Dar­rere la porta de la sala del Col·legi Nota­rial de Cata­lu­nya, on aquests dies tenen lloc les opo­si­ci­ons per cobrir 90 pla­ces a tot l’Estat, hi ha una petita bibli­o­teca que conté algu­nes de les joies docu­men­tals més pre­ua­des del fons que atre­sora la ins­ti­tució. Amb els arxius nota­ri­als de París i Gènova, el de Bar­ce­lona és dels més grans del món.

Ben expo­sats a la taula de l’estança, hi ha, per exem­ple, el docu­ment de cons­ti­tució de la Soci­e­tat Cata­lana per a l’Enllu­me­nat per Gas (ara Naturgy), i les dar­re­res volun­tats del peda­gog Fran­cesc Fer­rer i Guàrdia poc abans de ser afu­se­llat. Al cos­tat, el canvi en el tes­ta­ment de Jacint Ver­da­guer –sig­nat amb un traç tre­molós pel poeta mori­bund– com­par­teix lli­bre nota­rial amb la com­pra­venda dels ter­renys del Park Güell, que conté els plànols del pro­jecte rubri­cats per Eusebi Güell i Antoni Gaudí.

La tria expo­sada res­pon al fet que hi apa­rei­xen noms pro­pis cone­guts i fan referència a moments relle­vants, però hi ha molts altres docu­ments de ciu­ta­dans anònims que pro­por­ci­o­nen infor­mació històrica igual de valu­osa, segons explica l’arxi­ver Antoni Alba­cete, encar­re­gat de la con­ser­vació i difusió d’aquest patri­moni docu­men­tal que es guarda en qua­tre plan­tes sub­terrànies de l’impres­si­o­nant edi­fici col·legial del Raval bar­ce­loní.

Hi ha manus­crits des del segle XIII, just quan s’ini­cia la pro­fessió a Cata­lu­nya (que s’havia ori­gi­nat a Itàlia un segle abans) i fins al 1924, perquè els que arri­ben als cent anys de vida ja són de lliure accés. Ja s’ha digi­ta­lit­zat una part dels docu­ments més antics i es poden con­sul­tar en línia. Tes­ti­mo­nien fets quo­ti­di­ans: herències, capítols matri­mo­ni­als, préstecs, com­pra­venda de béns, etc. Del 1467 des­taca el regis­tre de l’asse­gu­rança de la Maria, una esclava cir­cas­si­ana de 35 anys que estava emba­ras­sada, pro­ba­ble­ment del seu amo, el metge Ber­nat Des­llor. El notari Antoni Vila­nova donava fe del paga­ment de 4 lliu­res als mer­ca­ders Andreu Crei­xells i Antoni Marull, que es com­pro­me­tien a pagar, en cas de mort en el part, 50 lliu­res, el que segu­ra­ment va cos­tar com­prar-la. “S’asse­gura un esclau com es fa amb qual­se­vol bé i la prima es cal­cu­lava en funció del risc, que en aquest cas no era alt”, indica.

Autor d’una tesi sobre l’escla­vi­tud, Alba­cete pot anar més enllà de la breu ano­tació i explica que tenir esclaus era un fet nor­mal a la Medi­terrània des de temps dels romans. A Cata­lu­nya, en l’època medi­e­val, eren bàsica­ment cap­tius de les llui­tes amb els musul­mans de la Península, però després de la pesta negra s’ori­gina un comerç molt lucra­tiu lide­rat per geno­ve­sos i vene­ci­ans que cap­tu­ren homes als Bal­cans per nodrir els exèrcits mame­lucs. “Les dones eren un sobrant valo­rat a casa nos­tra per exòtiques”, diu. La Maria va ser una d’aque­lles dones sot­me­ses de les quals queda almenys un ras­tre nota­rial.