Enguany es com­plei­xen 85 anys del final de la Guerra Civil Espa­nyola i, coin­ci­dint amb la pro­xi­mi­tat d’aquest ani­ver­sari, s’han estat publi­cant estu­dis i pro­nun­ci­ant dis­cur­sos en relació amb aquest calaix de sas­tre que s’ha ano­me­nat “memòria històrica”. No obs­tant això, pràcti­ca­ment mai es diu ni una sola paraula sobre una cosa que s’ha gua­nyat un lloc de pri­mer ordre en aquesta memòria. El seu ori­gen va ser una llei, i els seus efec­tes, hor­ri­bles, es van dei­xar sen­tir durant dècades.

La Guerra Civil espa­nyola va ser una guerra de mobi­li­tat, de cons­tants pro­gres­si­ons ter­ri­to­ri­als, en les quals, la gran majo­ria de vega­des, l’ano­me­nat “bàndol naci­o­nal” gua­nyava ter­ri­tori al bàndol repu­blicà. Aquest aspecte impli­cava un pro­blema, ja que alguns ens habi­tu­al­ment no auto­rit­zats havien fet impres­si­ons de moneda a fi de pos­si­bi­li­tar les transac­ci­ons econòmiques en cir­cumstàncies de rela­tiu aïlla­ment. Aquesta con­ducta va ser bas­tant usual en àrees del bàndol repu­blicà.

el juliol del 1937, el govern de Bur­gos va pro­mul­gar la llei de blo­queig de comp­tes ban­ca­ris, d’apli­cació automàtica a les zones que l’exèrcit al seu coman­da­ment anés ocu­pant. La llei supo­sava la clas­si­fi­cació dels sal­dos d’aquests comp­tes en qua­tre grups: els comp­tes oberts després del 18 de juliol del 1936 i que hagues­sin tin­gut movi­ments; els oberts abans d’aquesta data i que també pre­sen­tes­sin movi­ments; els comp­tes que cor­res­po­nien a con­trac­tes a exe­cu­tar en dates poste­ri­ors al final de la guerra, i els comp­tes inte­grats per dipòsits cons­tituïts amb diners eme­sos pel govern repu­blicà després del 18 de juliol del 1936.

Ja fina­lit­zada la guerra, el 9 de novem­bre del 1939, es va pro­mul­gar una llei que va esta­blir les bases del model mone­tari del fran­quisme i que cons­tituïa el que seria el sis­tema diri­gista de la post­guerra. Així, es van eli­mi­nar els límits exis­tents ante­ri­or­ment en les emis­si­ons monetàries, es va decre­tar el curs forçós dels bit­llets eme­sos pel Banc d’Espa­nya i es van reti­rar de la cir­cu­lació les mone­des de plata i coure. Alhora, el Banc d’Espa­nya va pas­sar a ser l’ins­tru­ment mone­tari del Minis­teri d’Hisenda, la qual cosa equi­va­lia, a la pràctica, a obrir la porta de la impressió de bit­llets segons el cri­teri polític de torn, com més enda­vant suc­cei­ria. No obs­tant això, la qüestió cru­cial era: quin canvi havia d’apli­car-se en la con­versió dels diners repu­bli­cans?

Es va for­mar una comissió d’estudi que va ela­bo­rar un informe en el qual es pre­sen­ta­ven tres pos­si­bi­li­tats: incre­men­tar l’oferta monetària pel total d’emis­si­ons rea­lit­za­des, pren­dre com a barem la cotit­zació de la pes­seta a la Borsa de París el dia que va començar la con­tesa o esta­blir uns coe­fi­ci­ents en funció de l’evo­lució de l’índex de preus. La solució tri­ada va venir reflec­tida en la llei de des­blo­queig del 7 de desem­bre del 1939.

Van ser pura­ment i sim­ple­ment anul·lats tots els bit­llets eme­sos pels governs repu­bli­cans després del 18 de juliol del 1936, la qual cosa va sumir en la més abso­luta misèria moltíssi­mes famílies, molt més com més van tri­gar les seves àrees de residència a ser ocu­pa­des per les tro­pes fran­quis­tes, ja que havien per­ce­but sala­ris i ren­des en bit­llets repu­bli­cans durant més temps, decisió que va afec­tar par­ti­cu­lar­ment Cata­lu­nya.

Els sal­dos dels comp­tes sense movi­ments des del 18 de juliol del 1936 van ser con­ver­tits a la par, ja que, com que no havien estat uti­lit­zats, no s’hi havien efec­tuat ingres­sos de bit­llets repu­bli­cans, per la qual cosa els sal­dos eren purs.

Van ser igno­rats els deu­tes que el govern repu­blicà havia adqui­rit després del 18 de juliol del 1936, ja que el govern sig­nant no era con­si­de­rat legal pels ven­ce­dors.

Els comp­tes oberts després del 18 de juliol del 1936 o que hagues­sin tin­gut movi­ments amb poste­ri­o­ri­tat a aquesta data, com que era impos­si­ble dilu­ci­dar la moneda uti­lit­zada per fer els ingres­sos (si havia estat emesa amb ante­ri­o­ri­tat o amb poste­ri­o­ri­tat al 18 de juliol del 1936), van ser divi­dits en set grups, als quals es va apli­car un coe­fi­ci­ent decrei­xent en funció del que van tri­gar a ser ocu­pats pel bàndol ven­ce­dor els llocs d’esta­bli­ment dels bancs dipo­si­tants. Aquesta mesura també va pro­vo­car la misèria en nom­bro­ses famílies que van veure dis­minuïts els seus sal­dos per l’únic motiu de tenir la residència en una loca­li­tat espa­nyola o en una altra.

El resul­tat d’aquesta llei va ser el decre­ment de l’oferta monetària a l’antiga zona repu­bli­cana en uns 6.000 mili­ons de pes­se­tes del 1939, més de 9.400 mili­ons d’euros a preus de febrer del 2024. Però el 1939, per una pes­seta, es podien adqui­rir molts més béns dels que es podrien adqui­rir pel seu equi­va­lent en euros l’any 2024. Aquests 9.400 mili­ons expres­sats en ter­mes de PIB equi­val­drien a 270.000 mili­ons actu­als. S’ima­gi­nen què pas­sa­ria si d’un cop de ploma el PIB d’Espa­nya decreixés avui en aquesta xifra?