Quan vaig fer el pri­mer estudi, no podies acce­dir a les fonts mili­tars. El fet és que em vaig cen­trar en les fonts d’aquell moment, estem par­lant de finals dels anys setanta, que bàsica­ment eren la premsa i el que es tro­bava als arxius locals, que dona­ven infor­mació sobre les vícti­mes i les des­tros­ses. En aquest sen­tit, l’anàlisi ha variat poquíssim. Les vícti­mes són les que van ser i les des­tros­ses, també. El que sí que ha repre­sen­tat un salt qua­li­ta­tiu immens és l’ober­tura dels arxius ita­li­ans, sobre­tot els de l’aire, que han permès conèixer exac­ta­ment les ordres de vol, els avi­ons que par­ti­ci­pa­ven, el nom dels pilots, els objec­tius, i molta altra docu­men­tació. Això ha permès demos­trar, per exem­ple, que al dar­rere dels bom­bar­de­jos del 16, 17 i 18 de març del 1938 hi havia Benito Mus­so­lini, el dic­ta­dor italià. És un fet del qual no tenia ni idea.

En el lli­bre plan­tejo tota una sèrie d’hipòtesis, com ara els vin­cles amb els can­vis que es pro­du­ei­xen a l’Europa cen­tral i, més con­cre­ta­ment, amb l’annexió d’Àustria a Ale­ma­nya el 12 de març del 1938. Aquest fet, que sem­bla molt llunyà de casa nos­tra, va tenir una reper­cussió directa en els bom­bar­de­jos. Mus­so­lini va haver d’accep­tar per força aque­lla annexió, perquè Hit­ler no la hi va con­sul­tar. I va voler demos­trar al món, amb el bom­bar­deig de Bar­ce­lona, que els ita­li­ans tenien la capa­ci­tat de ter­ro­rit­zar i no sola­ment de tocar la man­do­lina.

Aquesta actu­ació ita­li­ana sobta per la seva bru­ta­li­tat i les seves dimen­si­ons. El mateix govern fran­quista va inten­tar treure’s res­pon­sa­bi­li­tat de sobre. A través de les notes de l’ambai­xa­dor ale­many, sabem que va pro­vo­car una certa sor­presa a Franco.

Fins ales­ho­res, els bom­bar­de­jos con­sis­tien a con­cen­trar tots els avi­ons i llançar totes les bom­bes pos­si­bles en un lloc i un moment con­cret. En canvi, en aquest cas es trac­tava d’atacs con­ti­nus. El 16 de març, unes hores abans del bom­bar­deig, el cap de l’Avi­ació Legionària ita­li­ana a les Bale­ars, el gene­ral Vin­cenzo Velardi, va rebre un tele­grama en què se li orde­nava que iniciés “una acció vio­lenta sobre Bar­ce­lona amb mar­te­lleig espa­iat en el temps”. Va arri­bar un moment en què les defen­ses i la ciu­tat de Bar­ce­lona, que pas­sava del milió d’habi­tants, ja no sabien si ata­ca­ven o no. Això, a part de cau­sar molts danys i vícti­mes, també des­mo­ra­lit­zava i sem­brava el ter­ror. És per això que afirmo que es tracta d’un salt qua­li­ta­tiu en l’ús de l’avi­ació. Els teòrics ja pre­ve­ien que, per ser eficaços, calia fer bom­bar­de­jos con­ti­nus: com més avi­ons i més bom­bes, millor, però no una única missió, tret que en aquesta missió, com pas­sa­ria tres o qua­tre anys després, en comp­tes de par­ti­ci­par-hi cinc o deu avi­ons, n’hi par­ti­ci­pes­sin molts més i cadas­cun portés una càrrega de bom­bes que per si mateixa pogués des­truir tota una ciu­tat com Bar­ce­lona. Però quan encara no ens situàvem en aques­tes dimen­si­ons, es trac­tava de bom­bar­de­jar cada dos, tres, qua­tre hores, de manera inin­ter­rom­puda, per tenir aquest efecte.

Aquests bom­bar­de­jos es van pro­duir la pri­ma­vera del 38. I, en aquell moment, els ciu­ta­dans veien com els fran­quis­tes avançaven sense atu­ra­dor i també que cada vegada hi havia més pre­ca­ri­e­tat i més gana. Si, a això, hi afe­gei­xes la impu­ni­tat amb què es produïen els bom­bar­de­jos, és evi­dent que va tenir un efecte des­mo­ra­lit­za­dor. A més a més, en dies com aquests, per tes­ti­mo­nis que s’han tro­bat, sabem que es va gene­rar un pànic enorme i que molta gent va inten­tar mar­xar de Bar­ce­lona. Hi havia una part de la gent que en els moments de més bom­bar­de­jos dor­mia al car­rer. La meva mare m’expli­cava que hi havia gent que tenia tanta por que no volia sor­tir dels refu­gis i s’hi que­dava per­ma­nent­ment. Aquest fet et mos­tra que una part de la població se sen­tia pro­fun­da­ment ter­ro­rit­zada.

Quan ana­lit­zes el con­junt dels bom­bar­de­jos, t’ado­nes que al dar­rere hi ha un nivell de cru­el­tat extrem que fa que aca­bin bom­bar­de­jant Figue­res quan està lite­ral­ment ocu­pada per refu­gi­ats i que fins i tot ata­quin la cor­rua de per­so­nes que fugen cap a la fron­tera. Es cal­cula que mig milió de per­so­nes van pas­sar per aques­tes car­re­te­res en direcció a França. Girona, per exem­ple, és bom­bar­de­jada a finals de gener, quan s’ha con­ver­tit en una ciu­tat de pas. No hi havia cap pos­si­bi­li­tat de res­posta per part dels repu­bli­cans. Penso que no es va voler aflui­xar per gene­rar una sen­sació de ter­ror fins al dar­rer moment.