Educació i perseverança

Hi ha fets que ens hau­rien de fer replan­te­jar el futur i evi­tar repe­tir errors. La raó de molts pro­ble­mes que tenim rauen en el curt­ter­mi­nisme: voler resul­tats ràpids, manca de per­se­ve­rança i l’oblit que acon­se­guir bons resul­tats implica esforç. En posaré algun exem­ple.

A Cata­lu­nya no hi ha grans empre­ses que es con­so­li­din. Algu­nes mit­ja­nes empre­ses fami­li­ars s’han venut, pot­ser a bon preu, però la capa­ci­tat de decisió ja no és aquí, pos­si­ble­ment hi ha pèrdua d’ocu­pa­ci­ons de res­pon­sa­bi­li­tat i menys R+D. La con­so­li­dació i crei­xe­ment de les empre­ses cata­la­nes és gai­rebé nul. Les que des­ta­quen aca­ben en mans d’alguna empresa exte­rior. Bar­ce­lona és atrac­tiva per als empre­ne­dors. La majo­ria de les noves empre­ses les creen empre­ne­dors de fora. Ens hem con­so­li­dat com a pol d’atracció d’empre­ses d’arreu del món. On són les empre­ses cre­a­des per cata­lans? Sem­bla que de fora des­ta­quen carac­terísti­ques del país que ens hau­rien de situar millor, però les con­di­ci­ons no són bones, hi ha difi­cul­tats admi­nis­tra­ti­ves i econòmiques per créixer. Els polítics no fan el que cal­dria, pot­ser perquè els resul­tats tri­guen més del que dura una legis­la­tura. Ningú espera collir oli­ves a l’any de plan­tar el pinyol. Per què la política no escolta els que en saben?

Un segon exem­ple, ben dife­rent de l’ante­rior, té a veure amb la secada que patim. Cata­lu­nya ha sofert períodes molt secs al llarg dels segles. Els anys 1985-1990 i 2005-2008 van ser els més durs i pròxims en el temps. Era obvi que això tor­na­ria a pas­sar i, pro­ba­ble­ment, amb més gra­ve­tat. La pla­ni­fi­cació de l’any 2008, on és? Les urgències van fer obli­dar tot el que s’havia pro­jec­tat. Ara s’està recu­pe­rant. Pot­ser en dos o tres anys el país estarà més ben pre­pa­rat. Si les coses no s’hagues­sin esgar­rat fa uns anys, avui no patiríem tant. Tan­ma­teix, s’està pre­pa­rant l’eco­no­mia del país per viure amb menys aigua? La política no escolta les per­so­nes sàvies que tenim al país.

Un altre exem­ple és el dels mals resul­tats de l’informe PISA. A banda de si el mètode és bo, si ava­lua bé o no, els resul­tats són dolents, com també els d’altres ava­lu­a­ci­ons fetes pel Depar­ta­ment d’Edu­cació. No sé si això sorprèn gaire. A mi no. L’edu­cació és un cas para­digmàtic d’impro­vi­sació. Cada legis­la­tura espa­nyola, una llei. Cada mal resul­tat ve acom­pa­nyat d’una sèrie de com­pa­rei­xen­ces d’alts càrrecs per anun­ciar mesu­res. Mesu­res que com­por­ten anun­cis pres­su­pos­ta­ris, insu­fi­ci­ents, sense anar a l’arrel dels pro­ble­mes. Objec­tius impos­si­bles. Ningú amb dos dits de front pre­ten­dria que tots els nens d’una escola fes­sin 100 m en dotze segons. Seria garan­tir el fracàs, no tot­hom està igual­ment dotat per córrer. Si en comp­tes de dotze segons ens plan­tegéssim un minut, ja seria fac­ti­ble. Si això és així, per què es vol acon­se­guir que tota una classe asso­leixi un bon nivell de conei­xe­ments? Si any rere any es van incor­po­rant nens que per les con­di­ci­ons fami­li­ars tenen mol­tes més difi­cul­tats d’apre­nen­tatge, quin serà el nivell d’asso­li­ment comú? On és l’atenció a les capa­ci­tats? Algú escolta els que en saben?

Aca­baré fent alguna reco­ma­nació. Cata­lu­nya té experts reco­ne­guts en molts temes. Experts que també saben quan reque­rei­xen altres experts. Jo he cone­gut la com­po­sició de dife­rents comis­si­ons, grups, tau­les, comitès asses­sors o de savis de múlti­ples temes. Con­junts, habi­tu­al­ment nom­bro­sos, que fan reu­ni­ons esporàdiques durant mesos. De vega­des són una pan­ta­lla, que ser­virà per tapar les errònies deci­si­ons que pren­dran incom­pe­tents amb càrrec. Altres vega­des eme­tran un docu­ment que es pre­sen­tarà en públic i pas­sarà al pres­tatge dels incu­na­bles apar­cats. Alguna vegada es començaran a apli­car les reco­ma­na­ci­ons exper­tes i al cap de poc es redui­ran els recur­sos o algun sin­di­cat intro­duirà vari­ants cor­po­ra­ti­ves. La història ens ha dotat d’una idi­o­sincràsia col·lec­tiva que ens fa men­tal­ment àgils, amb rauxa i man­cats de per­se­ve­rança. Davant del con­flicte es crea un grup de tre­ball en comp­tes de pren­dre deci­si­ons i, sobre­tot, man­te­nir-les.

L’eco­no­mia i benes­tar del país reque­rei­xen un govern humil, que pensi en el país i no en elec­ci­ons i càrrecs. El govern no el for­men mai els millors, són els que convé al par­tit. Ocu­par un càrrec no et fa més intel·ligent. Cal recor­dar-ho i actuar en con­seqüència. Cal saber escol­tar. A les uni­ver­si­tats i altres llocs que no tenen ni volen el poder, tro­ba­ran el suport que els cal, si el dema­nen.