Arts escèniques

Sergi López

Actor

“No puc evitar l’humor, encara que parli de tragèdies”

L’actor reestrena a Barcelona el monòleg ‘Non solum’, que també portarà al festival d’Avinyó, i treballa en tres noves pel·lícules

“Així com en cinema hi ha el moment que pot semblar que està passant de veritat, al teatre saps que tot són morts, fantasmes”

És fascinant quan trobes algú que et posa un mirall i t’explica una història com tu no ho faries mai de la vida
El valor de la igualtat entre els homes i les dones a la Terra és precisament que tots som diferents Molta gent s’atreveix a dir que no li interessa la política, però la política és com ens organitzem

“El tea­tre té alguna cosa de resur­recció”, diu Sergi López (Vila­nova i la Geltrú, 1965). Els per­so­nat­ges escrits fa anys, segles o mil·len­nis pre­nen vida a l’esce­nari, i l’actor en revis­co­larà un nas­cut ja fa 19 anys. O més aviat, una munió de per­so­nat­ges, inter­pre­tats per ell mateix a Non solum. El va crear amb Jorge Picó, el van estre­nar al Fes­ti­val Tem­po­rada Alta del 2005 i va fer més de 900 fun­ci­ons en dife­rents països, en català, cas­tellà i francès. Després de set anys sense repre­sen­tar-lo, aquest monòleg exis­ten­cial torna al Tea­tre Poli­o­rama de Bar­ce­lona en sis fun­ci­ons, entre el 26 i el 30 de juny. El 15 de juliol, Sergi López l’inter­pre­tarà en una única funció en francès al fes­ti­val d’Avinyó, una fita que pro­ba­ble­ment no és a l’abast de cap altre actor català. De moment té pre­vist repre­sen­tar-lo també, de nou en català, a Palau-solità i Ple­ga­mans (27 de setem­bre) i a Vila-seca (28 de setem­bre).

Men­tres­tant, l’agenda cine­ma­togràfica de Sergi López treu fum: roda amb el cine­asta gallec Oli­ver Laxe un drama ambi­en­tat en el món de les raves; inter­pre­tarà a La baleine un pagès obses­si­o­nat amb una balena morta, sota la direcció del cine­asta francès Sylvère Petit, i es posarà en la pell d’un per­so­natge real ter­rorífic, el pedòfil i assassí en sèrie belga Marc Dutroux, en un film de Fabrice Du Welz. És només un paper secun­dari, però cap actor belga s’ha vol­gut posar en la seva pell.

Ha dit que en cinema has d’espe­rar i en tea­tre pots pren­dre més la ini­ci­a­tiva. S’és més lliure quan es fa tea­tre?
Sí, i fent tea­tre de cre­ació encara més. L’escola Lecoq de París em va sal­var la vida. Abans d’anar-hi pen­sava que el tea­tre era una cosa reser­vada a esco­llits, a gent molt culta, molt lle­gida... Ho ente­nia com un tre­ball més intel·lec­tual. I aquest senyor em va expli­car que fins i tot jo, que pot­ser no era gaire lle­git ni molt culte, que pot­ser no conei­xia molt tea­tre, que no era molt cinèfil..., fins i tot jo podia tenir idees i posar-les en pràctica. Que et diguin això és bru­tal, et can­via com­ple­ta­ment la per­cepció. Jo abans tenia la impressió que els actors eren intèrprets només, és a dir, un senyor o una senyora a qui li dius: “Escolti, vostè, posi’s aquí i farà de Juli­eta.”
Veia l’intèrpret només com un ins­tru­ment.
És clar. El que em va obrir el món és que vaig veure el tea­tre ja no només sent intèrpret que fa uns per­so­nat­ges, sinó plan­te­jant-me quin tipus de tea­tre volia fer, què volia dir, quin era el meu estil... Ara ja ho començo a tenir més clar, perquè ja soc més gran i m’adono que l’humor no el puc evi­tar, em supera, encara que vul­gui par­lar de tragèdies, de coses que fan mal, o de com va de mala­ment el món. Tinc un cos­tat pallasso que no puc evi­tar, i que a més reco­nec, assu­meixo que em per­tany i que m’agrada.
El cinema no és tan lliure?
La veri­tat és que el cinema és molt dur. Quan parlo amb nanos joves o no tan joves, em pre­gun­ten: “Com t’ho fas?”, “Què m’acon­se­lles?”... És molt dur. Al dar­rer fes­ti­val de Canes, em vaig tro­bar un actor de la pel·lícula de Quen­tin Dupi­eux que va aca­bar fent un paper que m’havien ofert a mi. Em va dir que mol­tes gràcies pel con­sell que jo li havia donat per als càstings. Jo ni recor­dava el con­sell, però pot ser que li digués: “Passa de tot!” Com deia, és dur, el cinema, vas a fer càstings i si et diuen que no, et pen­ses que ets lleig, que no agra­des, que no t’esti­men, que ho fas mala­ment, que has de ple­gar, que has de dedi­car-te a una altra cosa, que no ets bo fent això... Emo­ci­o­nal­ment trobo que és molt dur. A la gent que em diu que vol fer tea­tre, li dic: “Busca algú, busca una sala, al pati, escriu, impro­visa, lle­geix una cosa, prova de fer un text, digue’l, cri­dant...” Ja és tea­tre, això. Però el cinema...
L’avan­tatge és que, si surt bé, arriba a tot arreu...
També pots fer pel·lícules sense reper­cussió, però si en té, arriba a mili­ons de per­so­nes. Recordo haver anat a Sit­ges a pre­sen­tar Harry, un amic que us estima [2000], i deien que havia venut dos mili­ons d’entra­des. I al cap de dos, tres o qua­tre anys, la tor­na­ven pas­sar un dis­sabte al ves­pre a Canal Plus+ i la veien 6 mili­ons de per­so­nes en una emissió. Si està mala­ment, és eter­na­ment allà, i dius: “Quin des­as­tre!”, però si està bé, és allà i ja va sol. En canvi, al tea­tre, un èxit al Poli­o­rama ple són 700 per­so­nes. Si una pel·lícula la van a veure qua­tre gats, són 12.000 per­so­nes. En canvi, el tea­tre, que està recu­pe­rant públic, té aquesta cosa que és un trumfo, un atri­but i també és un defecte, que és efímer, però al final acaba sent un valor. Vas als tea­tres i estan plens de gent, i als cine­mes en canvi... La manera de con­su­mir audi­o­vi­sual ara és a tros­sos.
Per què recu­pera una obra que en podríem dir ‘morta’, ara?
El tea­tre té alguna cosa de resur­recció. Així com en cinema hi ha el moment que pot sem­blar que és docu­men­tal, que està pas­sant de veri­tat, com el cinéma vérité, al tea­tre saps que tot són fan­tas­mes, saps que és men­tida. Un actor fent de Romeu, una altra de Juli­eta... Són fan­tas­mes, tots són morts, tot són coses escri­tes que cobren vida en directe. Però és curiós, l’ener­gia de Non solum és la mateixa de quan va néixer l’espec­ta­cle. Por­tava temps sense fer tea­tre, en teníem mol­tes ganes i idees que s’acu­mu­la­ven, però... al final vaig deci­dir pro­var de fer Non solum. De cop i volta van aparèixer dos argen­tins i em van dir: “Per què no fas el Non solum en francès?” Ells s’encar­re­ga­ven de la dis­tri­bució a França i Europa. Em poso a mirar-m’ho, una cosa que t’agrada, un espec­ta­cle que has fet tants cops... Però em poso a treure-li coses, des­pu­llar-lo d’algun ele­ment..., i veure que de cop l’espec­ta­cle creix, és molt guapo! I Non solum té mol­tes coses: el públic riu, i veure que no riu del que tu fas com a intèrpret, no sé com dir-ho, sinó del text que estàs defen­sant, i veus que fun­ci­ona, que és absurd i sur­re­a­lista, és una sen­sació molt maca.
Què ha can­viat bàsica­ment?
En el fons, ha can­viat que ara és més actual, més radi­cal. El tema, el sub­jecte i l’objecte de l’obra són el mateix. Abans hi havia com a digres­si­ons cap a llocs, cap a un polític, cap a una dona, un ésser estrany extra­ter­res­tre... I ara és un senyor i hi ha dife­rents senyors iguals que ell, i es comença a dema­nar: “Què està pas­sant aquí?”, “Jo soc tots?”, “Tots som iguals?” Dona aquesta idea de ser igual i dife­rent, que des de sem­pre m’ha agra­dat. En dife­rents coses que faig, em fas­cina aquesta idea, és com un mirall: hi ha l’un i l’altre, i et dema­nes si tu ets aquest o no ets aquest, si ets el mateix i alhora ets dife­rent. És a dir, nosal­tres, els cata­lans, i els suecs som iguals, i alhora el valor que siguem iguals és que no ho som: és com una con­tra­dicció. El valor de la igual­tat entre els homes i dones de la Terra no és que tots siguem de color blau, que tots pen­sem igual. El valor que té això és pre­ci­sa­ment que tots som dife­rents. És una idea que m’agrada, que em fa gràcia, i ara l’espec­ta­cle Non solum parla d’això.
Un direc­tor rus deia que el cinema és un mirall on ens veiem reflec­tits, i Agustí Villa­ronga deia que és una fines­tra des d’on espiem els altres. ‘Non solum’ és mirall o fines­tra?
Jo estic d’acord amb els dos. Els actors som tite­lles, fan­tas­mes, però el direc­tor, l’autor, és algú que obre una fines­tra i el que veus és un mirall teu. És una fines­tra oberta perquè el punt de vista és essen­cial, però t’envia una imatge d’un món. El que suc­ce­eix és humà, i això dels humans és un mis­teri bru­tal. Com pot ser que siguem capaços de matar en sèrie i esti­mar-nos fins a tor­nar-nos bojos? És un mis­teri que ho serà tota la vida, i tal com està el món, de cap per avall, el mis­teri con­ti­nuarà.
També diu que ‘Non solum’ té una part d’auto­re­trat...
Sí, ho dic modes­ta­ment, perquè jo no soc Picasso, ni Shakes­pe­are... Aquesta cosa que he sen­tit a dir sem­pre del Picasso, del Dalí, artis­tes amb una obra d’una dimensió des­co­mu­nal... La sen­sació és que tu fas alguna cosa i aca­bes retra­tat. Si faig un cen­drer, no tindrà res a veure amb el que fas tu. Escriure una obra, t’acaba defi­nint, i no perquè escri­guis la teva vida. Non solum no té res d’auto­bi­ogràfic i alhora tinc la sen­sació que parla ínti­ma­ment de com soc jo. En el fons parlo d’aques­tes para­no­ies, d’aquesta manera de veure el món que tinc jo.
Qui­nes pre­gun­tes plan­teja a ‘Non solum’?
La idea aquesta tan uni­ver­sal, pot­ser pel fet d’haver estat a França, dels drets humans, de la igual­tat, la fra­ter­ni­tat, la lli­ber­tat... Tots som iguals, però això no vol dir que tots anem ves­tits iguals. Fins i tot dos ger­mans són dife­rents. Som iguals de drets, estem a la mateixa barca, però només es pot vèncer a través de la diferència, a través de l’ines­pe­rat, dels artis­tes, de la gent que fa coses que no t’espe­res, que t’explica històries. Això és el que em fas­cina del món aquest. Jo vaig començar fent de tea­tre pen­sant que jo no era d’aquest món, però a mi m’ha fas­ci­nat sem­pre la gent que t’explica històries, i que es faci de mane­res molt dife­rents. És fas­ci­nant quan tro­bes algú que et posa un mirall al davant i t’explica una història com tu no ho faries mai de la vida. Amb l’Albert Serra passa tota l’estona.
Farà ‘Non solum’ en les dife­rents llengües en què l’havia fet?
La idea és fer-lo aquí en català i a veure què passa. El recor­re­gut ja es veurà. Tam­poc tinc la pre­tensió ara de fer una gira exhaus­tiva, com quan ho vam estre­nar. Estic una mica a l’aguait... que sigui el que ha de ser, si surt algun bolo aquí, per­fecte, ja veu­rem en cas­tellà... De moment, en francès la farem a Avinyó el 15 de juliol. I la idea és fer-lo també en cas­tellà, si ens tru­quen.
Nor­mal­ment no s’està d’expres­sar les seves idees polítiques, però no sé ara...
Em fa una mica de man­dra, però bé, par­lar de política és com par­lar de cul­tura, i jo penso que estem tots en perill. El capi­ta­lisme ha pro­vo­cat, i els hem permès, hem accep­tat, hem natu­ra­lit­zat, dis­cur­sos d’odi bar­re­jats amb tuto­ri­als de lam­pista per arre­glar una cano­nada, la uti­lit­zació d’armes com si fos una cosa banal, trets al cap, violència, mas­clisme... Hem accep­tat un munt de con­cep­tes, està tot per aquí bar­re­jat en una sopa... I per això penso que la cul­tura ha d’exis­tir: les històries, els punts de vista, la gent que no vul­gui estar només dins de for­mats de dis­cur­sos política­ment cor­rec­tes... Estem neces­si­tats de líders, espi­ri­tu­als i intel·lec­tu­als, de gent que tin­gui il·lumi­na­ci­ons. Ho dic per fer un resum de la política, que al final penso que és això mateix. Hem natu­ra­lit­zat que un munt de gent s’atre­veixi a dir: “A mi la política no m’interessa.” Què vol dir això? Diuen: “Jo no parlo de política, perquè els polítics són tots...” Els polítics seran el que sigui, però com que no ens interessa la política? Però si la política és com ens orga­nit­zem, com ho fem? És un embo­lic. Hi ha nanos joves que diuen que l’Estat està fet per robar. Està tot aquí bar­re­jat.
El cinema, l’art, lle­gir..., són antídots con­tra tot això?
És clar, és on més s’hau­ria d’inver­tir, en sani­tat i en cul­tura, que la gent tin­gui espe­rança, que pugui donar-li el tomb al dolor. Però la maquinària és de pro­duir, tot és econòmic. El dolor no importa. Si es gua­nyen calés, doncs enda­vant.
Pot ser que en cinema hagi fet més papers curts, secun­da­ris, que pro­ta­go­nis­tes?
No ho he comp­tat tot, però ara, per exem­ple, amb Oli­ver Laxe faig una pel·lícula exi­gent, en què hi ha tragèdia, molt de dolor, i en tinc ganes, perquè feia temps que no feia un pro­ta­go­nista. He fet mol­tes col·labo­ra­ci­ons, secun­da­ris, per aquí, per allà...
Ho atri­bu­eix a algun motiu? A una per­so­na­li­tat massa forta?
No ho sé. M’ho prenc tot bé. Recordo que els ger­mans Jean-Marie i Arnaud Lar­rie em deien que amb aquest accent meu en francès tinc alguna cosa d’extra­ter­res­tre. Jo pen­sava que a França faria dues pel·lícules, amb el meu accent, però això, que pot ser un han­di­cap, em diuen que fa que, si escri­uen guions i els surt un per­so­natge molt rar, pen­sin en mi, i que això els ajuda a desen­vo­lu­par-lo.
Què pre­para amb Oli­ver Laxe al cinema?
És un pro­jecte molt bonic d’un direc­tor que he vist al tea­tre i al cinema. És algú que té una mirada deter­mi­nada, és molt espi­ri­tual... Quan t’explica la història, no t’explica l’argu­ment només, sinó que t’explica el viatge espi­ri­tual que fan els per­so­nat­ges, el viatge inte­rior, la trans­for­mació... La pel·lícula que faré amb ell va de la mort. Bé, totes les pel·lícules van de la mort, d’alguna manera, però hi ha una pèrdua impor­tant allà al mig, una tragèdia. És una road movie. Comença amb una rave i es mou en tot aquest uni­vers de gent que viu al vol­tant de les raves. Jo pen­sava que eren sen­zi­lla­ment punkies que ana­ven allà a dro­gar-se i a vomi­tar, però hi ha una relació, fins i tot amb les dro­gues psi­codèliques, de mirada inte­rior, espi­ri­tual. Són gent amb molta con­vicció, molta militància per l’eco­lo­gia, són molt anti­sis­tema; a les fes­tes aques­tes hi van 5.000 per­so­nes i no queda ni un paper, totes són sense ànim de lucre, les cer­ve­ses valen un euro, ningú hi gua­nya diners...
Això que explica és molt gene­ral o és en con­cret el que van anar a conèixer?
És bas­tant gene­ral. La gent que munta el Pri­ma­vera Sound són empre­ses pri­va­des de música. Això són col·lec­tius sense ànim de lucre que tenen con­tac­tes amb 20.000 per­so­nes a tot Europa, viuen en rulots, pocs tenen una vida estàndard, més aviat viuen en iti­nerància, com els gita­nos. Són el que a França en diuen la gent del camí, que es poden ins­tal·lar una gene­ració sen­cera en un poble, però pot­ser un dia mar­xar més al sud. I tenen aquesta cosa com­ba­tiva, com que són anti­sis­tema, i si hi va la poli­cia, com que pot­ser són 7.000... És molt estrany que hi hagi bara­lles.
I quin paper fa a la pel·lícula?
Jo soc l’únic que no soc d’aquest món. Soc un pare amb un fill que van allà a bus­car la seva filla, perquè fa cinc mesos que no en tenen notícies, i des­co­brei­xen aquest món.
Del pro­jecte ‘La baleine’, de Sylvère Petit, una pel·lícula fran­cesa amb copro­ducció cata­lana d’Ima­gic, hi ha nove­tats que es puguin expli­car?
Sí, el de la balena. Teòrica­ment hem de rodar al novem­bre, desem­bre, gener... Hem de tallar una balena a tros­sos. El meu paper és també el de pro­ta­go­nista, una mena de pagès malalt, misan­trop, que viu sol i furi­bund, com un ani­ma­lot, a la seva masia. Està molt malalt, alco­ho­lit­zat, veus que està al final... I els déus, els astres..., no ho sé, li por­ten a la platja una balena morta. I la civi­lit­zació, el poder, la gen­dar­me­ria fran­cesa, la volen dina­mi­tar, i ell diu que no. Ell comença a desos­sar-la a tros­sos, li treu tot l’esque­let i el porta a mun­tar-lo a casa seva. És una mena d’enter­ra­ment o d’home­natge a la balena o a la natura. Ell està molt lli­gat a la natura, té ani­mals a casa. Està basat en un fet real, l’home encara viu. El vaig conèixer.
Fer això amb la balena dona sen­tit a la seva vida?
Són els últims mesos de la seva vida i, sí, els dona sen­tit, i acaba donant sen­tit a la vida d’altres. Ho hem de rodar amb una balena embar­ran­cada de veri­tat. Cada any se n’embar­ran­quen vint o trenta al Medi­ter­rani, i una dot­zena o així a l’Atlàntic.
Algun altre pro­jecte?
Hi ha una pel·lícula que vaig estar rodant a Bèlgica, on faig un paper molt petit. El direc­tor és Fabrice Du Welz. Totes les pel·lícules que ha fet són de gent que talla gent a tros­sos, d’assas­sins, però no és un gore, és un cine­asta, i s’ha atre­vit a fer una pel·lícula sobre el cas més traumàtic de Bèlgica i d’Europa, sobre el cas Dutroux. Quan van saber que rodàvem una pel·lícula d’aquest tema, es va armar un escàndol... Ell encara és a la presó. Tenia con­tac­tes amb gent de calés, estava pro­te­git per algú. Els que el pro­te­gien, inclòs un que era amic del pri­mer minis­tre, ja han mort. Es va esca­par de la presó i la gent no s’ho creia. Hi havia molta con­trovèrsia. El cas s’ha seguit tant a la tele­visió com el de les nenes d’Alcàsser. La pel·lícula no tracta ben bé del cas Dutroux, sinó del poli­cia que va obses­si­o­nar-se amb Dutroux i que va ser acu­sat d’estar con­xor­xat amb ell.
Quin paper hi fa?
El de Dutroux. El van pro­po­sar a actors bel­gues i van dir que no. I jo vaig dir que el trobo interes­sant. Era gua­pot i tenia 30 anys. Ho faig jo, que en tinc 50 i escaig, i amb un accent... És a dir, que t’allu­nyes de la rea­li­tat. No estàs fent un bio­pic de Dutroux. A part que jo només tinc vuit dies de rodatge. El meu pas és molt secun­dari. El pro­ta­go­nista és el poli­cia. La pel·lícula l’han aca­bat de mun­tar i anirà a Venècia. I estan mirant si a Toronto també. Es titula Mal­do­ror. És el títol d’un poema del segle XVII.
Sacsejades vitals

De Vilanova i la Geltrú a Canes i Avinyó

“Quan tenia 17 o 18 anys, vaig fer una actuació que abans posava al meu currículum: una mena de pregó de la festa major de la Geltrú. Amb una disfressa com de joglar, anava anunciant el programa d’actes.” Sergi López ens explicava fa uns anys una de les seves primeres actuacions remunerades. Ara es passeja com a estrella per festivals de cinema (Canes, Venècia, Sant Sebastià...) o de teatre (Avinyó), i al seu currículum hi ha pel·lícules com Harry, un amic que us estima (2000), vista per milions de francesos. “Viatjar a París a estudiar teatre va ser la decisió de la seva vida?”, li preguntem. “La millor de totes, sens dubte!”, respon. A l’escola Lecoq va conèixer Manuel Poirier, amb qui va acabar rodant deu pel·lícules. Amb una d’elles, Western (1997), va anar al festival de Canes. Però el que va “canviar directament la meva vida” és la sacsejada que li va fer Jacques Lecoq. “Jo tenia por de la síndrome de l’impostor. Pensava que Lecoq em diria: «On va vostè, aquí, a fer teatre? Faci el favor de llegir més!» I m’ho va dir, això, Lecoq: «Vostè ha de llegir més!»” Però també li va fer entendre que ell mateix podia crear teatre, com va fer amb Non solum.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.