Política

Justícia pionera i incompleta

El tribunal de l’ONU per a Ruanda va condemnar 61 dirigents polítics, militars, religiosos i mediàtics

Emet els primers veredictes relacionats amb genocidi i reconeix la violació com a mitjà per cometre’l

Castiga responsables de mitjans per emissions que inciten a l’odi i a perpetrar actes de genocidi

El TPIR ha rebut crítiques per no haver jutjat els crims comesos per la milícia tutsi contra civils hutus

Després d’haver rebut for­tes crítiques per la seva inacció davant el ves­sa­ment de sang que s’estava pro­duint al cor de l’Àfrica, el Con­sell de Segu­re­tat de l’ONU va apro­var el novem­bre del 1994 la cre­ació del Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal per a Ruanda (TPIR), amb l’objec­tiu de “jut­jar les per­so­nes res­pon­sa­bles de geno­cidi i altres seri­o­ses vio­la­ci­ons del dret huma­ni­tari inter­na­ci­o­nal come­ses en el ter­ri­tori de Ruanda i els seus estats veïns” entre l’1 de gener i el 31 de desem­bre d’aquell any. El tri­bu­nal es va esta­blir a Arusha (Tanzània) i va obrir ofi­ci­nes a Kigali, la capi­tal ruan­desa. La sala d’apel·laci­ons es va situar a la Haia, als Països Bai­xos.

El TPIR tenia la missió de jut­jar els sos­pi­to­sos de més alt rànquing i tots aquells que van tenir un paper des­ta­cat en el geno­cidi. Des que va obrir les por­tes el 1995, va incul­par un total de 93 indi­vi­dus, dels quals en va con­dem­nar 61 i en va absol­dre 14. Entre els impu­tats, hi havia mili­tars d’alta gra­du­ació, fun­ci­o­na­ris gover­na­men­tals, polítics, empre­sa­ris i líders reli­gi­o­sos, de milícies i de mit­jans de comu­ni­cació. Així, van ser jut­jats i con­dem­nats diri­gents com ara l’expri­mer minis­tre Jean Kam­banda (cadena perpètua); l’excap de l’estat major, el gene­ral Augus­tin Bizi­mungu (30 anys) o l’excap de gabi­net del Minis­teri de Defensa, el coro­nel Théoneste Bago­sora (cadena perpètua reduïda a 35 anys en apel·lació).

L’ONU ha des­ta­cat el paper històric exer­cit pel TPIR, que va tan­car les por­tes el desem­bre del 2015. Subrat­lla que les seves deci­si­ons “van con­tri­buir d’una manera sense pre­ce­dents a esta­blir la veri­tat sobre l’orga­nit­zació del geno­cidi a Ruanda i a pro­por­ci­o­nar justícia a les vícti­mes”. “Amb els seus tri­bu­nals inter­na­ci­o­nals ger­mans –hi afe­geix–, va tenir un paper pio­ner en l’esta­bli­ment d’un sis­tema penal inter­na­ci­o­nal creïble en pro­duir un cos subs­tan­cial de juris­prudència sobre geno­cidi, crims con­tra la huma­ni­tat, crims de guerra, així com for­mes de res­pon­sa­bi­li­tat indi­vi­dual i supe­rior.”

El TPIR va ser el pri­mer tri­bu­nal inter­na­ci­o­nal a eme­tre vere­dic­tes amb relació al geno­cidi, i el pri­mer a inter­pre­tar la defi­nició de geno­cidi esta­blerta en les Con­ven­ci­ons de Gine­bra (1948). També va ser el pri­mer tri­bu­nal inter­na­ci­o­nal a defi­nir la vio­lació en el dret penal inter­na­ci­o­nal, i a reconèixer la vio­lació com a mitjà per per­pe­trar el geno­cidi. Una altra fita que mereix ser asse­nya­lada és que va ser el pri­mer tri­bu­nal inter­na­ci­o­nal a res­pon­sa­bi­lit­zar diri­gents de mit­jans de comu­ni­cació per emis­si­ons des­ti­na­des a inci­tar el públic a come­tre actes de geno­cidi, com ara Fer­di­nand Nahi­mana, cofun­da­dor de la tris­ta­ment cone­guda estació Radio Télévision Libre des Mille Colli­nes.

Tot i reconèixer aques­tes i altres apor­ta­ci­ons –com ara el fet que el TPIR va ser­vir de pre­ce­dent per a la cre­ació del Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal, fun­dat pel Trac­tat de Roma el 1998–, l’orga­nit­zació Human Rights Watch (HRW) s’ha fet ressò de les crítiques llançades pels matei­xos ruan­de­sos.

En aquest sen­tit, en la sessió de clau­sura del tri­bu­nal, l’1 de desem­bre del 1995, l’ales­ho­res minis­tre de Justícia ruandès, Johns­ton Busingye, es va quei­xar de la falta de repa­ració a les vícti­mes i del fet que el tri­bu­nal s’hagués esta­blert fora del país africà. El TPIR també va rebre crítiques pel nom­bre rela­ti­va­ment petit de casos jut­jats i el seu ele­vat cost ope­ra­tiu, així com pels pro­ce­di­ments burocràtics i la llar­gada dels pro­ces­sos. Però en una valo­ració de l’abril del 2019, en el 25è ani­ver­sari del geno­cidi, Human Rights Watch asse­nya­lava que el fracàs més sig­ni­fi­ca­tiu del TPIR ha estat la seva manca de volun­tat per jut­jar els crims de guerra i els crims con­tra la huma­ni­tat con­tra civils hutus per­pe­trats el 1994 pel Front Patriòtic Ruandès (FPR), el grup rebel que va posar fi al geno­cidi i que governa Ruanda des de lla­vors. “Tot i que l’escala i la natu­ra­lesa d’aques­tes matan­ces no són equi­va­lents o com­pa­ra­bles al geno­cidi, les vícti­mes i les seves famílies també tenen dret a la justícia”, hi afe­gia HRW. “El TPIR va supo­sar un pas extra­or­di­nari en la res­posta inter­na­ci­o­nal a vio­la­ci­ons greus i gene­ra­lit­za­des dels drets humans”, adme­tia Ken­neth Roth, direc­tor exe­cu­tiu de HWR. “Però el seu lle­gat ha que­dat sos­ca­vat pel fracàs a l’hora de jut­jar els abu­sos del FPR.”

En paral·lel al TPIR, dese­nes de milers de sos­pi­to­sos van ser pro­ces­sats pel sis­tema judi­cial ruandès. La majo­ria van com­parèixer davant dels tri­bu­nals gacaca, òrgans de caràcter local acu­sats sovint de judi­cis sense garan­ties. També hi va haver judi­cis fora de les fron­te­res ruan­de­ses, en països com ara Bèlgica, Suïssa, Ale­ma­nya, el Canadà, Finlàndia, Noru­ega, Suècia, els Països Bai­xos i França.

21
anys
va estar operatiu el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (TPIR), des de la seva inauguració el 1994 fins al tancament definitiu el 2015.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.