En la definició del que és l’economia la idea de necessitat ocupa un lloc central. Ara, si cerquem a la Viquipèdia la veu necessitat veurem que hi ha versions en 61 llengües! Les necessitats, doncs, semblen interessar a molta gent del món, en la seva pròpia llengua.

En català, la veu enllaça amb tres personalitats que han elaborat teories de la necessitat. Primer, Abraham Maslow, que distingeix, en forma de piràmide, cinc nivells. Des de, a la base, les necessitats biològiques, fins, al cim, la d’autorealització, passant per les necessitats de protecció i seguretat, de participació social, i d’estima.

D’aquest psicòleg nord-americà no sabem si va tenir en compte una vella idea recollida en un diccionari català-castella-llatí publicat en dos volums a Barcelona el 1803-1805. La idea –prou coneguda– és: “Fer de la necessitat, virtut”. Les mancances, els problemes, els dèficits, els Onze de Setembre, poden generar respostes positives, innovacions, paradoxalment: millores. El Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’Alcover i Moll inclou una quarta variant de necessitat: “Tenir una necessitat; fer les necessitats”. D’altra banda, el DCVB recull dues frases amb un indiscutible sentit econòmic: “La necessitat és la mare de la indústria”, i, també, perquè quedi ben clar: “La necessitat no té llei.”

La segona teoria és la de les catorze necessitats de Virginia Henderson (que, per cert, va morir el 1996, als 98 anys). La seva tercera necessitat és: “Eliminar els productes de rebuig de l’organisme.” Al món català, una part d’aquesta necessitat és ben visible als caganers dels pessebres i de les rajoles d’oficis. Ara, l’empresa alemanya Kathe Wohfahrt fabrica caganers en sèrie i els comercialitza per tot el món. Aquesta informació prové del dissenyador i museògraf Enric Franch.

La necessitat número 13 de Henderson és treballar i sentir-se realitzat i la número 14, participar en activitats recreatives. El 1977, un partit polític català, el PSUC, va organitzar a la muntanya de Montjuïc de Barcelona un conjunt d’activitats recreatives, de debats polítics, i d’ofertes gastronòmiques, que va rebre el nom de Festa de Treball. Amb un nom que unia dues necessitats diferents (treball i festa), el PSUC volia presentar el seu òrgan d’expressió en paper, que, des del moment de la seva creació, el 1936, es deia Treball. Durant anys, l’èxit d’aquesta festa va ser esclatant. Un llibre de Manuel Vicente a Editorial Base ho recorda.

El tercer enllaç de la veu necessitat de Viquipèdia és el dedicat a la teoria de l’economista xilè Manfred Max-Neet, que ho sintetitza en nou necessitats a les quals donem resposta amb quatre instruments: idees, eines, accions, espais. Total: 9x4=36 caselles. El treball respon a quatre de les nou necessitats fonamentals: 1) subsistència, 2) participació, 3) creació, 4) identitat. Però sembla que el treball és present, també, a les altres cinc: protecció, afecte, comprensió, oci i llibertat. Els Mossos, les famílies, l’ensenyament, les festes, arriscar-se, són, de segur, treballs que responen a necessitats. I, des del 1803, es pot llegir (i, ara, digitalment, més que mai) que és possible fer de la necessitat virtut.