Tenim dos titu­lars, que no s’exclo­uen: pugen les for­ces de dreta radi­cal, i els par­tits motors de la cons­trucció euro­pea –cris­ti­a­no­demòcra­tes, soci­al­demòcra­tes i libe­rals– més els Verds aguan­ten, sumen una mica més del 60% dels vots. La qüestió és saber quant més es pot ampliar aquest cen­tre polític que ha anat inclo­ent cada cop més par­tits abans que ens ado­nem que les visi­ons sobre Europa – la del PPE i la dels Verds, per exem­ple– són molt dife­rents entre si.

Totes dues es com­ple­men­ten. El marge que tenen els par­tits tra­di­ci­o­nals per ofe­rir una alter­na­tiva als de dreta radi­cal encara exis­teix, però cada vegada s’anirà fent més petit. Men­tre hi hagi pos­si­bi­li­tats, soc opti­mista, però és veri­tat que cada vegada hi ha menys marge. A més, després d’aques­tes elec­ci­ons, als líders de par­tits que tin­guin repre­sen­tació al Con­sell [els estats] i que tin­guin a casa un par­tit rival que els colli a l’hora de cedir com­petències a la UE o d’avançar en la cons­trucció euro­pea, els serà més difícil donar llum verd al Con­sell.

És bas­tant pro­ba­ble que, durant aquesta legis­la­tura, la cons­trucció euro­pea s’enca­lli i s’alen­teixi. I que les for­ces tra­di­ci­o­nals ano­me­na­des pro­eu­ro­pees tin­guin menys pos­si­bi­li­tats de pre­sen­tar una alter­na­tiva per a Europa.

El Pacte Verd i el seu rebuig per part de la dreta radi­cal ha estat un dels temes trans­ver­sals de la cam­pa­nya. La mateixa Von der Leyen, que el tenia com una ban­dera del seu man­dat, se n’havia des­mar­cat.

Si Von der Leyen volgués, el podria man­te­nir vigent. Però és el que comentàvem abans: veu­rem quins par­tits i quins líders que s’asse­uen al Con­sell Euro­peu tenen o no incen­tius per con­ti­nuar en aquesta direcció. Segu­ra­ment, en aquesta legis­la­tura veu­rem una atu­rada i es rebai­xarà una mica l’ambició climàtica. De fet, el Par­tit Popu­lar Euro­peu ja se’n va començar a des­mar­car rebut­jant la llei de res­tau­ració de la natu­ra­lesa en la legis­la­tura pas­sada. Però també és veri­tat que tot això s’ha de nego­ciar en clau de Con­sell i que els soci­a­lis­tes hi poden posar les seves con­di­ci­ons.

Ja hi ha països que han dit que no com­pli­ran el pacte de migració i asil apro­vat aquesta legis­la­tura o que en dema­na­ran direc­ta­ment opt-outs [clàusula d’exempció]. Si veiem alguna cosa en la nova legis­la­tura refe­rent a la política de migració i asil, és que encara es voldrà fer més res­tric­tiva. Fins i tot par­tits soci­al­demòcra­tes han com­prat el dis­curs de la dreta radi­cal i, a vega­des, les seves mesu­res.

No ho crec, perquè en prin­cipi Gior­gia Meloni, que és qui ara por­tarà la veu can­tant dins del seu grup, és pro Ucraïna i pro OTAN, i Iden­ti­tat i Democràcia no compta per a aquests temes. Però és veri­tat que això pot can­viar si Trump és l’ele­git als EUA.

La data que s’ha fixat per a l’ampli­ació, el 2030, és simbòlica; per tant, d’aquí a lla­vors, ja ho veu­rem. Però sí que els par­tits de dreta radi­cal són, en prin­cipi, con­tra­ris a l’ampli­ació, bàsica­ment per un tema de diners i d’immi­grants: és cos­tosa i cre­uen que pot deri­var en movi­ments migra­to­ris d’aquests països que entren cap al nord i el cen­tre d’Europa. No crec que es facin pas­sos enrere en aquest ter­reny, però segur que no se’n fan cap enda­vant.

En prin­cipi no, perquè el Tri­bu­nal de Justícia de la UE els hau­ria de garan­tir. Tot i que el que hem vist fins ara és que, men­tre els par­tits de dreta radi­cal es com­por­tin a Brus­sel·les, hi man­tin­guin un cert con­sens, a escala naci­o­nal poden fer i des­fer més o menys el que vul­guin.

Fa molt temps que n’hau­rien d’haver fet. Però, en un esce­nari de pola­rit­zació tan gran com l’actual, l’autocrítica no es veu com una cosa posi­tiva, sinó com un acte de debi­li­tat amb què ata­car el rival.

Rela­ti­va­ment. Si mirem la legis­la­tura pas­sada, els pas­sos enda­vant han estat gegants, d’una escala que pot­ser no vèiem des de l’euro: les vacu­nes, els fons Next Gene­ra­tion, la res­posta a la guerra a Ucraïna... S’hau­ria pogut fer més, segur, però venint d’on veníem s’ha fet bas­tant. El pro­blema és que es neces­sita més i per acon­se­guir-ho cal un con­sens entre els països que ara mateix no exis­teix.

Es vol que els Next Gene­ra­tion siguin una cosa d’un sol cop, perquè és una res­posta a una crisi molt excep­ci­o­nal, com la pandèmia. Però el cert és que neces­si­taríem que aquest ins­tru­ment fos per­ma­nent i s’allargués, perquè neces­si­tes moltíssi­mes inver­si­ons per fer front als grans rep­tes que viu la UE com a enti­tat política. El pro­blema és que hi ha països i par­tits que no ente­nen que no va ser qüestió d’una crisi excep­ci­o­nal, sinó que vivim en una per­ma­crisi que neces­sita una res­posta per­ma­nent.