El tabú de par­lar dels diners i sobre salut emo­ci­o­nal ha fet que en par­lem poc. Hi ha un tri­an­gle entre benes­tar físic, emo­ci­o­nal i finan­cer. Si falla un és difícil que els altres vagin bé. Val a dir que pots tenir ingres­sos alts i tenir un benes­tar finan­cer regu­lar o, a l’inrevés, tenir uns ingres­sos més escas­sos i tenir un benes­tar finan­cer més alt. Les per­so­nes que més gua­nyen més gas­ten i, al final, entren en una espi­ral que fa que el benes­tar finan­cer no el tro­bin. Cal reconèixer també que hi ha una part de la població que té uns ingres­sos tan escas­sos que par­lar d’asso­lir un benes­tar és una qui­mera.

És un exer­cici d’auto­co­nei­xe­ment. Pri­mer cal defi­nir els objec­tius vitals, perquè dar­rere de cada objec­tiu vital hi sol haver un objec­tiu econòmic que cal defi­nir. A par­tir d’aquí, caldrà deci­dir què faig per acon­se­guir-los. Defi­nir bé els objec­tius ens per­metrà saber si les deci­si­ons finan­ce­res que prendré m’hi acos­ta­ran o me n’allu­nya­ran. És clar que els objec­tius han de ser rea­lis­tes, no puc pen­sar que aviat gua­nyaré un milió d’euros.

Un exer­cici és fer un viatge cap al futur, veure com vull que sigui la meva vida als 80 anys, amb qui estaré, on viuré, qui­nes des­pe­ses tindré, i a par­tir d’aquí anar retro­ce­dint cap a l’actu­a­li­tat i veure qui­nes coses haig de fer per asso­lir aquesta vida que m’ima­gino, què és rea­lista que m’ima­gini i què no. Això no és rígid, no és la Bíblia: els objec­tius es poden anar revi­sant. Al lli­bre posem l’exem­ple d’una noia que es vol com­prar una auto­ca­ra­vana d’aquí a cinc anys i per això vol estal­viar. Pot pas­sar que canviï el seu objec­tiu un cop pas­sats aquests anys, però haver estal­viat no farà pas mal.

El món està pen­sat per con­su­mir ara, però per deter­mi­na­des des­pe­ses que no són urgents, per què no podem espe­rar fins demà, o una set­mana? Arre­glar una ren­ta­dora és urgent i has d’assu­mir de seguida la des­pesa de la repa­ració, però can­viar-se el telèfon pot­ser no cal. Ja no és només una qüestió finan­cera, és també de sos­te­ni­bi­li­tat: si con­su­meixo una mica menys impul­si­va­ment, això em per­met estal­viar. I puc inver­tir en pro­jec­tes sos­te­ni­bles. Seria un win-win-win.

Amb el can­vas retra­tes tot el que és inne­ces­sari. Pro­po­sem omplir un pot de vidre amb tots els tiquets de les des­pe­ses del mes, per veure com s’omple dia rere dia. A mesura que es va omplint, algu­nes com­pres que con­si­de­res supèrflues dei­xes de fer-les. Aque­lles pas­te­tes al forn, uns cafès, etcètera. Però, compte, el benes­tar finan­cer no és “M’ho guardo tot i no gasto”, és gas­tar cons­ci­ent­ment i no patir a final de mes. Que no sigui neces­sari no vol dir pres­cin­dir-ne de totes totes.

És bo cobrir entre tres i sis mesos de les des­pe­ses necessàries per, si passa algun impre­vist que cal­gui finançar, poder tenir aquest temps de tran­quil·litat i no caure en allò que els experts ano­me­nen fra­gi­li­tat finan­cera.

Pot resul­tar perillós fer la bola amb la tar­geta de crèdit, o amb aques­tes tar­ge­tes revol­ving amb què pagues molt poc cada mes però els interes­sos són alts, o anar crèdit rere crèdit. Quan algú em diu que demana un crèdit per can­viar-se el cotxe cada vuit anys, li dic: “Pot­ser seria millor allar­gar-lo a onze anys i aquells tres anys de resta estal­vies i tindràs una entrada, i així el crèdit que pagaràs serà més petit.”

No necessària­ment. Plan­te­gem al lli­bre que t’escri­guis una carta per a quan hagis de pren­dre una decisió d’inversió. Algú pot escriure a la carta que li fa sen­tir-se mala­ment tenir els diners al compte i que no li ren­dei­xin res, que amb una inflació al 4% li paguin zero. Ara ja no és així, amb la pujada de tipus, però fa uns anys aquesta era la rea­li­tat. Una altra per­sona pot dir que si una inversió li baixa un 10% no pot dor­mir. Si jo dormo bé tenint una part dels diners inver­tits en renda vari­a­ble, i això sé que em pot cos­tar els objec­tius a llarg ter­mini, estaré més tran­quil que pen­sant que no podré com­prar-me un cotxe d’aquí a uns anys perquè els meus diners val­dran menys. Es tracta de conèixer-se bé a un mateix i ser cohe­rents. Em trobo gent que ara s’interessa per inver­tir en bit­coin quan fa poc deia que no inver­tia en fons d’inversió perquè “si perdo una mica, pateixo”.

Avui en dia tenim la sort que hi ha prou oferta de finançament res­pon­sa­ble en empre­ses que seguei­xen els cri­te­ris d’inversió soci­al­ment i ambi­en­tal­ment res­pon­sa­ble. Pro­duc­tes que no només s’ajus­ten al risc que vull assu­mir, sinó també als meus valors, i no perds ren­di­ment.

Hi ha un patri­moni per­so­nal, i inver­tir, per exem­ple, en for­mació, pot tenir sen­tit perquè al final m’enri­queix a mi com a per­sona i per tant és patri­moni.