“La Transició va ser més fosca i llarga del que hauríem volgut”

Sí, és una pel·lícula essen­ci­al­ment sobre la memòria, tot gira al vol­tant d’aquest con­cepte, per dife­rents motius. Quan vaig des­co­brir aquest tema, em vaig pre­gun­tar de seguida com és pos­si­ble que jo no n’hagués sen­tit par­lar mai. I d’altra banda també, des d’un punt de vista més sub­jec­tiu, més enllà de la part històrica i del con­text que té la pel·lícula, l’objec­tiu que sem­pre vam tenir era donar veu a les dones que d’alguna manera van viure allò en pri­mera per­sona. I em va agra­dar molt l’altre dia quan una de les dones que és pre­si­denta d’una asso­ci­ació de bebès robats em va dir: “El que esteu fent amb aquesta pel·lícula és repa­ració, que d’alguna manera és recu­pe­rar la memòria i fer visi­ble una cosa que ha estat obli­dada, soter­rada i esbor­rada de manera col·lec­tiva i indi­vi­dual.”

Sí, és així. Suposo que també a vega­des hi ha una mica la idea com si això fos un fet molt greu, la pel·lícula ho evi­den­cia, mos­tra que la Tran­sició va ser més fosca o més llarga del que hauríem vol­gut. Però suposo que també és nor­mal en països que de sobte recu­pe­ren la democràcia; pot pas­sar, no deu ser tan fàcil. No és pit­jar un botó i que després les coses canviïn d’un dia a l’altre des del moment en què comença a haver-hi lli­ber­tat. La pel·lícula explica el que explica, però tam­poc hi ha una intenció de car­re­gar explícita­ment con­tra ningú, con­tra el sis­tema. Al final el que fem és expli­car que tot és con­seqüència d’alguna cosa, sense anar con­tra res en con­cret.

Estàs entrant una mica al moll de l’os. El que jo et puc dir és una cosa que em va dir una vegada un dels advo­cats que ha estat por­tant més casos d’aquest tema arreu d’Espa­nya. D’alguna manera, el pro­blema que hi havia hagut era que l’Estat havia actuat com a sub­jecte pas­siu de tota aquesta història. No és que hi hagués una ins­ti­gació per part de l’Estat o dels esta­ments fran­quis­tes de l’època, sinó que, d’alguna manera, l’Església es va tro­bar amb un cert poder de poder actuar lliu­re­ment, diríem, i l’Estat, d’alguna manera, el que va fer va ser fer una miqueta els ulls gros­sos i no ficar-se allà on no el dema­na­ven. Lla­vors, em va sem­blar una bona manera de veure-ho, dins de tota la com­ple­xi­tat i que cada cas és dife­rent. No hi havia una meto­do­lo­gia, un orga­ni­grama, una manera d’actuar. Eren casos aïllats que es van anar donant perquè se li donava un poder deter­mi­nat a una sèrie de gent, i de mica en mica es va cre­ant un caldo de cul­tiu, una tela. Però no hi havia un pla, una estratègia, es va anar donant.

El que va pas­sar va ser que real­ment va arri­bar la democràcia i va haver-hi un moment, quan es va començar a saber tot això d’una manera més evi­dent, que els poders de l’Estat van començar a veure que allò era imper­do­na­ble i que s’hi havia d’inter­ve­nir.

És fona­men­tal. Per això exis­teix el paper de la María Vázquez, que fa de mare de la pro­ta­go­nista. Encara que sigui un paper que obre i tanca la pel·lícula, és fona­men­tal per enten­dre per què aques­tes noies aca­ben on aca­ben, i és perquè no tenen un suport fami­liar. Par­lem de noies que no tenen res a la vida, ni la família. Ima­gina’t ser ado­les­cent, tenir 15 o 16 anys als vui­tanta, i que el teu pare et foti una pallissa, la mare t’aban­doni, no tin­guis amics. Jo, quan par­lava amb aques­tes dones, em deien que no tenien ningú, que no van tenir més remei que anar a Peñagrande. És un nom real, va exis­tir. Era a Madrid, al barri del Pilar, i avui dia la mei­tat és un ins­ti­tut de secundària que es diu Isaac New­ton i l’altra mei­tat està en ruïnes. Era com una ciu­tat, un micro­cos­mos. No tenien res a la vida, ningú, i van haver de pren­dre la decisió d’aca­bar allà perquè no tenien res més.

Pri­mer hi havia una volun­tat d’inten­tar aga­far el màxim de relats pos­si­bles per poder-te fer una visió a gran escala de tot allò. No podies aga­far només una història. I després em vaig ado­nar que a mesura que anava entre­vis­tant més dones podíem anar afe­gint ele­ments que després ens aju­da­rien a for­mar un guió que ens sem­blava interes­sant. Com més par­lava amb més dones, més ele­ments interes­sants o més anècdo­tes o més esce­nes podien for­mar part d’aquesta pel·lícula. Lla­vors al final va ser una mica una roda que es va anar fent gran i va haver-hi un moment que vam haver de parar i dir que a par­tir d’aquí comen­cem a tre­ba­llar la pel·lícula, fer una ficció, crear uns per­so­nat­ges, una història que tin­gui un sen­tit. Sem­pre hi ha una mica la con­tra­dicció de fins a quin punt estic fent ser­vir un mate­rial autèntic, real i emo­tiu, i fins a quin punt comen­ces a inven­tar, a per­ver­tir la infor­mació en favor de cons­truir una pel·lícula. És un equi­li­bri deli­cat. Però jo crec que ho hem fet d’una manera bas­tant natu­ral.

Aquesta sen­sació es dona perquè no vam voler ins­tru­men­ta­lit­zar els per­so­nat­ges secun­da­ris. Vam voler que la Lucía estigués rode­jada d’una sèrie de noies, però no vam crear aquells per­so­nat­ges per fer avançar la trama de la Lucía, sinó que cadas­cuna tenia el seu propi drama, els seus pro­pis pro­ble­mes, el seu propi desen­llaç. Al mateix temps, for­ma­ven les dife­rents rea­li­tats a què es podia enfron­tar una noia ado­les­cent emba­ras­sada en aque­lla època. Cre­iem que les sis històries de les sis noies també res­po­nen a situ­a­ci­ons dife­rents, no només vehi­cu­lada a través de la pro­ta­go­nista. Podies veure qui deci­deix avor­tar, la que s’acaba suïcidant... Dife­rents vari­e­tats del que jo m’havia anat tro­bant en el procés de docu­men­tació.

Espa­nya i Irlanda són exem­ples de països on s’ha donat un deter­mi­nat poder a l’Església.

Avui en dia, és molt evi­dent, però real­ment les mon­ges sen­tien que aque­lles noies eren unes per­du­des i que quan sor­tis­sin d’allà aca­ba­rien de pros­ti­tu­tes o sota un pont, i sen­tien que feien el bé entre­gant aquells nens a famílies. Real­ment ho sen­tien, però, és clar, vist amb els ulls d’ara... Això és una mica el que plan­teja la pel·lícula, no?