Llibres

Neus Rossell

Mestra de música i humorista

“Els que manen tenen aire condicionat al despatx”

Fa elogi d’un ofici de mestre que no està prou reconegut i al qual es recrimina que tingui dos (o és tres?) mesos de vacances

L’humor és una eina que sol usar per reivindicar, sigui la seva vocació, passions, ideals polítics o la llengua catalana

Què vol dir “en procés d’assoliment”, que, si lluites, pots? Que, si somies molt, podràs? No ho suporto!
A mi em van dir que corregís en verd i no en vermell perquè no afectés tant el resultat als alumnes
M’agradaria tenir unes vacances més repartides, també perquè trobo a faltar els alumnes

Neus Ros­sell i Mas (Sils, 5 de març de 1990) és una mes­tra de música que estima tant la seva pro­fessió que no s’ha pogut estar d’escriure Tres mesos de vacan­ces i altres ale­gries de ser mes­tra (Rosa dels Vents), un lli­bre que en clau d’humor elo­gia la vocació i el poder de l’edu­cació en la nos­tra soci­e­tat, no sense dei­xar de cri­ti­car allò que no fun­ci­ona. Com que és un cul inquiet, no va dir que no –quan es van fer viral a You­tube i a les xar­xes els seus vídeos humorístics rei­vin­di­cant el dret a deci­dir– a fit­xar per El búnquer, pre­sen­tat per Jair Domínguez i Peyu. Que­dem a Banyo­les, tot just arri­bada de gra­var a Vila­nova i la Geltrú un pro­grama de Cui­nes per al 3Cat.

No pares, però que bé que t’ho pas­ses, que si colònies amb els nens, ara això i vacan­ces!
M’ho passo molt bé a les colònies, però em canso molt, soc una senyora gran.
D’aquí que neces­si­teu tres mesos de vacan­ces?
O qua­tre, o cinc! [Riu.] Ho dic amb iro­nia. La rea­li­tat és que hi ha molts tipus de mes­tres. N’hi ha de fun­cionàries, d’interi­nes, altres de subs­ti­tu­tes. La rea­li­tat d’aques­tes últi­mes és que el con­tracte se’ls acaba el 30 de juny i s’estan a l’atur fins que al setem­bre pot­ser les aga­fin. I l’altra, nosal­tres aca­bem el 30 de juny i l’1 de setem­bre ja tor­nem a ser a l’escola. On són aquests tres mesos? Jo els compto i són dos, no ho sé, però vaja!
Encara prou bé.
Sí, però al juliol hem de fer les for­ma­ci­ons, que la gent se’n riu, però és que si no les féssim no podríem fer robòtica, per exem­ple. Jo no en tinc ni idea ni he nas­cut envol­tada de tec­no­lo­gia i ho haig d’apren­dre. I, com que no paren de sor­gir lleis, cada vegada haig d’apren­dre coses noves. Alguns pen­sa­ran que són els follets els que fan la feina.
Tam­poc us podeu quei­xar, ha fet bon temps i aquest any no se us deu haver des­ma­iat ningú a les clas­ses.
No, aquest any hem tin­gut sort! Però és cert que altres anys ha estat molt dur. Si els adults ja no ens con­cen­trem quan fa calor i ens quei­xem cada dos per tres, què vols que facin les cri­a­tu­res. Després sur­ten aquells que diuen: “Bé que els pale­tes tre­ba­llen sota el sol i no es quei­xen!” Els pale­tes són pale­tes i el cas dels nens és dife­rent... Ep, que el cer­vell ha de fun­ci­o­nar.
Per què no estan adap­ta­des les esco­les al canvi climàtic?
Perquè els que manen tenen aire con­di­ci­o­nat al des­patx! Després de tre­ba­llar a l’escola molts (jo abans també ho feia) fan casal, van altra vegada a l’escola amb una calor insu­por­ta­ble.
Ven­ti­la­dors o vacan­ces més repar­ti­des?
M’agra­da­ria tenir vacan­ces més repar­ti­des, perquè per­so­nal­ment, a part que l’alum­nat no se’n recorda, de mol­tes coses, i jo tam­poc, et parlo com a Neus: els trobo a fal­tar, de debò, als alum­nes. I més de dos mesos per a les famílies és molt. És com­pli­cat orga­nit­zar-se, amb els avis si en tenen. Vivia a Gine­bra i tot estava més repar­tit. Era mera­vellós. També és veri­tat que no hi fa tanta calor. També m’agra­da­ria poder anar de vacan­ces en tem­po­rada baixa i menys calor.
Què, com ho por­tes amb els regals de fi de curs?
A mi no em calen els regals de les famílies; la meva feina la faig de gust. La vaig triar jo. Ja em sento agraïda i, si em fan un dibuix o una abraçada, això sí que és un regal.
D’on surt aquesta moda, de quan anti­ga­ment es rega­lava una poma al mes­tre?
Això deu ser perquè l’ofici de mes­tre mai ha estat dels que cobren més del món. El més ric de Cata­lu­nya no és un mes­tre, que la gent ho sàpiga! I això de la poma no ho sabia però, ara que ho penso, no esta­ria gens mala­ment! [Riu.]
L’edu­cació és fona­men­tal perquè una soci­e­tat rut­lli.
Total­ment, molt, és la base de tot. És per això que no m’explico que la nota de tall és la que és, cobrem com cobrem, perquè no hi ha més per­so­nal, perquè no hi ha aires con­di­ci­o­nats... A Suïssa ho tenen clar, però aquí és xauxa i xeri­nola. I a més, aquí, depèn qui hi hagi gover­nant. És: “Ah, és del PP, doncs ara la llei Wert; ah, és del PSOE, la llei Celaá.” Tinc la sen­sació que és com una màquina de fer gale­tes i que ara pro­va­rem aquest ingre­di­ent i després un altre i, si uns anys surt una par­tida podrida, doncs can­viem.
Això a escala esta­tal, en l’àmbit català tam­poc és que la cosa sem­bli rut­llar. El pro­fes­so­rat està en peu de guerra.
No estic d’acord amb res del que han fet, hi hagi qui hi hagi. L’última cosa que em va fer enfa­dar moltíssim era el canvi de NA (“no asso­lit”) a “en procés d’asso­li­ment”, que em va sem­blar una bar­ba­ri­tat. Què vol dir EPA, que, si llui­tes, pots? Que, si somies molt, podràs? No ho suporto. Tinc una amiga que es va morir de càncer i molta gent li deia això de “si llui­tes podràs sor­tir-te’n” i no, no és així a la vida! A vega­des no tot es pot acon­se­guir. Així no sabran tole­rar les frus­tra­ci­ons quan alguna cosa no els surti.
Tam­poc ningú repe­teix de curs.
No, no. Molts ho feien per gan­du­le­ria i després es posa­ven les piles. Repe­tir per repe­tir, tam­poc. Una alumna que té dislèxia o un grau d’autisme o un retard intel·lec­tual, aquesta per­sona no en fa res, de repe­tir, el que s’ha de fer amb ells és adap­tar el seu apre­nen­tatge. Fal­ten recur­sos. Es van omplir de dema­nar inclusió, i veus la mag­ni­tud del des­as­tre... Fa molta pena.
I què me’n dius, de l’“Ai, pobrets!”?
S’està fent cada vegada més gros, em fa la sen­sació. A mi em van dir que cor­regís en verd i no en ver­mell, perquè no els afectés tant. A altres esco­les els diuen que no cor­re­gei­xis tu, sinó que ho esbor­ris i que ho facis amb lla­pis perquè sem­bli que hagin estat ells. Els infor­mes cada vegada es redac­ten a l’estil de “T’ani­mem que seguei­xis tal...” I ara resulta que els pares i mares no ente­nen res i et pre­gun­ten si la cri­a­tura va bé a l’escola o no. Tot està pin­tat de colo­rai­nes. Quan vagis a un feina i et fotin al car­rer no et faran una pan­carta amb l’arc de Sant Martí i que tot anirà bé. Hauràs de tor­nar a casa, ges­ti­o­nar la frus­tració i bus­car feina després.
Tot aquest des­as­tre que des­crius és la raó per la qual molts deci­dei­xen por­tar els seus fills a l’escola con­cer­tada?
És una pena, sí. De fet, en les pre­sen­ta­ci­ons del lli­bre em venen mol­tes mes­tres dient que por­ten les seves filles a con­cer­ta­des. Mes­tres de la pública. I els sap greu i ràbia, recórrer a la pri­vada i no a la pública que paguem entre tots.
L’altre dia par­lava amb una mare i coin­cidíem a dir que ja només dema­nem que no ens des­mo­ti­vin els fills.
Ja, és veri­tat. Això és cert, com que no hi ha prou recur­sos has d’estar pels que no tiren tant, i no pots estar tant pels que ho fan. O al revés, vols aten­dre algun que tira i sem­pre n’hi ha que es que­den pel camí. No hi ha prou per­so­nal per aten­dre’ls a tots igual. I pel que fa a la moti­vació del pro­fes­so­rat... Veig molts ado­les­cents que fan ser­vir aque­lla frase del cas­tellà de “No me renta” (em ser­veix o no?). I és veri­tat, l’apre­nen­tatge ha de ser sig­ni­fi­ca­tiu (per a què em ser­veix això?), però de la mateixa manera passa amb el català i es pre­gun­ten si no me renta, si en cas­tellà ens ente­nem tots? I això està pas­sant a les esco­les. A mi no em passa això aquí, al Pla de l’Estany, però si vas a Bar­ce­lona sí.
Coin­ci­di­rem a dir que els mòbils sí que són els cul­pa­bles?
Sí, em sap greu demo­nit­zar el mòbil. Molt a favor d’inter­net, que ens ha donat un conei­xe­ment bru­tal. Però alerta amb Tik­Tok, tot el que ha de ser ins­tan­tani i can­viar d’acti­vi­tat cons­tant­ment cada 10 minuts, si no per­den l’atenció, tam­poc lle­gei­xen tant, no va bé per a la vista... I cada vegada, més joves. A algu­nes esco­les els pares i mares que no són amants del mòbil ens aju­den.
En l’edu­cació passa com en el fut­bol, que tot­hom és entre­na­dor?
Sí, això que dius m’agrada. Això tam­poc sé des de quan passa, quan es por­tava la poma al mes­tre? Segur que no! [Riu.] Cada vegada es veu més, no se n’ama­guen mol­tes famílies. Això ho has de fer així i aixà o fins i tot em diuen com haig d’ense­nyar música. Però sobre­tot en altres assig­na­tu­res. Ho fem això quan anem al metge de dir-li què ens ha de diagnos­ti­car? Tot­hom pot fer de mes­tre, doncs no. I ame­na­ces d’algun alumne dient que la seva mare és de l’AFA (Asso­ci­ació de Famílies d’Alum­nes)...
Mal­grat tot, t’agrada la feina.
A mi m’encanta i no m’ho explico perquè em queixo molt. Si t’hi has fixat, però, mai em queixo dels nens, me’ls estimo. No en tenen cap culpa. Em queixo de com trac­ten aques­tes per­so­ne­tes. Ho saps, soc dels que pro­po­sa­ven als alum­nes de venir, qui volgués, a esca­lar dis­sabte al matí. Ara a l’escola no puc.
I tu rai, que ense­nyes música, una assig­na­tura ‘Maria’.
La música està estu­diadíssim, per la neu­rociència, que va molt bé pel cap. Perquè hi ha la part més científica de por­tar les notes, el ritme, la regu­la­ri­tat... són mates. I després, la part més emo­ci­o­nal i de sen­ti­ments, que seria inter­pre­tar. Tocar un ins­tru­ment és una pas­sada el que remou del cap. Va bé per l’apre­nen­tatge de llengües, de ciències, per tot. Però no interessa, pel que veig. D’aquí que ens pas­sin l’assig­na­tura a la tarda; jo també els vull des­perts, coi! Hi ha qui fuma por­ros, jo pre­fe­reixo que facin música.
Et veus jubi­lant-hi?
No sé, m’hi veig fent para­des. Si estic massa satu­rada, doncs parar. Però sí que m’agra­da­ria jubi­lar-me amb cana­lla.
També et bus­ques altres rep­tes pro­fes­si­o­nals. com ara copre­sen­tar ‘El búnquer’. Per cert, feli­ci­tats pel premi Ondas.
Mol­tes gràcies! No ens ho esperàvem. Estava amb una reunió de famílies i vaig escol­tar a la ràdio quan tor­nava a casa l’Eli­senda Carod anun­ci­ant-ho. M’encanta, estic molt bé jo: tinc la cana­lla per una banda i el pro­grama, on ens ho pas­sem molt bé. Divul­gació històrica, lle­geixo, escric i aprenc molt.
I com por­tes ser mediàtica?
Ho he nor­ma­lit­zat. Por­tava mala­ment els insults dels haters, acos­tu­mada com estic d’estar envol­tada de gent que m’estima.
Ensenyar, música i muntanya amunt

A la Neus, la mainada l’estima

“Neus, Neus!”, criden nens i nenes mentre fem l’entrevista al parc de la Draga de Banyoles, comprovant el grau d’estima que li tenen. No per mediàtica, diu, ja que cap d’ells la coneix per la televisió o la ràdio, ni segurament per aquells vídeos que publicava com a @Neussi (58,5m seguidors) cantant i satiritzant la política repressiva contra la nostra llengua i reivindicacions catalanes, que tant es van viralitzar. Ella és mestra de música a Mieres i una apassionada d’ensenyar i ensenyar jugant. Això no vol dir que no tingui pas haters. “En tinc i al principi m’afectava, però amb el temps he après a ni llegir les seves crítiques”, reconeix. Ja en tenia quan realitzava aquells vídeos a Youtube i en té ara que fa El búnquer, de masclistes, homòfobs i altres relíquies. També, com ens explica, d’alguns companys de professió arran del llibre que ha publicat i no acaben de veure que les crítiques que en fa són constructives i en realitat el que escriu és una defensa aferrissada de l’art d’ensenyar. L’humor és el que té, no tothom l’entén. Ara, que té vacances, no tantes com es diu, aprofitarà per agafar la furgo i anar amb la seva parella, en Jair Domínguez, a la muntanya. Li encanta fer vies ferrades i, si tingués temps, tornar a practicar al rocòdrom. O simplement gaudir del paisatge. Té ganes de tornar a Ginebra, allà on va viure dos anys per estudiar música. “Estic farta del mar!”, exclama.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.