Identitat escalenca

L’anxova de l’Escala va rebre ofi­ci­al­ment la deno­mi­nació de qua­li­tat el 1987. La salaó del peix i l’anxova és un tret iden­ti­tari del muni­cipi, no es pot des­lli­gar l’una de l’altre; forma part d’un tri­an­gle sin­gu­lar que el com­ple­ten l’escrip­tora Víctor Català i el jaci­ment d’Empúries. La pesca de l’anxova arrela amb força al segle XVI. La direc­tora del Museu de la Sal i l’Anxova, Lur­des Boix, explica que el muni­cipi havia comp­tat fins a deu fàbri­ques a la platja, però que es van recon­ver­tir en locals turístics, lli­gats a l’hos­ta­le­ria durant els anys setanta del segle pas­sat. Avui n’hi ha sis, i fora del nucli, de les quals cinc tenen la deno­mi­nació. El 1989 es va cele­brar la pri­mera Festa de l’Anxova. L’anxova (Engrau­lis encra­si­co­lus) és molt apre­ci­ada. Després de la sar­dina, és l’espècie més cap­tu­rada del lito­ral català. Es pesca amb arts d’encer­cla­ment i, oca­si­o­nal­ment, amb el d’arros­se­ga­ment. És un peix de cos allar­gat i prim, amb el cap cònic i fa un màxim de 20 cm, amb una talla mínima de cap­tura de 9. Peix d’ulls gros­sos, té una boca molt gran i s’obre a la part ven­tral del cap. L’aleta dor­sal és curta i situ­ada cap a la mei­tat del cos. La colo­ració del dors és d’un blau verdós amb els flancs pla­te­jats i el ven­tre blan­quinós. Aleta cau­dal vore­jada de fosc. Viu entre dues aigües i a prop de la costa. A l’hivern se la troba entre els 100 i 250 m de pro­fun­di­tat. Entra a les lla­cu­nes on l’aigua és de baixa sali­ni­tat. Forma grans bancs migra­dors i s’ali­menta de petits orga­nis­mes que flo­ten a l’aigua (plàncton). No viu més de tres anys i es repro­du­eix a l’estiu i a prin­ci­pis de la tar­dor. Es troba al Medi­ter­rani i a l’Atlàntic ori­en­tal, d’Escan­dinàvia fins a Mau­ritània, inclo­ses les illes Canàries.