Hi ha hagut gent que ha que­dat alleu­ge­rida, però també hi ha hagut molta gent que ha que­dat des­con­cer­tada. I crec que, si aquests cinc dies de reflexió no s’omplen de con­tin­gut, evi­dent­ment estarà donant la raó a tots aquells que pen­sa­ven que era un movi­ment tàctic. Perquè és cert que el par­tit soci­a­lista no només ha arri­bat tard a la lluita con­tra el law­fare, sinó que hem vist que de vega­des també ha par­ti­ci­pat en aquest law­fare o n’ha estat còmplice. Veiem el senyor Coll­boni fent-se fotos amb Agbar, que ha estat fent law­fare a l’alcal­dessa Colau, sen­zi­lla­ment perquè volíem que la gestió de l’aigua fos pública. Hem vist també com l’expre­si­denta del Congrés, la senyora Batet, va fer per­dre l’escó a Alberto Rodríguez. Qui va dema­nar la dimissió a Mónica Oltra al País Valencià va ser Ximo Puig. A mi em costa enten­dre ara mateix aquest movi­ment perquè conec per­so­nes que han estat objecte de law­fare. A més dels diri­gents inde­pen­den­tis­tes, Mónica Oltra, Ada Colau, Pablo Igle­sias, Irene Mon­tero, Vicky Rosell, Alberto Rodríguez..., i la llista podria seguir. I no s’han aga­fat cinc dies tenint un país pen­dent. Evi­dent­ment han fet les seves refle­xi­ons, perquè són moments duríssims, i jo he dema­nat des del pri­mer moment empa­tia amb tots i totes, i tot el suport. Això no va només de quan et toquen a tu o quan toquen el teu espai polític, per a mi és una qüestió essen­cial de democràcia. I per això el que neces­si­tem és que això que ha pas­sat ara mar­que un abans i un després, que sigui un punt d’inflexió. Neces­si­tem, tant sí com no, reno­var la cúpula del poder judi­cial sense espe­rar el Par­tit Popu­lar, perquè ja veiem com s’està situ­ant a l’altre cos­tat. Neces­si­tem, una vegada per totes, dero­gar la llei mor­dassa i també neces­si­tem una llei de mit­jans que garan­teixi el dret a la infor­mació, i això inclou la plu­ra­li­tat infor­ma­tiva, perquè no hi hagi oli­go­po­lis, con­cen­tració mediàtica i també que pugui per­se­guir les fake news.

Jo crec que hi ha molta gent que està des­con­cer­tada perquè Sánchez s’agafa cinc dies de reflexió, però després resulta que la reflexió l’havíem de fer la ciu­ta­da­nia. La ciu­ta­da­nia ve refle­xi­o­nada de casa perquè tots hem estat veient, a Cata­lu­nya en con­cret i en espe­cial, aquests efec­tes del law­fare. I, per tant, insis­teixo, si no marca un abans i un després en les polítiques que s’impul­sen des del govern de l’Estat –mesu­res de rege­ne­ració democràtica, desen­vo­lu­par la regu­lació del preu dels llo­guers, con­ti­nuar apu­jant el salari mínim, reduir la jor­nada labo­ral, pro­te­gir tota la diver­si­tat de famílies i que la gent jove pugui tin­dre el seu pro­jecte autònom–, jo crec que li pot sor­tir mala­ment si és que real­ment el seu objec­tiu era elec­to­ra­lista.

El que he dit, i mai he par­lat d’una fórmula con­creta, és que hi ha una ano­ma­lia: al nos­tre país tenim un dels par­la­ments més pro­gres­sis­tes d’Europa i, en canvi, sem­pre s’acaba gover­nant amb Junts. Nosal­tres tenim un model de país que és als antípodes del model de Junts. Ens hem d’enten­dre entre les for­ces pro­gres­sis­tes, però durant aquesta legis­la­tura ERC ha accep­tat acrítica­ment totes les con­di­ci­ons que li ha anat posant sis­temàtica­ment el senyor Illa. Jo sí que dic que m’he d’enten­dre amb el senyor Illa, però que, evi­dent­ment, som als antípodes pel que fa a la lluita con­tra l’emergència climàtica i també per que fa al seu model d’infra­es­truc­tu­res, i li hem posat límits, cosa que no ha fet ERC.

Gover­nar sem­pre té con­tra­dic­ci­ons, evi­dent­ment, i més quan ets la força mino­ritària del govern, però aquí tots i totes sabem que, sense la nos­tra presència al govern de l’Estat, no hau­ria tirat enda­vant ni la reforma labo­ral de Yolanda Díaz –que ara ens està donant les millors dades d’ocu­pació, unes dades que no teníem des del 2008–, ni la pujada del salari mínim ni l’ingrés mínim vital. I el nos­tre paper, el de Jaume Asens en par­ti­cu­lar, ha estat cab­dal a l’hora de des­ju­di­ci­a­lit­zar el con­flicte. Ho veu­rem també en la nego­ci­ació per a la reforma del sis­tema de finançament, en la qual tin­drem un paper cen­tral.

No ens ho podem per­me­tre. Ni ens podem per­me­tre un govern feble ni ens podem per­me­tre una repe­tició elec­to­ral, perquè també hi ha qui està par­lant de pos­si­ble repe­tició elec­to­ral. Seria una falta de res­pecte a la ciu­ta­da­nia. Quan envies la ciu­ta­da­nia a una segona con­vo­catòria elec­to­ral, en rea­li­tat què li estàs dient? Que no ha votat bé, que s’ha equi­vo­cat, que no accep­tes la con­fiança a qui la hi han fet. Tenim l’obli­gació de posar-nos d’acord. Aquí nosal­tres hem sigut les més clares a l’hora de dir quins serien els nos­tres ali­ats i qui no, i sobre­tot d’estar basats en con­tin­guts. L’impuls i la defensa i la pro­tecció del català i la cul­tura cata­lana han d’estar al cor del pro­per govern de la Gene­ra­li­tat, l’accés a l’habi­tatge, edu­cació, sani­tat pública i també tran­sició ecològica justa. Al nos­tre país neces­si­tem desen­vo­lu­par més la cul­tura de la coa­lició, dels governs de coa­lició, que és una cosa que està molt ins­tau­rada a tot Europa i aquí encara tenim les rèmores de les majo­ries abso­lu­tes, quan això no tor­narà. Hem d’accep­tar que som mol­tes for­ces polítiques, que som un Par­la­ment molt frag­men­tat, però això no necessària­ment ha de ser una feblesa, sinó que de cara a la ciu­ta­da­nia ho podem plan­te­jar també com una riquesa i com una força. Jo recal­que molt que nosal­tres volem estar al govern. Durant aquesta legis­la­tura, sin­ce­ra­ment, pensàvem que ERC faria coses dife­rents de les que havia fet quan gover­nava amb Junts i hem vist que no ha estat capaç. La gent pro­gres­sista ha vist amb una certa decepció aquest con­ti­nu­isme d’ERC amb les polítiques que venien d’abans. No se n’ha sor­tit amb la crisi edu­ca­tiva, ho estem veient també amb la sani­tat, quan has d’espe­rar quinze dies per poder veure el teu metge. Tenim un pro­blema de pri­mer ordre amb l’habi­tatge. Si hi ha diver­sos par­tits al govern, pot ser una for­ta­lesa. Nosal­tres ja hem dit amb qui sí i amb qui no, i sobre­tot qui­nes són les polítiques que ha de fer aquest govern.

No podria enten­dre que, si ERC i el PSC són capaços de posar-se d’acord a tot arreu –ho hem vist a l’Estat, ho veu­rem a Bar­ce­lona quan pas­sen les elec­ci­ons cata­la­nes, ho veiem a les dipu­ta­ci­ons, és a dir, fa molt de temps que els vets s’han aixe­cat–, envien la ciu­ta­da­nia a una nova con­vo­catòria elec­to­ral perquè resulta que no són capaços de fer a la Gene­ra­li­tat el que fan a la resta d’admi­nis­tra­ci­ons. I també ha de que­dar patent que la garan­tia per tirar enda­vant polítiques pro­gres­sis­tes és que nosal­tres siguem al govern.

Sem­pre hem sepa­rat car­pe­tes. El govern de Cata­lu­nya s’ha de nego­ciar a Cata­lu­nya, però estem veient a Bar­ce­lona que uns lob­bies han deci­dit que no volen que els comuns esti­guin al govern perquè no volen la gestió pública de l’aigua, una òptica pública, més superi­lles i més paci­fi­ca­ci­ons de car­rers. Estem veient que Coll­boni no vol con­nec­tar el tram­via per la Dia­go­nal aquesta legis­la­tura, no vol reser­var el 30% d’habi­tatge públic de les noves cons­truc­ci­ons. I no només Coll­boni ha accep­tat aquests vets, sinó que ERC ara també ho accepta.

No vam donar suport als pres­su­pos­tos perquè crec que és pro­fun­da­ment dece­be­dor que ERC accepti acrítica­ment les con­di­ci­ons que posa el senyor Illa quan, a més, ERC diu que el que exi­geix el senyor Illa no és el seu model de país. Ara estem veient que, a través de decrets i de modi­fi­ca­ci­ons de crèdit, han tin­gut els recur­sos que nosal­tres dèiem per als ser­veis públics. No calia donar una empenta al casino més gran d’Europa per poder tin­dre més recur­sos per als ser­veis públics, però resulta que entre el senyor Illa i ERC van deci­dir que ho vin­cu­la­ven. El senyor Illa ho va impo­sar i el senyor Ara­gonès ho va accep­tar. També tenim l’ampli­ació de l’aero­port del Prat, que incre­men­ta­ria un terç les emis­si­ons i por­ta­ria 20 mili­ons de turis­tes més cada any quan fins i tot la patro­nal turística està dient que estem tocant sos­tre.

Arriba un moment en què ja no sé quin és el model d’ERC. En el Hard Rock han fet un acord de govern secret, que no havien expli­cat ni als par­tits, ni a la ciu­ta­da­nia ni als mit­jans de comu­ni­cació. Mitja hora abans de sig­nar l’acord de pres­su­pos­tos amb el PSC. Diuen que no volen la B-40, però estan tre­ba­llant el con­veni amb el govern de l’Estat. I si par­lem de l’aero­port, fan una pro­posta que no l’amplia, però sí que can­vien les ope­ra­ci­ons de pista per als mesos de juliol i agost per apor­tar més turis­tes.

Evi­dent­ment tenim dis­crepàncies for­tes amb el PSC, però, a diferència d’ERC, s’ha vist que som capaços de plan­tar-nos. Per això dic que, com més força tin­guem nosal­tres, amb més força podrem plan­tar-nos.

Segu­ra­ment el senyor Illa està obrint la porta a pac­tar amb Junts, pre­ci­sa­ment per fer aquests pro­jec­tes. Nosal­tres no hi serem per ser-hi, i crec que no hi ha res que generi més des­a­fecció entre la gent pro­gres­sista del nos­tre país que tin­dre un govern amb eti­queta pro­gres­sista però que acaba fent les matei­xes polítiques de sem­pre.

Nosal­tres volem que els cata­lans i les cata­la­nes puguen votar i deci­dir el seu futur. Sem­pre hem recla­mat que això havia de ser vin­cu­lant i que, per tant, havia d’estar pac­tat perquè pogués reconèixer-se i apli­car-se el resul­tat. El que també dic és que, fins que aquest moment arriba, Cata­lu­nya no es pot que­dar atu­rada. Cata­lu­nya neces­sita con­ques­tes, victòries. Ja es parla català al Congrés, neces­si­tem que es parli també a Europa, que sigui llen­gua ofi­cial. Cal un nou sis­tema de finançament; és una autèntica bar­ba­ri­tat el que passa, que sent el 17% de la població, rebem com si fóssim el 13%. Neces­si­tem un sis­tema propi de finançament que sigui soli­dari, però també que sigui just i que res­pecti el prin­cipi d’ordi­na­li­tat. Això és bàsic. A par­tir d’aquí, el model s’ha de tre­ba­llar entre les for­ces cata­la­nis­tes. Hem de con­ti­nuar avançant en auto­go­vern. Això vol dir no només traspàs de Roda­lies, sinó també ports, aero­ports. Fins que arribi el moment de la votació, què fem en el men­tres­tant?

La veri­tat és que no ho sé. Ara ERC està dient que ja ha plan­te­jat el referèndum a la taula de nego­ci­ació, però també és cert que el que hem vist aquesta legis­la­tura és que el pre­si­dent Ara­gonès mai va con­vo­car la taula de par­tits per par­lar i pre­sen­tar-nos, per exem­ple, el pacte de clare­dat que havia encar­re­gat a uns experts. L’hem vist par­lar més de referèndum gai­rebé en cam­pa­nya que durant els tres anys. De fet, també va anun­ciar un acord naci­o­nal per l’auto­de­ter­mi­nació, i tam­poc hem vist que hagi de cul­mi­nar. Jo crec que posar-se ter­mi­nis pot por­tar a la frus­tració. Crec que el nos­tre país en sap, d’això, i, per tant, jo crec que al final es tracta d’anar sumant i acu­mu­lant for­ces.