“Pràcti­ca­ment un 10% de la renda gene­rada a Cata­lu­nya corre com a trans­ferència neta cap a l’Estat espa­nyol.” Aquesta és una de les con­cre­ci­ons con­clu­si­ves del tre­ball d’Emili Gasch i Jacint Ros Hom­bra­ve­lla publi­cat el 1974 –fa 50 anys!– dins del lli­bre patro­ci­nat pel Banco de Bil­bao i titu­lat L’eco­no­mia de Cata­lu­nya, avui. Abans del salt –poc expli­cat– del Banco de Bil­bao al BBVA, un banc forà podia fer pública aquesta “trans­ferència neta”. Forçada, nega­tiva, és clar, per a la soci­e­tat cata­lana.

Emili Gasch i Grau (Bar­ce­lona, 1945-2023) havia anat a la recons­truïda, al Gui­nardó, Escola del Mar, i, des del 1962, va estu­diar econòmiques (ara, “eco­no­mia i empresa”) a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. Seguint, deia, el futur eco­no­mista Eugeni Giral, el seu “cap de colla” dels Minyons, que ja havia començat.

Al cap de pocs anys, Ernest Lluch, pro­fes­sor de política econòmica de la UB, va encar­re­gar a Gasch dife­rents pro­jec­tes, entre els quals, un arti­cle per a la revista men­sual Serra d’Or sobre la “lite­ra­tura econòmica” cata­lana dels sei­xanta, que es va publi­car l’any 1972. I que el 2011 seria re-edi­tat per la revista Mir­manda.

També li va dema­nar la coor­di­nació d’un lli­bre cocreat per una quin­zena d’autors (amb qua­tre dones: Sans, Tayà, Mas­sana i Casals) sobre l’eco­no­mia cata­lana, que Edi­ci­ons 62 va publi­car com a Eco­no­mia crítica: una pers­pec­tiva cata­lana (1973). En aquest lli­bre, Gasch hi va incloure La costa com a mer­ca­de­ria. Pre­mo­ni­tori.

Així mateix, va rebre l’encàrrec, jun­ta­ment amb Ros­send Ter­mes, d’una feina d’eco­no­mista urba­nista, a casa d’Ernest Lluch, situ­ada a Vall­carca.

Al cos­tat de tots aquests interes­sos, Gasch es va posar a estu­diar la rebuda a l’àrea cata­lana de l’obra teo­ri­copràctica de Karl Marx, i d’Engels.

L’any 1977, aquest tre­ball va esde­ve­nir la seva tesi doc­to­ral, amb el títol El pen­sa­ment econòmic mar­xista a Cata­lu­nya (1869-1939). En el tri­bu­nal que ava­lu­ava la seva tesi, hi havia pro­fes­sors com ara Sardà, Estapé, Lluch, Rol­dan i Ros, direc­tor.

A par­tir d’ales­ho­res, el món acadèmic econòmic català incor­po­rava el mar­xisme.

Emili Gasch, el 1994, 17 anys després de pre­sen­tar la seva tesi, va publi­car en llen­gua ale­ma­nya una ree­la­bo­ració dels mate­ri­als de la seva tesi en el número 46 de Sch­rit­ten aus dem Karl-Marx-Haus, de Trèveris. Aquesta edició va supo­sar que, per pri­mera vegada, el mar­xisme català arri­bava al món de la cul­tura ale­ma­nya.

Però Gasch va fer encara un altre pas deci­siu: va anar cata­lo­gant tota la premsa del PSUC, el prin­ci­pal –durant dècades– par­tit mar­xista català.

El període en què va reco­pi­lar tota la premsa va cons­tar des de la seva fun­dació el 1936 fins al 1993. El resul­tat va ser un lli­bre edi­tat per la UAB, La premsa del PSUC (Bella­terra, 1999). En total, va agru­par fins a 211 capçale­res.

Una població, un barri, una empresa, un sec­tor que té la capa­ci­tat d’ela­bo­rar, publi­car i dis­tri­buir premsa pròpia fa pen­sar. Més encara si, entre el 1939 i el 1975, aquesta premsa és clan­des­tina, o fruit d’un exili polític gens fàcil.

El 2008, abans que li comen­ces­sin a aparèixer els pri­mers símpto­mes d’Alz­hei­mer, Gasch va voler posar l’accent en els espais on es mos­tren –i es poden adqui­rir– lli­bres: pen­sa­ment, fabu­lació, infor­mació. Aca­bats de publi­car i vells.

És el volum Les lli­bre­ries de Bar­ce­lona. Una guia per a lec­tors curi­o­sos.

Emili Gasch, un home­not que va estar sem­pre ben a prop de grans dones.