Focus

Fer obsolet el residu

La futura llei de residus s’imposa objectius ambiciosos de reducció, reutilització i recollida selectiva

La responsabilitat ampliada del productor planteja implicar més el sector industrial

A escala mundial, l’economia circular suposa només un escadusser 7,2%
Les noves estratègies en residus impliquen repartir responsabilitats entre els diversos sectors
La responsabilitat ampliada del productor és necessària per superar els envasos d’un sol ús
L’objectiu és generalitzar models d’alta eficiència, com ara la recollida porta a porta
Els SDDR hauran de ser complementats amb plantes de rentatge d’envasos per reeixir

El residu com a con­cepte obso­let. Aquesta és la nova mirada a què con­vida l’avant­pro­jecte de llei de pre­venció de resi­dus i ús efi­ci­ent dels recur­sos, que també adver­teix els pro­duc­tors que allò que lliu­ren al mer­cat ha d’estar con­ce­but des de l’eco­dis­seny i roman­dre als cicles pro­duc­tius tant temps com sigui pos­si­ble, amb el benentès que en el pri­mer quart del segle XXI hom ha de veure que mal­ba­ra­tar recur­sos és propi d’un pas­sat que no hau­ria de retor­nar.

En l’argu­men­tari d’aquesta nova norma, que aviat haurà d’ini­ciar el seu recor­re­gut par­la­men­tari, pre­nen força idees com ara evi­tar el sobre­con­sum i que el pro­ducte tin­gui una vida tan llarga com sigui pos­si­ble. Actu­al­ment, en quina situ­ació ens tro­baríem per afron­tar aquests rep­tes? Per Isaac Peraire, direc­tor gene­ral de l’Agència de Resi­dus de Cata­lu­nya (ARC), “si par­lem de sobre­con­sum, el cert és que és difícil dir si el got és mig ple o mig buit, atès que les dades són molt inter­pre­ta­bles, i si Cata­lu­nya es com­para amb la resta de l’Estat, hi ha una evo­lució posi­tiva, però si mirem a Europa encara hi ha camí per recórrer.” Al seu parer, “hi ha molta feina a fer, i caldrà que hi hagi un repar­ti­ment de res­pon­sa­bi­li­tats, una ciu­ta­da­nia que con­su­meixi millor i uns pro­duc­tors que han de tenir una pers­pec­tiva dife­rent, a més d’una admi­nis­tració que hi posi uns ser­veis efi­ci­ents”. Cer­ta­ment, caldrà posar-se les piles, atès que, en la dar­rera dada regis­trada, del 2022, el 45,3% dels resi­dus muni­ci­pals es van reco­llir de manera sepa­rada i les fites que hom pro­posa asso­lir per als anys 2025, 2030 i 2035 són del 55%, 60% i 65%, res­pec­ti­va­ment. Tan­ma­teix, no seria just obli­dar que el 2006 estàvem en el 32%. Això sí, per tot seguit emmi­ra­llar-nos en estats de la UE com ara Bèlgica i Ale­ma­nya, que ja fa anys que vore­gen el 70%.

Per Rosa Gar­cia, direc­tora de Rezero-Fun­dació per a la Pre­venció de Resi­dus i el Con­sum Res­pon­sa­ble, “en aquest moment històric, hi ha un gran abisme que separa la infor­mació sobre els efec­tes al medi ambi­ent dels resi­dus i la tec­no­lo­gia per resol­dre la seva pro­blemàtica i la crei­xent corba expo­nen­cial d’explo­tació de recur­sos i el man­te­ni­ment de la cul­tura dels enva­sos d’un sol ús”.

Jordi Oli­ver, direc­tor exe­cu­tiu d’Inèdit, estudi d’ecoin­no­vació que ha par­ti­ci­pat en l’ela­bo­ració del Full de Ruta de l’Eco­no­mia Cir­cu­lar de Cata­lu­nya 2030, no dubta a con­si­de­rar que “estem mala­ment: a escala mun­dial només el 7,2% de l’eco­no­mia és cir­cu­lar, men­tre que el 92,8% res­tant és d’un sol ús”. En canvi, Joan Bar­full, coor­di­na­dor de la Comissió de Sos­te­ni­bi­li­tat de Pimec, estima que “en la lluita con­tra el sobre­con­sum hi ha hagut petits avenços, amb mesu­res com ara l’impost del plàstic, que ha obli­gat a reu­ti­lit­zar o reci­clar. És indis­cu­ti­ble que hi ha més consciència social”.

Una de les grans idees força del nou pro­jecte de llei és la con­cepció de l’eco­no­mia cir­cu­lar com a nou model d’usos com­par­tits. A Cata­lu­nya, s’ha tei­xit prou xarxa i prou cir­cuits per donar vides múlti­ples a matèries pri­me­res i pro­duc­tes? Per Isaac Peraire, “al país hi ha molts exem­ples, hi ha molts cir­cuits, en reu­ti­lit­zació hi ha bases de dades, tenim l’Asso­ci­ació de Cen­tres i Ser­veis de Reu­ti­lit­zació de Cata­lu­nya... Tenim exem­ples, però ens en fal­ta­rien més, sobre­tot en eixos com els volu­mi­no­sos i el tèxtil, en què, amb tot, s’ha avançat molt, amb ini­ci­a­ti­ves com el Pacte de la Moda Cir­cu­lar”.

En par­lar de dis­se­nyar i posar en fun­ci­o­na­ment cir­cuits d’eco­no­mia cir­cu­lar de gran abast, de manera ine­vi­ta­ble anem a parar a recur­sos i incen­tius. Rosa Gar­cia, de Rezero, es pre­gunta: “Quins recur­sos i incen­tius hi ha? Tots aquests fons Next Gene­ra­tion i els Perte s’adre­cen més aviat a les grans empre­ses, quan històrica­ment l’eco­no­mia cir­cu­lar s’ha vehi­cu­lat des de les pimes i les start-ups.” Joan Bar­full, de Pimec, creu que “encara hi hem d’aca­bar d’ater­rar, és clar que hi ha casos d’empre­ses o grups d’empre­ses que incor­po­ren el con­cepte d’ús i recu­pe­ració, però tot ple­gat és encara una mica anecdòtic, i, a més d’ajuts per donar suport a l’empresa i, sobre­tot, tren­car bar­re­res en l’àmbit legal, perquè a una empresa reco­llir el residu d’una altra no li és tan sen­zill nor­ma­ti­va­ment, sí que és necessària una inter­venció per ser uti­lit­zat. En aquest sen­tit, seria interes­sant avançar en la defi­nició del que és un sub­pro­ducte.”

Jordi Oli­ver, d’Inèdit, raona que si encara no hi ha prou xarxa d’eco­no­mia cir­cu­lar és “perquè cadascú s’espe­ci­a­litza: un dis­se­nya, un altre pro­du­eix i el de més enllà dis­tri­bu­eix. Cal­dria més diàleg entre aquests àmbits i els ges­tors de resi­dus. Si un enva­sa­dor vol reu­ti­lit­zar, neces­sita tei­xir una xarxa en què el dis­tribuïdor li guardi els enva­sos i una logística inversa per recu­pe­rar-los i por­tar-los a una planta de ren­tatge.”

Indis­cu­ti­ble­ment, la res­pon­sa­bi­li­tat ampli­ada del pro­duc­tor, és a dir, la impli­cació del sec­tor empre­sa­rial i indus­trial pel que fa a la vida útil del pro­ducte, és una de les mesu­res més trans­cen­dents de què dis­po­sarà la nova llei. Per al direc­tor de l’ARC, “al sec­tor indus­trial li és impres­cin­di­ble; la norma li faci­li­tarà repen­sar la pro­ducció en funció del cicle de vida sen­cer, i l’obli­garà a pen­sar en alter­na­ti­ves als enva­sos d’un sol ús”. Això sí, “des de l’admi­nis­tració s’ofe­rirà més pas­ta­naga que pal; els acom­pa­nya­rem per asso­lir el canvi de para­digma.”

“Ja hi hem vist resul­tats, en la res­pon­sa­bi­li­tat ampli­ada del pro­duc­tor, pot­ser no prou, perquè els dis­se­nya­dors han pen­sat més en la faci­li­tat d’ús que en tot el cicle de vida. En tot cas, hi ha dub­tes sobre si la comu­ni­tat autònoma és l’escala ade­quada per imple­men­tar nor­ma­tiva en aquest àmbit; ha de ser Europa”, diu Jordi Oli­ver. En aquest sen­tit, els experts cre­uen que el regla­ment sobre dis­seny ecològic, que subs­ti­tu­eix una direc­tiva del 2009, apro­vat l’any pas­sat pel Par­la­ment Euro­peu, podria supo­sar una gran passa enda­vant. Com diu Oli­ver, “amb regla­men­tació, les coses flu­ei­xen, i les grans empre­ses neces­si­ten que el mer­cat també sigui únic quant a les regles que el fan fun­ci­o­nar”.

Per Rosa García, és clar que si la llei vol ser veri­ta­ble­ment trans­for­ma­dora, ha de ser pre­si­dida pel prin­cipi de “qui con­ta­mina paga”. A més de tenir un impor­tant impacte per menar les indústries cap a un eco­dis­seny amb una visió sen­cera del cicle de vida, aquest prin­cipi suposa que “els ajun­ta­ments no hagin d’assu­mir cos­tos que no els per­to­quen; no era just que la norma els demanés que millo­res­sin la reco­llida de tota mena de pro­duc­tes, sense que aquesta norma incidís en el mer­cat. La res­pon­sa­bi­li­tat ampli­ada del pro­duc­tor pot alleu­jar els cos­tos que ara han d’assu­mir els ajun­ta­ments”.

Com exposa Joan Bar­full, en repre­sen­tació de la indústria, “és lògic posar l’accent en la res­pon­sa­bi­li­tat ampli­ada del pro­duc­tor, que és un eix d’actu­ació que ve molt mar­cat des de Brus­sel·les, atès que és res­pon­sa­ble de posar un pro­ducte al mer­cat, però, tan­ma­teix, cal veure quins canals es fan ser­vir per dur-ho a terme, ja que les indústries hau­ran de cons­ti­tuir els sis­te­mes col·lec­tius de res­pon­sa­bi­li­tat ampli­ada del pro­duc­tor (Scrap), i no sabem com poden afec­tar els ges­tors de resi­dus. Alguns Scrap podrien gua­nyar posi­ci­ons domi­nants si deci­dei­xen tre­ba­llar més amb uns ges­tors que amb uns altres”.

Pre­o­cu­pació dels recu­pe­ra­dors

Els ges­tors de resi­dus, els recu­pe­ra­dors, cele­bren la res­pon­sa­bi­li­tat ampli­ada del pro­duc­tor, però veuen lla­cu­nes en la llei. Victòria Fer­rer, direc­tora gene­ral del Gremi de Recu­pe­ració de Cata­lu­nya, asse­nyala en pri­mer lloc l’entre­banc burocràtic: “Les llicències per a acti­vi­tats de gestió de resi­dus tri­guen entre tres i cinc anys entre que es pre­senta el pro­jecte i es dona el permís final, quan en una comu­ni­tat com Aragó la reso­lució es fa en sis mesos. Quina empresa pot aguan­tar aquest temps amb una inversió atu­rada?” A més a més, a parer dels recu­pe­ra­dors, la llei no defi­neix prou bé una meto­do­lo­gia per cal­cu­lar els cos­tos de la gestió: “Es deixa en mans del pro­duc­tor deci­dir què paga, quan cal­dria un sis­tema de càlcul trans­pa­rent, en què l’eco­taxa que paga un pro­ducte per la gestió es reflectís sepa­ra­da­ment en el preu final.” Hi ha el perill, per a un sec­tor com el dels recu­pe­ra­dors, que, “per voler anar a volums, es passi per l’adreçador i es devaluï la seva tasca, i si s’oferta a un preu barat, qui acaba pagant el dife­ren­cial és el medi ambi­ent”.

Un dels models on emmi­ra­llar-nos és el de Por­tu­gal, que ha regu­lat un inter­val de preus mínims i màxims, en què el ges­tor veu quant pot dema­nar. Els dub­tes encara són grans sobre com s’orga­nit­zarà el nou sis­tema de Scrap, l’any 2025. Com diu Victòria Fer­rer, “si el sis­tema d’antany era lliure, entre pro­duc­tor i ges­tor, ara apa­reix un ter­cer actor, l’Scrap, que també en treu un bene­fici. L’Scrap deci­dirà a quin ges­tor anar, quins són els cos­tos de trans­port o mani­pu­lació, a qui ven­dre el residu que pot ser reci­clat, etc.” El fet que la llei s’obri a la pos­si­bi­li­tat que diver­sos Scrap puguin col·labo­rar si no arri­ben a prou quota de mer­cat, “fa aflo­rar un esce­nari en què hi pot haver fusi­ons i posi­ci­ons de domini, mono­po­lis”.

Els recu­pe­ra­dors també rece­len que ara es parli tant de donar pro­ta­go­nisme a una gestió pública dels resi­dus, quan hi ha un tei­xit pri­vat prou con­so­li­dat. Com explica Victòria Fer­rer, “si empre­ses muni­ci­pals de gestió de resi­dus es posen a com­pe­tir amb els pri­vats, seria en unes con­di­ci­ons de com­petència des­lle­ial, atès que poden aba­ra­tir els cos­tos del ser­vei, que al cap­da­vall assu­meix l’erari públic, quan als pri­vats se’ls exi­gei­xen tota mena de reque­ri­ments i garan­ties o espe­rar de tres a cinc anys per tenir la llicència”. Fer­rer també observa que a un muni­cipi no li costa res, en ter­mes burocràtics, obrir una dei­xa­lle­ria, men­tre que un ges­tor pri­vat ha de com­plir un exi­gent codi de gestió per tenir l’auto­rit­zació. “Els danys al medi ambi­ent els poden fer tant públics com pri­vats, i la garan­tia final bene­fi­cia en dar­rer terme el ciu­tadà.”

Però l’excés de zel burocràtic no s’acaba aquí. En el món dels resi­dus, el mer­cat és glo­bal i, per exem­ple, un recu­pe­ra­dor pot loca­lit­zar un cli­ent per com­prar un volum de coure a qual­se­vol país. A Cata­lu­nya, la llei, a diferència del que passa en altres llocs, obliga a infor­mar, cosa que no s’esdevé enlloc. “Si el residu és perillós i es vol por­tar a valo­rit­zació energètica, és nor­mal haver-ne d’infor­mar, però no pas en aquells casos en què el residu no és perillós.”

Els objec­tius quan­ti­ta­tius que pro­posa el pro­jecte de llei són prou ambi­ci­o­sos, tant en reducció com en reco­llida selec­tiva i reu­ti­lit­zació (vegeu gràfic adjunt). Per Isaac Peraire, perquè aques­tes metes s’aca­bin asso­lint, “caldrà avant­po­sar per damunt de tot la pre­venció, des de can­vis en el dis­seny, la pro­ducció i la dis­tri­bució, fins als can­vis en els usos dels pro­duc­tes que evi­tin que els pro­duc­tes aca­bin llençats”. Pre­ve­nir i alhora “posar en pràctica models d’alta eficiència en la gestió, sobre­tot a les grans ciu­tats. Cal des­ta­car en aquest sen­tit que ja són 300 els muni­ci­pis que fan el porta a porta, alguns des de fa 20 anys”. El direc­tor de l’ARC explica també que la sub­venció serà necessària en àmbits com l’indus­trial i la cons­trucció per avançar en l’ús de mate­ri­als que es poden reva­lo­rar. Rosa García també inter­preta que caldrà fer pas­ses deci­si­ves cap a “models de reco­llida de resi­dus intel·ligent i el porta a porta”. Pot pas­sar que, “com s’ha esde­vin­gut amb la llei esta­tal de resi­dus, que acu­mula dos anys de retard en l’apli­cació, es vul­gui jugar amb els ter­mi­nis, per la pressió de deter­mi­nats sec­tors econòmics, que poden espe­rar rebai­xes des d’Europa”. En tot cas, “com ha reco­ne­gut el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, els governs autonòmics poden pro­po­sar mesu­res més exi­gents per pro­te­gir el medi ambi­ent”. Així mateix, perquè els objec­tius siguin obser­vats, “serà neces­sari que l’Agència Cata­lana del Con­sum dis­posi de prou recur­sos per fer ins­pec­ci­ons.”

De fet, a l’Àrea Metro­po­li­tana de Bar­ce­lona (AMB), si el 2022 es va obte­nir un 39,3% de reco­llida selec­tiva, un 1,1% més que l’any ante­rior, va ser, segons l’enti­tat supra­mu­ni­ci­pal, pel porta a porta i la ins­tal·lació de con­te­ni­dors tan­cats que s’obren amb tar­ge­tes per­so­nals. Segons els experts, els con­te­ni­dors intel·ligents poden fer aug­men­tar un 5% la reco­llida, men­tre que amb el porta a porta els resul­tats millo­ren en un 30%.

Jordi Oli­ver veu uns “objec­tius com­pli­cats d’asso­lir, ja que no s’albi­ren objec­tius de cada empresa indi­vi­dual o sec­tors d’acti­vi­tat. Així, uns poden com­plir la norma amb escreix, men­tre que d’altres no hi arri­bin”. Oli­ver creu que “caldrà un intens tre­ball de l’admi­nis­tració jun­ta­ment amb els sec­tors d’acti­vi­tat per crear com­pli­ci­tats, perquè sí, pots fer molta norma, però si tens poca capa­ci­tat d’ins­pecció...” Posa l’exem­ple del País Basc, on les empre­ses dema­nen al seu govern una regu­lació molt exi­gent en reducció de resi­dus, reu­ti­lit­zació i reco­llida selec­tiva, “perquè així, ente­nen, posen una bar­rera d’entrada als seus com­pe­ti­dors al mer­cat”.

Joan Bar­full, de Pimec, troba clau que “es millori la segre­gació, i que els mate­ri­als arri­bin a les plan­tes amb prou qua­li­tat per ser reci­clats”.

Després d’anys de pro­ves, prou reei­xi­des, els sis­te­mes de dipòsit, devo­lució i retorn (SDDR) venen, segons dis­posa la llei, per ser pro­ta­go­nis­tes. Per a ampo­lles de plàstic, llau­nes, brics i vidre que con­tin­guin beguda, però aquesta eina es vol esten­dre a buri­lles de cigar­reta, piles, bate­ries, resi­dus d’apa­rells electrònics i enva­sos de resi­dus químics. Per al direc­tor gene­ral de l’ARC, és clar que “els SDDR seran els grans impul­sors en la nova estratègia en relació amb els resi­dus, ja que afec­ta­ran la logística de la seva gestió i can­vi­a­ran la manera de con­su­mir. A una sen­zi­lla buri­lla se li donarà un valor, hi haurà ini­ci­a­ti­ves per collir-les i comp­tar-les”.

Com indica la direc­tora gene­ral de Rezero, “els SDDR garan­tei­xen que es com­pleix el prin­cipi de res­pon­sa­bi­li­tat ampli­ada del pro­duc­tor, que així paga pel 100% dels enva­sos, i es posa fi a l’opa­ci­tat entre el que es posa al mer­cat i el que es recu­pera real­ment”. Oli­ver també con­si­dera que els SDDR “són desit­ja­bles, incen­ti­ven a donar valor a aquell residu, però hi ha a Cata­lu­nya una planta de ren­tatge d’enva­sos perquè real­ment aquest sis­tema es pugui mos­trar efec­tiu?”

Un altre argu­ment de fons de la pro­posta legis­la­tiva és que cal reco­llir de manera més indi­vi­du­a­lit­zada, i més neta, els resi­dus, amb la qual cosa l’ano­ni­mat es deixa enrere. Així doncs, podrem veure com molts ajun­ta­ments es deci­dei­xen a apli­car una taxa justa, és a dir, pagar, o ser boni­fi­cat, per la gene­ració. Per Isaac Peraire, “haurà de ser un ele­ment incen­ti­va­dor per a muni­ci­pis no prou efi­ci­ents. La taxa, si s’enca­reix gra­du­al­ment, pot esti­mu­lar que s’enca­mini a fer el porta a porta o altres sis­te­mes de bon ren­di­ment”. Jordi Oli­ver asse­nyala que “aquesta filo­so­fia de «qui dipo­sita què» de la taxa, per avançar cap a un porta a porta, és política­ment sen­si­ble: ja hem vist que, men­tre que en àrees rurals ha fun­ci­o­nat bé, els muni­ci­pis de l’àrea metro­po­li­tana s’hi resis­tei­xen. A Bar­ce­lona, es va voler apli­car al barri de Sant Andreu i va aixe­car molta opo­sició”.

A Cata­lu­nya, pobla­ci­ons com Sant Just Des­vern, Santa Eulàlia de Ronçana, Car­de­deu i el Brull assa­gen, dins del pro­jecte Ret­hinkWASTE del Pro­grama Life de la UE, sis­te­mes de paga­ment per gene­ració (PxG), amb tari­fes dinàmiques en funció del volum de resi­dus que es gene­ren. El sis­tema es basa en el conei­xe­ment i la sen­si­bi­lit­zació i a Sant Just Des­vern ha ofert resul­tats prou eloqüents: s’ha reduït un 30% la quan­ti­tat de fracció resta gene­rada a les llars. Per Rosa García, una taxa així té sen­tit “si, en apli­car-se a ciu­ta­dans, comerços i pro­duc­tors, fa aflo­rar els cos­tos i els arriba a assu­mir al 100%”.

45,3%
dels residus municipals
es van recollir de manera separada el 2022. El 2016 eren el 36,65%, segons dades de l’ARC.
470,12
tones per habitant i any
de residus municipals es generen a Catalunya. El 2016 la mitjana era de 465,91.
3,6
milions de tones
de residus van generar les indústries l’any 2022.

La venda en línia i els nous circuits de reutilització

Disposar que el take away de menjar i begudes tingui una opció reutilitzable o que els envasos tinguin l’etiqueta separable, amb cola hidrosoluble, per facilitar-ne la reutilització, són dos nous circuits de reutilització que habilita la llei, però el que més destaca és que la venda en línia es faci amb paquets que es puguin retornar. Justament, Rezero ha fet recentment una anàlisi dels residus generats pel comerç electrònic a Catalunya. En tones, anualment, els residus dels envasos de la venda en línia ascendeixen fins a les 47.212,95, entre rotlles de paper o cartró, bosses d’aire de protecció i escumes, entre d’altres. Representen el 27% del total en pes de residus d’envasos de paper. Val a dir que les compres en línia generen 4,8 vegades més residus d’envasos que les botigues físiques, en un context, el català, en què només són recuperats o reciclats un 50,7% dels envasos domèstics de paper i cartró i un 35%-40% dels envasos de plàstic. En aquest sentit, com diu Rosa García, “incloure en el projecte de llei el comerç en línia és transformador, perquè obligarà el comerç electrònic a utilitzar el mínim envàs possible i a prioritzar l’ús d’envasos reutilitzables, com fan les firmes Kopack, Repack, Liviri i FairFox, entre d’altres”. Els autors de l’estudi també recomanen introduir mecanismes per reduir les devolucions o fomentar la recollida de les compres electròniques a les botigues físiques.

Joan Barfull, per la seva banda, es pregunta “si s’ha parlat amb el sector per veure com es pot dur a terme, i si és viable pel que fa als costos”. Per la seva banda, Jordi Oliver indica que és un sector molt centralitzat, amb pocs operadors. “Caldrà arribar a pactes sectorials i que l’administració desenvolupi tota una tasca d’acompanyament”, assegura.

Com podem posar fi a la cultura del malbaratament

El document del projecte de llei proposa deixar enrere la cultura dels envasos d’un sol ús amb mesures que criden l’atenció. En el camp de l’alimentació, d’aquí a dos anys es vol prohibir l’envasat superflu. Als restaurants, aviat serà un record del passat l’ús de productes alimentaris en monodosi i estris d’un sol ús de plàstic. Ben aviat, el gener del 2025, serà prohibida la venda de cartutxos de tinta que no siguin recarregables.

Beure aigua serà tota una altra cosa, amb la prohibició de bosses als punts de mercaderies i serveis, en el comerç electrònic i en el lliurament a domicili. L’aigua ja no es podrà distribuir en ampolles d’un sol ús en instal·lacions de les administracions públiques i s’haurà de garantir aigua potable gratuïta als espais públics.

Al comerç minorista d’alimentació, amb una superfície igual o superior als 400 m², el 20% de la seva àrea de venda haurà de ser sense embalatge primari, a granel o en envasos reutilitzables.

Es prohibirà introduir al mercat productes que continguin micro o nanoplàstics. Així mateix, es prohibiran les versions no recarregables de les maquinetes d’afaitar. Els allotjaments turístics ja no podran posar a disposició del client articles d’un sol ús, com raspalls de dents i sabons.

En el capítol de la reutilització, sota el principi d’augmentar la vida útil dels objectes perquè prestin el mateix servei, hom compta a obrir centres de reutilització d’àmbit local perquè s’hi lliurin productes per allargar-los la vida. En botigues de roba de més de 1.200 m², serà d’obligat compliment la venda de roba de segona mà. Així mateix, els restaurants es veuran obligats a servir amb vaixella que no sigui d’un sol ús.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.