Hi ha molta fuga de talent per la falta de moti­vació. Les empre­ses han dedi­cat molts esforços a crear bons líders, però han des­cui­dat el con­junt de l’orga­nit­zació, que no està bé, li falta cohesió i això genera por i des­con­fiança.

Quan la gent va poder sor­tir després del con­fi­na­ment per la pandèmia, tot­hom neces­si­tava fugir a la mun­ta­nya o a la costa. Ens agrada tant la natura perquè tenim infor­mació guar­dada en la nos­tra ment més pri­mi­tiva que ens recorda que era casa nos­tra; per això és en entorns natu­rals on millor con­nec­tem amb nosal­tres matei­xos. A les orga­nit­za­ci­ons neces­si­tem per­so­nes con­nec­ta­des amb si matei­xes, que siguin cohe­rents amb el que fan, el que diuen i el que pen­sen. I quan les por­tes a la natura surt espontània­ment.

Sí, és casa meva; em ser­veix per con­nec­tar amb mi mateixa i per aju­dar altres per­so­nes a fer-ho. Fa un parell d’anys vaig començar un pro­jecte pio­ner de coac­hing, com a for­ma­dora de banys de bosc, mos­trant el parc des d’un altre ves­sant.

Hi ha molt de mite i sovint se sim­pli­fica molt dient que és anar a abraçar arbres o a cami­nar des­calços. No és aquesta l’essència. Es tracta de des­con­nec­tar de tot i absor­bir el que està pas­sant en aquell lloc en aquell moment, sen­tir l’aire que et toca, les olors de la terra, de les plan­tes... per gua­nyar presència, l’aquí i l’ara, i des­per­tar tots els nos­tres sen­tits. A la feina tenim massa ele­ments que ens dis­tre­uen i hem per­dut la nos­tra capa­ci­tat de viure el pre­sent, massa con­nec­tats amb els errors del pas­sat o pro­jec­tant-nos cap al futur.

La gent pot des­co­brir com pot millo­rar, però té raó que després cal constància, dis­ci­plina i volun­tat de créixer com a per­sona i com a equip. Aquesta és la fórmula. No és fàcil i, per això, he explo­rat un nou camí que és acon­se­guir impacte emo­ci­o­nal.

Si li pre­gunto què estava fent el 20 de gener pas­sat, doncs segu­ra­ment ho haurà de pen­sar. Pot­ser se’n recorda; pot­ser no. En canvi, si li pre­gunto pel dia de l’atemp­tat a les Tor­res Bes­so­nes de Nova York, què estava fent quan hi van esta­ve­llar els avi­ons, segu­ra­ment no dub­tarà. Això és l’impacte emo­ci­o­nal. Les dinàmiques d’impacte que pro­poso mouen les emo­ci­ons perquè m’enfronto a les meves pors o cre­en­ces, però d’una manera dura i impac­tant. Per tant, aquest apre­nen­tatge o aquesta infor­mació se’m queda ja gra­vada dins meu. Lla­vors és molt més fàcil apli­car aque­lla dis­ci­plina que dèiem, perquè el con­cepte m’ha que­dat clar i ara el que faré és poten­ciar-lo, amb un acom­pa­nya­ment de dotze mesos.

Algu­nes de les tècni­ques són cami­nar sobre vidres i bra­ses, llançar-se al buit sense ele­ments de segu­re­tat, tren­car una fletxa amb el coll i doble­gar una barra d’acer entre dos mem­bres de l’equip. A vega­des sen­tir això espanta i genera una certa resistència. Per això, cal dir que tot­hom que vin­gui pot fer la dinàmica o pot deci­dir no fer-la. Però totes les mesu­res de segu­re­tat estan molt ben estu­di­a­des. No estic jo sola, tinc un equip de suport i, quant a mesu­res de segu­re­tat, és el màxim.

Quan vaig començar a tre­ba­llar en aquest pro­jecte nou, vaig sen­tir la neces­si­tat de crear unes dinàmiques prou potents perquè a la per­sona li quedés gra­vat el mis­satge i el recordés cada dia. Que quan es llevi i se’n vagi a tre­ba­llar pensi: “Vaig superar les meves pors, vaig tren­car les meves cre­en­ces limi­ta­do­res, sé on vull arri­bar i tinc clar que ho acon­se­guiré.” Per tant, neces­si­tava aquest plus de dinàmiques d’alt impacte. I va ser deci­dir-ho i l’endemà estava matri­cu­lada a l’escola de Rafa Rodríguez per acon­se­guir la cer­ti­fi­cació d’experta en dinàmiques d’alt impacte i acon­se­guir el bagatge. Rafa Rodríguez és el número 1 en l’entorn empre­sa­rial, i l’apor­tació de conei­xe­ments que ell té i la trans­missió d’aques­tes dinàmiques, per a mi, han estat bru­tals.

El per­fil és variat. Però com més gran és una empresa, més recur­sos té per for­mar els seus equips i més conei­xe­ment sobre aques­tes qüesti­ons. Però també hi ha noves empre­ses que estan sor­gint ara i que valo­ren aques­tes dinàmiques perquè donen bons resul­tats.

És com les per­so­nes, que sabem millor què no volem que no pas què volem. Per tant, hi ha una part de cen­trar els objec­tius, molt específica­ment, perquè serà la manera de veure si ho estem acon­se­guint.

La for­mació és impor­tant, però també l’experiència en un deter­mi­nat ter­reny. Tony Rob­bins és el número 1 dels coac­hes del món, més per l’experiència i el bagatge que no pas per la for­mació específica. Per tant, cal casar aques­tes dues coses.