anys noranta, amb una falta de res­posta total de la resta del món. I d’aquesta manera ha asso­lit una posició de domini mun­dial acla­pa­ra­dora que resulta difícil de con­tes­tar. La for­ta­lesa de la Xina no és perquè tin­gui més mine­ral que cap altre país o perquè refini més: el seu poder és que domina totes i cadas­cuna de les bau­les de la cadena de valor fins al pro­ducte aca­bat.

En algun moment, els països euro­peus hau­ran d’abor­dar hones­ta­ment el debat sobre la mine­ria i les con­seqüències de no voler-la al con­ti­nent.