En el lli­bre explico el procés d’iden­ti­fi­cació del Barça amb el cata­la­nisme i de l’Espa­nyol amb l’espa­nyo­lisme i com es va con­so­li­dant. En el cas de l’Espa­nyol, hi ha un grup que es defi­neix com a “españolis­tas de ideal y depor­ti­va­mente”, que veu en el fut­bol una pos­si­bi­li­tat de tre­ba­llar política­ment i d’atreure mili­tants. El fut­bol, sobre­tot a par­tir del 1920, amb la meda­lla de plata acon­se­guida per la selecció espa­nyola en els Jocs d’Anvers, és l’esport més popu­lar amb diferència i, com a tal, la política no en queda al marge. Aquest grup veu en l’Espa­nyol un refugi i una manera de fer pro­se­li­tisme del seu espa­nyo­lisme.

El FC Bar­ce­lona s’ha con­ver­tit en un símbol, sobre­tot arran de la cam­pa­nya del 1918 de la Man­co­mu­ni­tat, quan es demana l’Esta­tut d’Auto­no­mia i es fa una crida a la soci­e­tat civil. El FC Bar­ce­lona firma aquest mani­fest. A par­tir d’ales­ho­res, la premsa cata­la­nista comença a iden­ti­fi­car el FC Bar­ce­lona com “el club de Cata­lu­nya”. En canvi, l’Espa­nyol i tota la resta d’equips defen­sen que no volen bar­re­jar política i esport i no el sig­nen. A par­tir d’ales­ho­res, la premsa cata­la­nista fa cam­pa­nya con­tra l’Espa­nyol, acu­sant-lo d’espa­nyo­lista, mal­grat que surti un mani­fest de cent i escaig socis de l’Espa­nyol d’idees cata­la­nis­tes, amb mem­bres de la Lliga, amb antics pre­si­dents com Josep Ber­na­das i direc­tius com Josep Maria Tallada. En tot cas, a par­tir d’aquí els este­re­o­tips ja estan cre­ats. I lla­vors hi ha gent que s’enfada o apro­fita aquest segell “espa­nyo­lista” que han car­re­gat a l’Espa­nyol.

La violència en el fut­bol és un feno­men que comença molt aviat. Quan es con­ver­teix en un feno­men social, les ten­si­ons es tras­lla­den a la gra­de­ria, amb batus­ses contínues. La majo­ria d’aquesta gent ve del car­lisme i dels sin­di­cats lliu­res, que han prac­ti­cat la violència des de petits. En aquell moment també hi ha un clima de violència gene­ra­lit­zada. El 1918, per exem­ple, hi ha bara­lles gai­rebé diàries a la Ram­bla. Després, ve l’època del pis­to­le­risme. Hi ha un clima de violència que el fut­bol, com a feno­men social, acaba reco­llint. És ales­ho­res quan comen­cen a imple­men­tar-se unes pràcti­ques que avui són habi­tu­als, com ara situar-se en un fons de la gra­de­ria, on era més fàcil el movi­ment i segu­ra­ment les entra­des eren més bara­tes, o bé que­dar per anar junts al camp.

A par­tir del 1928 can­vien els esta­tuts i creen una pla­ta­forma política de gent que està des­con­tenta amb la dic­ta­dura perquè creu que ha d’anar més enllà, sobre­tot a par­tir del canvi del direc­tori mili­tar pel civil, perquè tor­nen els polítics de la res­tau­ració, que ells odien pro­fun­da­ment perquè cre­uen que són la culpa de la decadència a Espa­nya. Encara con­ti­nuen vin­cu­lats a l’Espa­nyol i par­ti­ci­pen en els actes, sobre­tot perquè arriba l’època més glo­ri­osa del club, quan gua­nyen el cam­pi­o­nat de Cata­lu­nya i la final de la copa del Rei. Lla­vors, ells con­ti­nuen amb aques­tes cele­bra­ci­ons, però en menor grau. Ja els havia ser­vit com a pla­ta­forma per tirar enda­vant les seves idees polítiques. I l’adjec­tiu depor­tiva ja no els feia falta.

He fet una depu­ració de noms i n’han sor­tit uns cent i escaig. El 60% dels mem­bres de la penya tenien menys de 30 anys el 1928. La majo­ria eren sal­ta­tau­lells i pixa­tin­ters, ofi­ci­nis­tes i depen­dents de comerç. Hi ha tres per­so­nat­ges clau, que són Fran­cisco Palau, d’idees car­li­nes, que amb 16 anys ja havia par­ti­ci­pat en un tiro­teig con­tra els ler­rou­xis­tes i en un intent d’assalt a una seu de la Lliga; Domingo Batet Martínez, fill del gene­ral Batet, i Josep Maria Pobla­dor, que és el que té el vin­cle amb el club, perquè és un dels fun­da­dors, o refun­da­dors, de la secció de rugbi de l’Espa­nyol. És un home d’idees espa­nyo­lis­tes, que sim­pa­titza amb el car­lisme i que havia par­ti­ci­pat a La Traza, que era un altre grup ultra espa­nyo­lista. Aques­tes per­so­nes, quan comen­cen a la penya, vore­gen els 25 anys.

Amb la República, els enfron­ta­ments Espa­nyol-Barça per­den el com­po­nent polític que tenien. A par­tir d’aquí, la Penya Ibérica ja no fun­ci­ona i alguns dels seus mem­bres es dedi­quen a cons­pi­rar con­tra la República. S’alien amb els monàrquics, res­ca­ten pis­to­lers dels sin­di­cats lliu­res i fins i tot pla­ne­gen un atemp­tat con­tra Azaña i Alcalá-Zamora. Quan acabi la guerra, tots els que han sobre­vis­cut aca­ba­ran a la Falange. Per a alguns, és la cul­mi­nació de la seva lluita espa­nyo­lista: una dic­ta­dura naci­o­na­lista espa­nyola anti­ca­pi­ta­lista. Són gent que s’acaba inte­grant en les estruc­tu­res de la Falange, però en càrrecs menors. Mal­grat que havien estat pre­sen­tant bata­lla al cata­la­nisme hegemònic des dels anys vint, els pre­mis que reben són menors.