“La indústria del cinema segueix sent extremament patriarcal”

No, no, por­tava pre­pa­rat el que havia de dir escrit des de casa, el que passa és que el mòbil no se’m des­blo­que­java. De tota manera va ser una sor­presa, no perquè no cre­gui en la meva feina, o perquè no confiï en la pel·lícula. Al con­trari, n’estic molt orgu­llosa. És la meva segona pel·lícula i en tots els pre­mis estic com­pe­tint amb gent que porta molts anys en la indústria. Estava nomi­nada al cos­tat d’Isa­bel Coi­xet, David Tru­eba i Agustí Villa­ronga. Als Goya hi estic nomi­nada amb Bayona, Erice, Tru­eba i Coi­xet. Lla­vors, per molt que confiï en el que estem fent, és una sor­presa que la indústria ho reco­ne­gui.

La veri­tat és que sí. Sem­pre vam voler posar parau­les i par­lar del que par­lem sense sim­pli­fi­car el dis­curs, d’una forma com­plexa i plena de mati­sos, que és, al final, com fun­ci­ona l’ànima humana. I estic molt con­tenta, la veri­tat. Ahir vaig dir el que vaig poder amb els ner­vis, però per mi hi ha una cosa molt impor­tant: pro­te­gir la infància o pro­te­gir la gent de la violència sexual no té per què impli­car cas­tració i puri­ta­nisme. Tenim dret a gau­dir del desig, a rei­vin­di­car-lo, a explo­rar-lo, a per­me­tre que sigui com­plex. Quan­tes vega­des hem sen­tit senyors dir que ara ja no es pot par­lar de res, que hi ha molta cen­sura? I crec que Cre­a­tura demos­tra ben bé el con­trari. Hem fet un guió molt res­pectuós i molt humà i alhora hem par­lat de coses que són incòmodes de par­lar, i hem pogut fer-ho tot a la vegada.

Pre­ci­sa­ment pel que et dic. Es pot par­lar de femi­nisme, però si som com­pla­ents, si diem el dis­curs esta­blert, si som femi­nis­tes, però també una mica capi­ta­lis­tes, no gaire radi­cals... Al final, la cul­tura ser­veix per esti­mu­lar el sen­tit crític: tot es pot posar en qüestió, tot es pot deba­tre, en tot es pot apro­fun­dir. Em refe­ria a això en par­lar de la lli­ber­tat de les nar­ra­ti­ves. Amb Cre­a­tura podríem haver optat per expli­car la història d’una forma molt dife­rent i vam deci­dir, gràcies també a tenir unes pro­duc­to­res que ens van donar lli­ber­tat cre­a­tiva i lli­ber­tat nar­ra­tiva, van recol­zar el nos­tre dis­curs des del prin­cipi, per molt com­plex que fos, i vam poder par­lar de tot això, de totes les con­tra­dic­ci­ons i les com­ple­xi­tats. No hi ha mora­lisme, hi ha huma­ni­tat i hi ha pre­gun­tes, que al final és el que ha de fer el cinema, plan­te­jar pre­gun­tes que no siguin fàcils de plan­te­jar.

És que costa molts diners aixe­car una pel·lícula, costa molt d’esforç, molt de temps, i al final és un pri­vi­legi. Em va agra­dar molt el dis­curs que va fer la Yolanda Sey [a la gala dels Gaudí] par­lant de la repre­sen­tació de les veus, de la diver­si­tat de veus al nos­tre cinema. També el que va comen­tar l’Ana Polo i la Maria Rovira, par­lant de la repre­sen­tació LGTBI. El cinema i la cul­tura tenen la res­pon­sa­bi­li­tat de gene­rar pre­gun­tes i de fer créixer soci­al­ment. Sovint pen­sem que l’entre­te­ni­ment és només entre­te­ni­ment, que ja hi ha pel·lícules d’autor que t’han de fer pen­sar, i jo no hi estic d’acord. El cinema sem­pre és polític, sigui entre­te­ni­ment o tin­gui una vocació més poètica o intel·lec­tual, perquè estem gene­rant refe­rents. Això no vol dir que tot el que hem de fer sigui bonista, pla i pura­ment didàctic. Al con­trari, quan par­lava de lli­ber­tat de nar­ra­ti­ves crec que la gràcia és arris­car, però dins d’aquest risc és impor­tant posi­ci­o­nar-se, pre­gun­tar-se les coses.

Sem­pre ho ha estat. No és actual, el femi­nisme porta molts anys ocu­pant-se de llui­tar per la igual­tat de con­di­ci­ons i, evi­dent­ment, és una revo­lució.

És evi­dent que hi ha més repre­sen­tació, els números són clars. Hi ha mol­tes més dones fent cinema. Però el femi­nisme no es tracta només que hi hagi un per­cen­tatge. El femi­nisme al final és una lluita trans­ver­sal que vol can­viar les dinàmiques de poder en gene­ral. És veri­tat que som mol­tes més dones fent pel·lícules, però encara tenim menys pres­su­pos­tos. Falta molt camí per recórrer, no diria ni de bon tros que estem avançats. Les que estem fent pel·lícules ens seguim tro­bant cons­tant­ment en reu­ni­ons dins de la indústria que estan abso­lu­ta­ment ple­nes de comen­ta­ris obso­lets, de pre­ju­di­cis, comen­ta­ris mas­clis­tes... M’he tro­bat amb pro­duc­tors que en expli­car Cre­a­tura m’han dit “va de nens i de sexe, interes­sant, és un tema polèmic”... La indústria del cinema, en gene­ral, no només aquí, no només a Espa­nya, sinó a tot Europa i arreu del món, segueix sent extre­ma­ment patri­ar­cal. Tenim un petit accés en posi­ci­ons o a par­lar davant de micròfons, però seguim estant en dinàmiques pro­fun­da­ment capi­ta­lis­tes i per mi el femi­nisme com­bat tot això, no només que unes poques puguem aga­far el micròfon. És una cosa quasi simbòlica, perquè al final les per­so­nes que estan en posi­ci­ons de poder i repar­tei­xen els diners seguei­xen sent homes, en gene­ral.

Estic encara flo­tant una mica, la veri­tat. Va ser molt emo­ci­o­nant, però també hi havia molta infor­mació. Avui amb el repòs i el record de la nit, la veri­tat és que estic molt con­tenta.

Em refe­reixo a què teníem mol­tes nomi­na­ci­ons, i vam estar tota la gala ten­ses. Tenim caps d’equip que són increïbles. Si fos per nosal­tres, les hauríem vol­gut gua­nyar totes. En cada nou anunci de qui era la gua­nya­dora estàvem ten­ses i pas­ses ner­vis, emoció.

Perquè m’agrada molt el que fa. S’ha mogut en molts regis­tres dife­rents. A moments ha jugat més a un cinema més comer­cial i en d’altres ha fet les seves pel·lícules. M’agrada molt la seva resiliència, com segueix en el sec­tor i com s’implica d’una forma per­so­nal quan deci­deix entrar en un pro­jecte. Fa pel·lícules molt vives, i això no es pot dir de tots els cine­as­tes, o dels que por­ten molts anys tre­ba­llant. Segueix fent pel·lícules que emo­ci­o­nen a tot­hom. A mi, per exem­ple, Un amor em sem­bla una pel·lícula molt valenta i arris­cada. De veri­tat m’encan­ta­ria tenir la capa­ci­tat de seguir con­nec­tant i seguir moti­vada amb el cinema, després de fer tan­tes pel·lícules com ella, perquè és un sec­tor molt dur. La pri­mera pel·lícula que recordo veure d’ella és La vida secreta de las pala­bras i em va emo­ci­o­nar moltíssim. Fa poc la vaig tor­nar a veure perquè tenia ganes de tor­nar-la a veure i em va tor­nar a emo­ci­o­nar. Té una sen­si­bi­li­tat, una lli­ber­tat i un sen­tit de l’humor que a mi m’ins­pi­ren molt.

Mol­tes ! [Riu].

Segu­ra­ment hau­ria donat més espai, hau­ria apro­fun­dit en el mis­satge de la pel·lícula. Però estic tran­quil·la perquè són coses que ja he expli­cat molt en les entre­vis­tes. També m’havia apun­tat tots aquells rols que no tenen nomi­nació, perquè no exis­teix la cate­go­ria als Gaudí: com l’script, aju­dant de direcció, direc­tora de càsting, la coach, la meva doble, que m’aju­dava amb les meves esce­nes... Volia fer una rei­vin­di­cació d’aquells rols que pot­ser no són tan de catifa, però són per­so­nes clau perquè fun­ci­oni un rodatge.

És perquè jo neces­sito tan­car l’etapa. Cre­a­tura està al cine­mes, es rees­tre­narà a Cinesa, està a Fil­min... La vida de Cre­a­tura segueix, això és el maco de les pel·lícules, que poden seguir per sem­pre més. Ara gràcies a Cre­a­tura molta gent m’ha escrit que ha vist Júlia ist, la meva pri­mera pel·lícula, que està jus­ta­ment viat­jant a alguns pas­ses. Les pel·lícules no moren mai, però per mi l’etapa sí que s’acaba, per una neces­si­tat de cicle vital de pas­sar a una altra cosa.

Cre­a­tura surt de cri­a­tura perquè quan estàvem escri­vint, em sem­bla molt interes­sant que estàvem explo­rant aquesta idea d’una nena que vol satis­fer la imatge que el seu pare té d’ella, vol assem­blar-s’hi el màxim pos­si­ble, i de com com­pli­quen la vida aques­tes expec­ta­ti­ves. És una nena que es fa a si mateixa per encai­xar en un mot­lle fet pels seus pares. Diem als nens cri­a­tu­res perquè ve de cre­ació. Per tant, és enten­dre que els nens són cre­ació dels seus pares. Cre­a­tura ve del llatí i m’agra­dava molt com sonava, perquè ajun­tava clara­ment la idea de cri­a­tura, o sigui d’infant, amb la idea de cre­ació.

Ara el que faig és tea­tre, fem una obra amb el col·lec­tiu VVAA, en què estan invo­lu­cra­des per­so­nes de l’equip de Cre­a­tura: la Clara Agui­lar, com­po­si­tora de banda sonora, l’actriu Carla Lina­res... Tenim un col·lec­tiu amb altres amics i fem una obra al Tea­tre Naci­o­nal que estre­nem el 16 de maig [es titula Baby no more]. En altres oca­si­ons he fet cre­ació o direcció, i en aquesta soc actriu, em ve molt de gust que em manin.