Assaig de col·laboració publicoprivada decebedor
L’APEU de les Preses és l’única àrea de promoció econòmica urbana creada des de la llei del 2020
La Generalitat confia en l’efecte cascada però hi ha qui pensa que serà difícil si no hi ha canvis legals
Llargament anhelades pels col·lectius més actius del comerç i de la indústria, el desembre del 2020 va veure la llum la llei de les àrees de promoció econòmica urbana (APEU), concebudes com una eina de col·laboració publicoprivada per ajudar a revertir la decadència del comerç tradicional, d’una banda, i l’abandonament que afecta els polígons industrials, de l’altra. Però han passat gairebé tres anys i mig i, amb la modesta excepció del polígon de les Preses (Garrotxa), el més calent és a l’aigüera. Això malgrat que s’hi han destinat molts diners públics per impulsar-les. De fet, sovint, les subvencions han estat la raó del perquè molts projectes es van posar en marxa, i hi han anat a remolc.
Només en la part d’APEU comercial –l’altra part són les dels polígons industrials–, una mica més de 40 projectes han rebut subvencions de la Generalitat en el darrer trienni, i l’any passat 24 van sol·licitar els ajuts.
Alguns han abandonat a mesura que anaven trobant dificultats o estan en suspens o progressen a poc a poc, i els alumnes avantatjats estan pendents de votacions que no tenen data. Tothom evita parlar de fracàs i s’apunta a la idea que encara estem en un període de rodatge. Però tampoc no s’amaga la frustració per la lentitud i les complicacions que entranya el procediment. Hi ha qui té l’esperança que els projectes d’APEU que no s’han rendit i que estan més avançats s’acabin aprovant i serveixin d’exemple per a altres. “Veurem un efecte cascada, els primers faran de preceptors i arrossegaran la resta”, augura el director de Comerç de la Generalitat, Jordi Torrades.
Podria ser, però també hi ha qui pensa que ja s’acumula prou experiència sobre els problemes i les indefinicions que presenta el model perquè es duguin a terme reformes i adaptacions de la norma per facilitar les coses. Aquest seria el parer de la Diputació de Barcelona, que es va implicar en les APEU des de l’inici sufragant una prova pilot en què van participar divuit projectes, dels quals cap s’ha concretat, i que presentarà les seves propostes de canvi al juny, en el marc d’unes jornades de balanç. “Les APEU poden ser una bona eina de treball conjunt, però caldrà introduir algunes propostes de millora i canvis que les proves pilot han detectat”, avança Oriol Fernández, coordinador de l’àrea de Comerç, Consum i Salut Pública de la Diputació de Barcelona. En aquest sentit, Montserrat Rico, tècnica de la mateixa administració però de la subsecció de Sectors Productius –que porta els polígons–, s’anticipa a les possibles resistències a fer-hi canvis i recorda que la llei equivalent al País Valencià ha estat objecte de diverses modificacions per ajustar-la.
Però a la Generalitat continuen pensant que és una bona llei a la qual li falten casos d’èxit i projectes ben treballats.
Què és una APEU?
D’entrada cal dir que el nom no facilita les coses. Xavier Orcajo, que presideix Bergacomercial, que promou l’APEU a la capital del Berguedà com a eina transformadora del comerç tradicional, reconeix que quan fa proselitisme entre altres comerciants la primera reacció és de confusió lèxica, per la similitud amb l’expressió “a peu”: “Primer els has de treure de l’error i dir-los que no és cap invitació a caminar, i tot es complica encara més quan arribes a la part que s’han de pagar quotes.” “El desconeixement és la primera gran barrera de l’APEU”, reconeix també Oriol Cesena, director de la consultora Focalizza, que treballa en projectes d’APEU comercial.
La llei catalana pren com a referència els BID (business improvement districts), alguns dels quals funcionen des dels anys setanta als Estats Units o al Canadà. El BID és la manera que han trobat aquests i molts altres països per implicar els comerciants d’una zona delimitada i les autoritats locals en el desenvolupament de l’activitat i el progrés de l’entorn urbà, fent actuacions de millora, afavorint les relacions socials amb la comunitat, ajudant a atreure activitat als locals buits, etcètera. We Are Waterloo o Camden Town Unlimited a Londres serien exemples de BID que funcionen amb èxit, però potser des de Catalunya seria més fàcil fer un paral·lelisme amb els centres comercials de casa nostra, és a dir: un espai delimitat, una gestió professionalitzada i una oferta comercial i de restauració equilibrada que atreu no només el client local, sinó també ciutadans d’altres parts. En aquest sentit hi ha una estratègia empresarial enfocada a atreure activitat comercial que complementi i arrossegui clients en benefici del conjunt. Per això, molts líders d’APEU acaben parlant de fer un “centre comercial a l’aire lliure”, perquè els entenguin.
“No és la panacea del comerç tradicional però sí una eina important”, diu Torrades. “El comerç viu un moment de forta competitivitat i necessita canviar per adaptar-se, i l’APEU li dona palanques per fer aquest pas”, hi afegeix Cesena.
També per a la indústria
Els polígons industrials són una realitat força diferent de la comercial, però mantenen punts de contacte. Són empreses que comparteixen una àrea geogràfica delimitada i sovint viuen d’esquena les unes amb les altres tot i compartir reptes i problemes. A falta d’una llei catalana del sector, l’APEU es va veure com una eina per implicar sector públic i privat i fomentar l’associacionisme per fer força a l’hora de fer actuacions.
“La llei de polígons és necessària si és que obliga els ajuntaments a invertir un percentatge dels impostos que cobren de les empreses en els polígons, si no, no cal, ja tenim la llei de les APEU”, diu Sílvia Solanellas, que havia dirigit la UPIC (Unió dels Polígons Industrials de Catalunya) i ara n’és la coordinadora estratègica. En aquest sentit, el pacte nacional per a la indústria del 2022 compromet la Generalitat a dotar econòmicament la creació d’APEU als polígons. Així doncs: dues realitats i una mateixa eina.
Creació d’una APEU
Com s’ha dit, una APEU té molt mal caminar. El full de ruta per a la creació comença amb una diagnosi del punt de partida i segueix amb una memòria econòmica, una delimitació de l’àrea, el disseny d’una entitat gestora, un pla d’actuació i un conveni amb l’ajuntament. Un gran esforç administratiu que obliga els promotors a contractar els serveis d’una consultora privada, la factura de la qual es paga amb les subvencions.
La complicitat del consistori és un element clau –fins i tot pot arribar a ser l’instigador principal de l’APEU–, perquè el projecte inicial i la part final han de rebre l’aprovació del ple. Però també perquè els promotors necessitaran informació sobre els titulars dels negocis que formaran part de l’àrea, per fer-hi el cens. Aquest és un dels obstacles més importants: “Molts ajuntaments no han fet aquesta feina d’identificació de l’activitat econòmica i del seu seguiment i ara s’han de posar les piles”, explica Solanellas.
El cens és important per saber qui té dret a vot i quants vots té, perquè com més superfície, més vots. Aquest dret és del titular del negoci o, si el local està buit, del propietari de l’immoble. Cal tenir en compte que la llei està pensada perquè, si la majoria ho decideix, l’APEU tiri endavant. Això serà així si han participat en la votació com a mínim la meitat dels locals o establiments de l’APEU i han donat suport la majoria absoluta dels vots emesos. Cap APEU en construcció vol arribar al moment del sufragi sense tenir garantits els vots afirmatius necessaris, i per això algunes iniciatives estan en espera d’aconseguir suport. Cal pensar que tots els membres de l’APEU estan obligats a pagar una quota mensual, que generarà uns ingressos recurrents amb els quals es dotarà de tresoreria l’APEU i es podrà pagar una estructura professionalitzada i les diferents activitats que seran necessàries per assolir els objectius.
Precisament la quota és un altre dels grans obstacles per tirar endavant l’APEU. En el cas dels BID sol ser una taxa que cobra l’ajuntament al propietari, com si fos l’IBI, que la pot repercutir en el lloguer, però aquí s’ha evitat crear una nova fiscalitat i s’ha optat pel pagament d’una quota obligatòria al titular del negoci o, en el seu defecte, al propietari, i aquesta fórmula genera molts dubtes. Si algú no paga una taxa, l’ajuntament pot iniciar una provisió de constrenyiment i, finalment, un procés d’embargament, però en el cas de l’impagament d’una quota la pressió que l’Ajuntament pugui fer no és tan evident. A això s’afegeix el fet que, com que l’APEU posa el focus en el responsable de la llicència d’activitat i no en el propietari, cal fer una actualització constant dels negocis, atès que la rotació pot ser freqüent.
En el cas dels polígons també s’ha vist que establir la quota en funció de la superfície de l’establiment penalitza empreses amb grans magatzems però poc rendibles. Montserrat Rico explica que ha estat un factor que ha aturat l’APEU en alguns polígons esperant que s’aclareixi. La desconfiança que hi ha sobre si es disposarà o no de fons per fer un pressupost afecta un dels pilars de l’APEU: la suficiència econòmica.
D’altra banda, la creació d’una APEU està vinculada a la consecució d’un objectiu. En aquest sentit, té un inici i un final: la llei estableix que la durada ha de ser de tres a cinc anys, després s’hauria de fer balanç i, arribat el cas, plantejar-se si fer-ne una altra.
Si el naixement d’una APEU està ple d’entrebancs, aquestes dificultats no s’esvaeixen després de la constitució, sinó que n’apareixen d’altres: per exemple, com ha de ser la gestió del projecte, o com ha de ser la convivència entre l’APEU i l’associació comercial o del polígon.
Més enllà dels dubtes que genera la llei, Pròsper Puig, president de Barcelona Comerç, pensa que caldria canviar la mentalitat del privat, massa orientat a fer les coses sol: “Haurien d’entendre que junts són més forts.” I també la de l’administració: “S’han de creure la relació publicoprivada i han de confiar més en els empresaris.” Mentrestant, l’APEU avança però va a peu.
Recursos públics per impulsar els primers ‘districtes’ catalans
Per impulsar la constitució d’APEU, l’aprovació de la llei venia acompanyada d’un compromís de despesa econòmica per part de la Generalitat, a la qual es va afegir la Diputació de Barcelona per als municipis d’aquesta demarcació, que va idear una prova pilot amb la voluntat d’acompanyar i fer un balanç de l’experiència. En totes dues administracions, el desenvolupament de les APEU ha implicat dues àrees: d’una banda, Comerç i, de l’altra, Indústria. En el cas de la Generalitat, la direcció general de Comerç ha consignat fins ara 700.000 euros en les tres convocatòries anuals i enguany hi ha una nova convocatòria d’ajuts. La mitjana és de 20.000 euros per sol·licitant. En el cas de la direcció general d’Indústria, els recursos gastats fins ara per ajudar les APEU a constituir-se ha pujat a 255.000 euros.
Pel que fa a la Diputació de Barcelona, es va fer una sola convocatòria, a l’inici, en què es van seleccionar 18 projectes, de 16 municipis. El pressupost destinat és de 1,9 milions d’euros, que inclou finançament propi i procedent dels fons Next Generation.
Cogestió o privatització del carrer?
Les APEU de Barcelona no estan entre els ‘alumnes avantatjats’ de la classe, tot i que han sorgit iniciatives al passeig de Gràcia, Pelai, rambla de Catalunya, Sagrada Família i el Born, que és el que estaria més avançat. Ha calgut un canvi de govern a l’Ajuntament perquè aquestes iniciatives vegin el camí més pla. L’anterior executiu municipal d’Ada Colau no combregava gaire amb aquesta fórmula de col·laboració publicoprivada perquè entenia que es fa un ús privat d’un espai públic. El problema és que perquè una APEU tiri endavant és absolutament necessari que l’ajuntament també hi estigui ben alineat. Aquesta circumstància la va viure de manera directa Pròsper Puig, president de Barcelona Comerç i de l’ Eix Comercial de Sant Andreu, quan el 2017 va participar en una prova pilot d’APEU al carrer Gran de Sant Andreu: “La va impulsar el PSC quan estava al govern de la ciutat, però quan va sortir es va acabar, perquè els comuns ho consideren la privatització de l’espai públic”, es lamenta. Sobre la viabilitat que Barcelona tingui alguna APEU, Puig explica que el consistori s’hi hauria d’implicar també econòmicament: “L’experiència d’altres ciutats europees és que o l’ajuntament s’hi posa, és a dir, una vegada ha avaluat el que vol fer, una, dues o tres, hi aboca el 100% dels diners per tirar-les endavant, o no farem res”, assegura. Respecte a la qüestió de les quotes, el president de Barcelona Comerç pensa que la clau és fer créixer el nombre d’associats que paguin i no fer pagar més als socis.
La Jonquera, Berga i Girona
El barri del Portús, que té una àrea ben definida i un nombre de botiguers limitat, va pel camí de ser la primera APEU comercial
Dinamitzar els eixos per atreure clients i fer front al problema dels locals buits són les principals propostes dels comerciants
Francesc Muñoz Dorado
El Portús, un barri comercial de la Jonquera situat a 5 quilòmetres del nucli urbà i a tocar del poble del Pertús, a l’altra banda de la frontera francesa, ho té tot de cara per convertir-se en la primera APEU comercial de Catalunya. La voluntat dels botiguers és ferma i la pilota és ara al teulat de l’Ajuntament, que ha de fer alguns tràmits, com ara modificar les ordenances, i que finalment es pugui convocar la votació de constitució. “L’associació de comerciants va demanar unes ajudes a la Generalitat per poder fer un pla de viabilitat i redactar els documents que es necessiten per iniciar-ho i ara ha d’entrar tota aquesta documentació a l’Ajuntament, i d’aquí a pocs dies ho haurem enllestit,” explica Lluïsa Macias, regidora de Promoció Econòmica i Turisme. Macias reconeix que, en comparació amb altres realitats comercials de Catalunya, el Portús ho ha tingut més fàcil. D’entrada perquè és una zona fàcil de delimitar: són pocs carrers plens de botigues i on hi ha poca gent vivint-hi. A més, no és una realitat molt gran: l’APEU la formaran uns noranta establiments, que sovint són familiars des de fa generacions, i, per acabar d’arrodonir-ho, hi ha propietaris que tenen diverses botigues, fet que simplifica encara més les coses.
Després d’un passat pròsper, en l’actualitat altres ofertes comercials de la localitat han agafat embranzida i el Portús es veu en la necessitat de posar-se al dia. Aquest seria l’objectiu de l’APEU: “L’associació no pot assumir aquest repte només amb les quotes i l’esforç de voluntaris”, diu la regidora.
“L’APEU és una eina per construir projectes i accions transformadores, que és el que necessita el comerç. I per això cal professionalitzar-ne la gestió, que sector públic i sector privat treballin braç a braç, i disposar de més recursos per fer coses més importants”, detalla Oriol Cesena, de la consultora Focalizza, que dona suport als botiguers del Portús i als de Berga, entre molts altres.
Berga i els locals buits
La realitat comercial de la capital del Berguedà és molt diferent de la de la Jonquera. D’entrada, l’APEU que s’està tirant endavant engloba uns 220 establiments, els que són als carrers del Roser i Major i carrerons i places del voltant: en altres paraules, uns 900 metres lineals a peu pla en ple barri vell de Berga. És una àrea compacta i ideal per passejar-hi i comprar, però la realitat és que els clients prefereixen grans superfícies, centres comercials tancats o zones comercials urbanes de fora de la comarca. Per què? “Perquè busquen concentració i visibilitat de l’oferta i experiència de compra, i nosaltres, amb tants locals buits i amb poques botigues d’aquest perfil, no els oferim tot això i ens marxen”, explica Xavier Orcajo, president de Bergacomercial, l’associació de botiguers que promou l’APEU. En concret, xifra en un 40% la fuga de clients, el mateix percentatge que locals buits hi ha a l’eix, afectat per falta de relleu generacional.
El projecte d’APEU de Berga té com a objectiu recuperar el client de la comarca i atreure el de les comarques veïnes (Cerdanya, Lluçanès i Solsonès), tot reactivant el sector comercial, que dona vida a la localitat, i evitant la degradació urbana i social del nucli antic. Amb aquest argument han aconseguit la complicitat del govern municipal, de la CUP: “No hauríem trobat un consistori més implicat que aquest, que veu l’APEU com una palanca de canvi”, diu Orcajo. Els comerciants que lideren la iniciativa tenen coll avall que l’APEU s’acabarà fent, i estan molt concentrats a explicar als indecisos per què s’hi han d’implicar. Tanmateix, tenen l’oposició de la plataforma No a l’APEU, Sí a Berga, formada per comerciants i propietaris de locals buits que estan en contra, entre altres coses, de la quota perquè entenen que és per sufragar accions que haurien d’assumir les administracions. Però qui defensa l’APEU argumenta que la millora de l’atractiu comercial i la gestió de l’espai revitalitzarà la zona, vindran nous negocis que ocuparan els locals buits i tot plegat acabarà repercutint en el valor dels immobles. Això sí, intentant mantenir el baix nivell de clonatge (presència de marques que són a tot arreu) que té Berga, que Orcajo destaca com un factor positiu. Ara bé, no hi ha pla B: “Si no aprofitem l’oportunitat que se’ns obre, serà una rendició”, diu.
Girona vol singularització
La perspectiva que tenen els comerciants de Girona en relació amb un fracàs de l’APEU és força diferent de la de Berga: “Si finalment votem i surt que no, doncs no ho viuré com un fet transcendental, perquè ara tenim molta més informació, més coneixement i més gent al costat, i segur que podrem fer un comerç millor”, afirma Mercè Ramírez, presidenta dels comerciants de Girona Centre. Amb una llarga trajectòria d’implicació en el comerç local, Ramírez ja fa molts anys que va descobrir el potencial dels BID i això la va esperonar a defensar una llei per a Catalunya. La realitat comercial de Girona és força diferent de la de Berga o el Portús. D’entrada, en dimensió. El centre de Girona és molt gran i, pensant en garantir el suport a l’APEU, s’ha agafat una àrea més reduïda, la que va de la plaça de la Independència a la de Catalunya, pel carrer de l’Argenteria i la rambla de la Llibertat, que engloba uns 208 establiments: “Bona part són comerços associats i vam pensar que seria més fàcil de contactar i explicar la iniciativa”, diu. Tot i així, a diferència de Berga, a l’APEU de Girona hi ha franquícies i grans marques i no sempre és fàcil trobar-ne el responsable. Han fet visites, reunions presencials i virtuals per convèncer els indecisos i als que la quota els fa tirar enrere. La votació serà passat l’estiu, però no hi ha data. Si finalment s’aprova, la intenció és en un futur créixer com una taca d’oli: “Ha de ser com el Girona FC, que abans el camp estava mig buit i ara que guanya tothom s’hi apunta”, diu. Perquè sigui un èxit volen fer accions de dinamització, que els comerços buits tornin a obrir i singularitzar visualment la zona.
APEU per fer associacions als polígons, o és al contrari?
La idea que la llei podria ajudar a crear comunitats topa amb l’evidència que tot és més complicat si no n’hi ha una ja prèviament
Qui ha treballat sobre el terreny en l’aplicació de la normativa la troba massa rígida per a una realitat molt complexa
Francesc Muñoz Dorado
Per tirar endavant una APEU calen bàsicament dues coses: un ajuntament implicat i una associació amb lideratge i socis convençuts. Doncs, en el cas dels polígons industrials, la gran majoria ha patit històricament de les dues coses, especialment de la segona: “La qüestió és que l’APEU no és per crear associacions, sinó que ha de ser la presència d’una la que faci de motor de l’APEU”, subratlla Montserrat Rico, de la Diputació de Barcelona.
No obstant això, aquesta administració, que treballa des de fa molts anys per donar suport als ajuntaments de la demarcació de Barcelona en el foment de l’associacionisme, en general, i la dels polígons, en particular, es va felicitar quan el desembre del 2020 es va aprovar la llei d’APEU: “Feia anys que demanaven al Parlament una llei que ajudés a fer créixer les associacions”, diu Rico. Ràpidament es van posar en marxa per testar-la com a eina per estimular projectes compartits en polígons de Barberà del Vallès, l’Hospitalet de Llobregat, Manresa, Rubí, Sant Boi de Llobregat, Sant Fost de Campsentelles i Vic. Entre aquests hi ha Bufalvent, un dels espais referents a Catalunya pel que fa a la gestió i la implicació de les empreses. La prova pilot, compartida amb els eixos comercials, tenia per objectiu que els candidats constituïssin una APEU, però el que era substancial era veure com ajudava a vincular els empresaris de la zona i detectar possibles friccions en l’aplicació de la llei. Rico valora tota la feina prèvia a la tirada endavant de l’APEU, que implicava convocar els membres del polígon, conèixer els problemes que tenen, prioritzar-los, etcètera: “Ha estat una feina molt bona, que finalment no ha culminat amb l’APEU perquè la llei i la realitat de les associacions i dels empresaris no tenen per què encaixar, o potser no és el moment, o perquè el projecte no té prou lideratge”, raona.
A la Diputació han fet una llista de tots els dubtes i dificultats que han trobat, amb l’esperança que s’arreglin. Entre aquests, el càlcul de les quotes i dels vots que es fa en funció de la superfície: sobre el terreny es veu que és “un criteri massa rígid”, puntualitzen. En alguns polígons amb un nivell de desocupació elevat també han trobat l’oposició dels propietaris, que no veuen una relació directa entre l’APEU, la millora del polígon i la facilitat per trobar llogaters i augmentar-ne la renda. També s’ha vist com un problema que no és infreqüent trobar naus en processos judicials: “La llei obliga a pagar a tothom i això aquí és un obstacle important per fer l’APEU.”
Per la seva banda, la UPIC ha donat suport a ajuntaments i polígons amb ganes de constituir-ne una. En concret a Balaguer, Olot, Campllong i Vilanova del Camí. Al polígon de Riudellots s’ha arribat a la votació però no van assolir el 50% d’assistència i s’ha aturat. “El que passa és que potser s’ha embolicat massa la troca, especificant tantes coses i percentatges a què és difícil arribar tal com està la situació –explica Sívia Solanellas, de la UPIC–. Amb la realitat actual dels polígons i de l’associacionisme, potser es va anar massa a màxims, que són difícils d’assolir.” A tots aquests problemes Solanellas hi afegeix la disparitat: hi ha empreses de cinc treballadors i d’altres de cinc-cents.
Implicar tothom i socialitzar la despesa
Francesc Muñoz DoradoCatalunya ha tingut tradicionalment un ric teixit associatiu que ha ajudat a vertebrar el país en molts àmbits. De fet, les administracions han treballat tenint molt en compte aquest model associatiu. Ara bé, el grau d’implicació de la societat cridada a participar en aquestes entitats sol ser baix. Les associacions acostumen a tenir un caràcter voluntari i, en la pràctica, això significa que hi ha uns que treballen pel bé comú i altres que se’n beneficien. “No trobem a Catalunya associacions de comerciants que representin més del 25% o 30% del total del comerç de la ciutat o de l’eix, i això vol dir que hi ha molts establiments que no participen d’una manera activa en la dinamització dels seus carrers”, afirma Oriol Cesena, de Focalizza.
Obligar a pagar una quota a tots els integrants de l’APEU té com a objectiu implicar econòmicament a tothom i poder finançar una gerència professionalitzada que es dediqui exclusivament a les tasques que té encomanades. “On hi ha nínxols comercials que funcionen, el sector funciona millor per a tothom, per als socis i per als no socis. Al final el que fan és aprofitar-se de la feina que fan els altres. Llavors aquí al que anem és a socialitzar la despesa”, diu Pròsper Puig.
Mercè Ramírez, de Girona Centre, explica que només des de la professionalització es pot avançar: “Ja fa temps que a la nostra associació tenim una gerent i una persona que té les tasques de promoció; gràcies a això podem fer moltes coses, perquè si depengués de nosaltres seria impossible. Quan algú cobra per fer aquesta feina el grau d’exigència és més gran”, assegura.
Corresponsabilitat
D’altra banda, només des de la implicació de tot el col·lectiu i gràcies a l’existència d’una entitat gestora de l’APEU es pot entendre que l’administració accepti que el sector sigui corresponsable de la gestió d’un espai.
Finalment la dimensió del repte que tenen plantejat el comerç tradicional i els polígons industrials és tal que només amb accions transformadores es podran aconseguir bons resultats. En aquest sentit, cal coneixement, tecnologia, professionals i recursos per abordar totes aquestes qüestions.