Evi­dent­ment. La Fil­mo­teca és un lloc on pre­ser­var aquesta experiència. I, a més, crec que n’hem de par­lar amb opti­misme. Sabem que hi ha una crisi d’assistència a les sales, però en aquest cas estem man­te­nint una recu­pe­ració sos­tin­guda d’espec­ta­do­res i espec­ta­dors. Evi­dent­ment hi va haver una dava­llada clara amb motiu de la pandèmia de la covid, però estem recu­pe­rant les dades de públic pre­ce­dents amb unes xifres que s’apro­pen al cen­te­nar d’espec­ta­dors per sessió, que és veri­ta­ble­ment remar­ca­ble. Hem d’aban­do­nar el to melancòlic, aquesta can­ti­lena fúnebre que tan sovint acom­pa­nya el cinema. El cinema és un art que s’està morint des que va néixer. És el paci­ent ter­mi­nal amb la vida més llarga que mai ha cone­gut la història de la medi­cina; va néixer com un nadó al qual no dona­ven ni dos dies. Hem de recu­pe­rar l’entu­si­asme i par­lar de l’experiència en sala com una experiència que és fantàstica i que és incom­pa­ra­ble a veure una pel·lícula a casa en una pla­ta­forma, que està molt bé, però és una altra cosa. Crec que hem d’aban­do­nar l’acti­tud defen­siva. Ho hem de rei­vin­di­car amb ale­gria. Em negue a par­lar amb un to de cures pal·lia­ti­ves. Hem de cele­brar l’ale­gria de com­par­tir el cinema en col·lec­ti­vi­tat. Aban­do­nem abso­lu­ta­ment la melan­co­lia, a la Fil­mo­teca es res­pira passió.

Sens dubte. La Fil­mo­teca ja era un cen­tre de pres­tigi inter­na­ci­o­nal, con­so­li­dat. I això és el resul­tat de la feina feta en els dar­rers anys. Seria un error imper­do­na­ble arri­bar a aquesta casa amb una volun­tat de fer taula rasa, d’ender­ro­car res. Hem de cons­truir sobre les capa­ci­tats i les for­ta­le­ses del cen­tre, que són mol­tes. Jo fa molts anys que estic fora i la Fil­mo­teca de Cata­lu­nya és un cen­tre abso­lu­ta­ment de referència. Pot­ser també és impor­tant rei­vin­di­car això. Tot­hom en parla, i en parla bé. S’ha de rei­vin­di­car i cons­truir a par­tir d’aquest lle­gat. Nosal­tres, al cap i a la fi, som una ins­ti­tució patri­mo­nial, par­ti­cu­lar­ment sen­si­ble a com el pas­sat informa el nos­tre pre­sent. I això també inclou com­pren­dre la història de la casa, i que el patri­moni que té aquesta casa no són només les pel·lícules i els docu­ments, sinó també l’equip que hi tre­ba­lla, i que, no ho subrat­llaré prou, és extra­or­di­nari.

El meu pro­jecte és un pro­jecte de canvi, però no en un sen­tit de tren­car amb el pas­sat. Ho és en el sen­tit que una fil­mo­teca, si vol sobre­viure, ha de can­viar. El cinema mai, mai en cap moment de la història, ha exis­tit com una idea unívoca, esta­ble i deter­mi­nada. Sem­pre ha estat sotmès a can­vis. En pri­mer lloc, tec­nològics; en segon lloc, de sen­si­bi­li­tat, i també de relació amb la soci­e­tat que l’envolta. Si les fil­mo­te­ques no són capa­ces d’inte­grar i inte­ri­o­rit­zar aquesta capa­ci­tat de mutació, de canvi, d’ope­rar en una per­ma­nent tran­sició, fra­cas­sa­ran en la seua missió. Ales­ho­res, una fil­mo­teca mai pot ser con­ti­nu­ista, perquè el nos­tre mate­rial de tre­ball està viu, no deixa de can­viar, llui­tem con­tra cicles molt com­ple­xos d’obso­lescència tec­nològica, de canvi social, i si volem sobre­viure, si volem con­so­li­dar una fil­mo­teca de futur, hem de can­viar. Evi­dent­ment, amb res­pecte, consciència i apro­fi­ta­ment del que s’ha fet bé en el pas­sat, que en el cas de la Fil­mo­teca de Cata­lu­nya són mol­tes coses.

Això és una qüestió irre­nun­ci­a­ble. La Fil­mo­teca de Cata­lu­nya ja és, de facto, un equi­pa­ment naci­o­nal i l’avant­pro­jecte de llei de la inde­pendència jurídica de l’equi­pa­ment ho vol posar en negre sobre blanc. I això du asso­ci­ada la res­pon­sa­bi­li­tat de no pro­gra­mar només a Bar­ce­lona. Les nos­tres seus, per des­comp­tat, són a Bar­ce­lona i a Ter­rassa, i totes dues són igual­ment impor­tants, però alhora hem de per­fec­ci­o­nar el nos­tre radi d’acció a tot el país. Ja tenim eines en aquest sen­tit, Fil­mo­Xarxa, Aixo­pluga..., que ens per­me­ten difon­dre la pro­gra­mació de la Fil­mo­teca. També tenim un gran marge de millora en tot el que té a veure amb la iti­nerància de les nos­tres expo­si­ci­ons de l’espai expo­si­tiu al Raval; podrien anar a altres punts del país. Però jo crec que encara podem fer una ter­cera ini­ci­a­tiva, que ha de començar per un procés d’inter­canvi, d’entesa amb tota la xarxa d’equi­pa­ments cul­tu­rals i d’arts visu­als que hi ha dis­tribuïts al ter­ri­tori. Hem d’avançar cap a un model de copro­ducció de pro­gra­mes ori­gi­nals que no necessària­ment s’han d’estre­nar sem­pre pri­mer a Bar­ce­lona. Aquest for­mat també és vàlid, però per què no s’estrena un pro­grama o una expo­sició ori­gi­nal coproduïda per la Fil­mo­teca a Girona? Hem de nor­ma­lit­zar-ho. De la mateixa manera que col·labo­rem de manera vir­tu­osa amb el CCCB, ara, per exem­ple, amb motiu de l’expo­sició d’Agnès Varda, hau­rem de col·labo­rar amb altres equi­pa­ments dis­tribuïts pel ter­ri­tori.

Cap a finals d’any anun­ci­a­rem una col·labo­ració amb el Bòlit de Girona, amb l’artista Pere Noguera. Estem tre­ba­llant ja amb moltíssima il·lusió en aquest pro­jecte. Crec que és un exem­ple, un pri­mer tast, d’aquest tipus d’ali­an­ces ter­ri­to­ri­als que hem d’enfor­tir.

Jo vaig estu­diar la car­rera d’història de l’art i m’apas­si­o­nava des de molt petit la imatge, la cre­a­ti­vi­tat, i m’interes­sa­ven en par­ti­cu­lar qüesti­ons de pràcti­ques col·lec­ti­ves en l’art con­tem­po­rani. Vaig tenir una pro­fes­sora extra­or­dinària, l’Áurea Ortiz, també tre­ba­lla­dora de Fil­mo­teca Valen­ci­ana, que ens va fer una classe d’història del cinema, i des del pri­mer dia d’aque­lla assig­na­tura vaig enten­dre que em volia dedi­car a aquest art. Recordo molt par­ti­cu­lar­ment el des­co­bri­ment de figu­res com Ros­se­llini o Chris Marker, amb imat­ges que no em podia treure del cap, i des d’ales­ho­res ha estat una passió per­so­nal, una font de gaudi, però també d’inqui­e­tud intel·lec­tual, crítica i política. Hem de rei­vin­di­car aques­tes figu­res de mes­tres que de cop t’obren els ulls i et can­vien la vida.

Abso­lu­ta­ment. I, a més, crec que aquesta dimensió, si en podem dir així, inter­dis­ci­plinària, és inhe­rent al cinema. Chris­tian Metz deia que el cinema conté tots els altres llen­guat­ges artístics que l’han pre­ce­dit com una espècie de nines rus­ses: a dins de cadas­cuna d’elles hi ha un altre llen­guatge artístic. No podem enten­dre el cinema sense aquesta dimensió inte­gra­dora, sintètica de dife­rents llen­guat­ges artístics. De fet, a mi em sobta molt quan veus deter­mi­nats dis­cur­sos cinèfils que són auto­re­fe­ren­ci­als, que estan tan­cats en si matei­xos. Jo crec que és un error analític i de com­prensió. El cinema sem­pre està en relació amb altres llen­guat­ges artístics, amb tec­no­lo­gies, amb qüesti­ons mate­ri­als i amb qüesti­ons soci­als i estètiques. Ales­ho­res, la meva for­mació és un mirall d’aquesta inqui­e­tud inter­dis­ci­plinària i també ha mar­cat de manera molt clara la meva apro­xi­mació, no sols a la for­mació del meu gust cine­ma­togràfic, sinó també a la meva dedi­cació pro­fes­si­o­nal al cinema.

Abso­lu­ta­ment. Però crec que ja és en l’ADN d’una ins­ti­tució com la Fil­mo­teca, que és extra­or­dinària­ment com­plexa: és i no és un museu, és i no és una sala de cinema, és i no és un labo­ra­tori de pre­ser­vació, és i no és un arxiu, és i no és una bibli­o­teca. Tot això junt, la suma d’aques­tes parts, és un tot únic. Ales­ho­res, per real­ment com­pren­dre la com­ple­xi­tat de la Fil­mo­teca, no ens podem que­dar només en un d’aquests aspec­tes. Hem de tenir una mirada necessària­ment polièdrica que va des del labo­ra­tori amb el pro­ce­di­ment tècnic més espe­ci­a­lit­zat del 2CR a Ter­rassa, a l’estrena d’una pel·lícula de l’Agnès Varda a la pan­ta­lla del Raval, amb tot un seguit extre­ma­da­ment com­plex de pro­ces­sos que hi ha en aquest espai entre­mig. Necessària­ment crec que un pro­jecte de futur de la Fil­mo­teca ha de ser sen­si­ble a aquesta diver­si­tat de con­ne­xi­ons i també a la diver­si­tat d’usu­a­ris i usuàries que hi con­voca.