UE amb els fonaments corcats

Si d’alguna cosa s’ha par­lat durant la cam­pa­nya d’aques­tes euro­pees ha estat de l’auge de l’extrema dreta. En rea­li­tat, però, som ja en una altra fase: hem entrat de ple en l’època de la seva nor­ma­lit­zació i aquests comi­cis ho han cer­ti­fi­cat. Els con­ser­va­dors, libe­rals i soci­a­lis­tes final­ment han pogut man­te­nir la majo­ria. Durant els últims mesos, però, les enques­tes la posa­ven en perill i els con­ser­va­dors van deci­dir der­ro­car ofi­ci­al­ment el mur de con­tenció con­tra l’extrema dreta. Cre­ient que la neces­si­ta­rien, van ini­ciar l’ope­ració de blan­queig de Gior­gia Meloni, tra­ient-se de la màniga que hi ha una extrema dreta menys dolenta que una altra. En con­cret, la que dona suport incon­di­ci­o­nal a l’OTAN i s’oposa a Putin és la bona, han donat a enten­dre els popu­lars. Tant és que al seu país duguin a terme una reta­llada de drets i prac­ti­quin el revi­si­o­nisme històric. Com si els drets democràtics que hau­ria de defen­sar la UE fos­sin inter­can­vi­a­bles per aju­des mili­tars.

L’extrema dreta ha gua­nyat o ha pujat amb molta força en tots els països fun­da­dors de la Unió Euro­pea. Els casos més pre­o­cu­pants, per la seva rellevància, són els de França, Itàlia i Ale­ma­nya. Als dos pri­mers han gua­nyat les líders de les dues famílies de l’extrema dreta euro­pea, la iden­titària de Marine Le Pen i la ultra­con­ser­va­dora de Gior­gia Meloni. Men­tre que la segona posició obtin­guda per Alter­na­tiva per a Ale­ma­nya (AfD) ha evi­den­ciat que dei­xar de dis­si­mu­lar els lli­gams amb el neo­na­zisme no li ha res­tat vots. I a la CDU, la dreta ale­ma­nya, haver allar­gat la mà a l’extrema dreta no l’ha pena­lit­zat, ben al con­trari: s’ha eri­git en ven­ce­dora.

La nor­ma­lit­zació de l’extrema dreta és la con­seqüència natu­ral d’anys de blan­que­ja­ment. A Itàlia fa temps que fer apo­lo­gia del fei­xisme no està mal vist, sinó que fins i tot dona vots. A Ale­ma­nya, el nazisme està dei­xant de ser el gran tabú per a l’extrema dreta, que es comença a per­me­tre flir­te­jar-hi en públic. Quan cauen els cor­dons democràtics i es con­si­de­ren inter­lo­cu­tors vàlids actors vin­cu­lats al fei­xisme i al nazisme, se’ls legi­tima.

I també se’ls nor­ma­litza quan es cau en el parany de dir que “els extrems es toquen”. Aquest va ser el mis­satge que va llançar Ursula von der Leyen després de conèixer els bons resul­tats dels con­ser­va­dors, que li faci­li­ta­ran poder man­te­nir el càrrec. “Cons­trui­rem un bastió con­tra els extrems, tant d’esquer­res com de dre­tes”, va dir la política ale­ma­nya. Una decla­ració irres­pon­sa­ble i des­ho­nesta en un moment en què “el prin­ci­pal pro­blema per a la segu­re­tat naci­o­nal d’Ale­ma­nya”, segons han expres­sat els minis­tres d’Inte­rior del país els dar­rers anys, és la ultra­dreta i els seus intents de sub­ver­tir la democràcia mit­jançant atacs ter­ro­ris­tes. I no exis­teix el seu equi­va­lent d’extrema esquerra. Les decla­ra­ci­ons de Von der Leyen, així com haver allar­gat la mà a Meloni perquè creia que neces­si­ta­ria els seus vots, con­du­ei­xen cap a la nor­ma­lit­zació d’opci­ons polítiques que estan direc­ta­ment vin­cu­la­des al fei­xisme i al nazisme.

Un altre cas d’extrema dreta que ha sor­tit de la mar­gi­na­li­tat i pretén nor­ma­lit­zar-se és l’austríaca. L’FPÖ, el Par­tit per la Lli­ber­tat d’Àustria, fun­dat als anys cin­quanta direc­ta­ment per nazis, ha obtin­gut una victòria històrica.

Però on sens dubte s’ha encès l’alarma més gran ha estat a França. En les elec­ci­ons euro­pees fran­ce­ses hi ha una cons­tant des del 1979: totes les llis­tes que han rebut el suport del govern han obtin­gut uns resul­tats pit­jors que en les gene­rals. Com en molts altres països, les euro­pees solen ser­vir de vot de càstig o de toc d’atenció. Però el que ha acon­se­guit Emma­nuel Macron va molt més enllà d’aquesta tendència: és una des­feta històrica. Evi­den­cia el des­en­cert de l’estratègia macro­ni­ana d’inten­tar atra­par l’extrema dreta copi­ant-li les posi­ci­ons en matèria migratòria –con­di­men­tant-ho, això sí, amb més drets civils– i, al mateix temps, pre­ten­dre demo­nit­zar Le Pen. Macron i els seus imi­ta­dors han acon­se­guit ridi­cu­lit­zar la crida a un vot anti­fei­xista que tan bons resul­tats ha donat a Pedro Sánchez a l’Estat espa­nyol. I és que cal, com a mínim, apa­ren­tar creure-hi una mica, ni que sigui només en període elec­to­ral, com el cas de l’espa­nyol. Macron vol­dria fer un front repu­blicà con­tra la ultra­dreta per atu­rar Le Pen en les elec­ci­ons anti­ci­pa­des, però després de la des­feta no té prou força ni legi­ti­mi­tat per encapçalar-lo.

La victòria del can­di­dat de Ras­sem­ble­ment Nati­o­nal, Jor­dan Bar­de­lla, ha escla­fat Macron i ha obert les por­tes de l’Elisi a Marine Le Pen. Men­tre que l’extrema dreta fran­cesa ha pogut pre­sen­tar el delfí de Le Pen, Bar­de­lla, que s’ha sabut moure bé a les xar­xes i pes­car vot jove, Ger­mans d’Itàlia ha hagut de recórrer al peix gros, Gior­gia Meloni.

I és que, a diferència de Ras­sem­ble­ment Nati­o­nal, Ger­mans d’Itàlia és, bàsica­ment, Meloni. Ella és el par­tit. Fora de la pri­mera minis­tra, la for­mació post­fei­xista no té plan­ter ni gai­rebé altres diri­gents pre­sen­ta­bles. La for­mació, que no ha vis­cut cap procés sem­blant a una “des­di­a­bo­lit­zació”, com sí que han fet els fran­ce­sos, és plena de mili­tants i diri­gents locals vin­cu­lats al fei­xisme més des­a­com­ple­xat, al ter­ro­risme dels anys de plom, a ultres de fut­bol i, a més, molts són pro­clius a fer-se foto­gra­fiar fent la salu­tació nazi­fei­xista. I, mal­grat tot, és el pri­mer par­tit d’Itàlia.

Meloni ha gua­nyat el ple­bis­cit en què va trans­for­mar la man­cança de qual­se­vol altre can­di­dat pos­si­ble. Les pri­me­res decla­ra­ci­ons que va fer la mati­nada de diu­menge a dilluns van ser per cele­brar els resul­tats de la coa­lició de govern, feli­ci­tant també Força Itàlia i la Lliga. Tot i els bai­xos resul­tats dels seus socis, els neces­sita per con­ti­nuar gover­nant amb como­di­tat.

Amb tot, per a l’altre líder de l’extrema dreta ita­li­ana, Mat­teo Sal­vini, con­ti­nua la dava­llada. Es troba cada vegada més acor­ra­lat perquè té una rebel·lió interna per històrics de la Lliga Nord. Com el fun­da­dor del par­tit, Umberto Bossi, que va anun­ciar poc abans del dia de les elec­ci­ons que ni ell mateix vota­ria la for­mació de Sal­vini, sinó Força Itàlia.

A Ale­ma­nya, els resul­tats de les euro­pees també han estat un des­as­tre històric per al govern “semàfor” lide­rat per Olaf Scholz. El soci­al­demòcrata, que també havia inten­tat imi­tar l’extrema dreta en matèria migratòria, ha suspès amb majúscu­les el ple­bis­cit euro­peu, i no són pas poques les veus que, a Ale­ma­nya, li dema­nen que faci can­vis subs­tan­ci­als en l’exe­cu­tiu o que segueixi els pas­sos de Macron i avanci les elec­ci­ons, pre­vis­tes per al setem­bre del 2025.

Fa anys que l’extrema dreta va dei­xar de ser una amenaça i es va con­ver­tir en una rea­li­tat que governa o que forma part de governs de diver­sos països euro­peus. Aques­tes elec­ci­ons han ser­vit per posar en evidència que el procés de blan­que­ja­ment ha donat fruits i que la resta de par­tits van per­dent la por d’acos­tar-s’hi sense témer empas­ti­far-se. Aquesta legis­la­tura posarà a prova els fona­ments de la Unió Euro­pea. Caldrà veure fins on seran capaços d’aguan­tar el rosec dels corcs de l’extrema dreta.