El sector de la garrofa planta cara a la marginalitat

El gar­ro­fer, un arbre ben nos­tre, lli­gat al Medi­ter­rani, que ha estat tra­di­ci­o­nal­ment menys­tin­gut, viu un moment de renai­xença. El seu fruit, que es feia ser­vir bàsica­ment per ali­men­tar el bes­tiar, ha anat gua­nyant valor, en tots els aspec­tes. I ho ha fet a mesura que ha anat uti­lit­zant-se per a nous usos en l’ali­men­tació humana i s’ha iden­ti­fi­cat com a pro­ducte salu­da­ble, inter­na­ci­o­nal­ment.

Ini­ci­a­ti­ves com la cre­ació de l’asso­ci­ació Empre­ses Inno­va­do­res de la Gar­rofa, pro­gra­mes de recerca en ins­ti­tu­ci­ons com l’Ins­ti­tut de Recerca i Tec­no­lo­gia Agro­a­li­mentàries (IRTA) o el CSIC, o els diver­sos pro­jec­tes empre­sa­ri­als de nova cre­ació que ela­bo­ren pro­duc­tes ali­men­ta­ris a par­tir d’aquest fruit, estan nodrint un sec­tor dis­po­sat a empo­de­rar la gar­rofa i la seva pro­ducció. I en aquesta aspi­ració Cata­lu­nya hi té molt a dir. La gar­rofa s’ha cul­ti­vat tra­di­ci­o­nal­ment en comar­ques cos­ta­ne­res cata­la­nes, espe­ci­al­ment al Tar­ra­gonès, el  Montsià, el Baix Ebre, el Baix Camp i el Penedès. Ara per ara, l’Estat espa­nyol és el pri­mer pro­duc­tor mun­dial de gar­ro­fes, prin­ci­pal­ment con­re­a­des al País Valencià (40%), les Bale­ars (27%) i Cata­lu­nya (22%). El Mar­roc, Itàlia i Por­tu­gal són altres dels prin­ci­pals països comer­ci­a­lit­za­dors i pro­duc­tors que seguei­xen les pas­ses en aquest impuls sec­to­rial.

El cas és que els dar­rers anys hi ha hagut dife­rents fenòmens que han ser­vit de fer­ti­lit­zant per a aquesta pui­xança. El pri­mer i pot­ser més deter­mi­nant va ser l’incre­ment del preu de la gar­rofa entre els anys 2021 i 2022, quan va arri­bar a pagar-se entre 2 i 2,20 euros el quilo al pagès (habi­tu­al­ment estava en un marge d’entre 30 i 50 cèntims d’euro).

Aquesta pujada es va donar a con­seqüència de l’aug­ment expo­nen­cial de la demanda d’una de les dues parts de la gar­rofa, el gar­rofí, és a dir la lla­vor de la gar­rofa, que va arri­bar a preus molt alts, al vol­tant dels 50-60 euros per quilo. El gar­rofí va començar a uti­lit­zar-se per pro­duir un addi­tiu ali­men­tari natu­ral d’alta qua­li­tat (E410, com es deno­mina a Europa). Es feia ser­vir com a espesseïdor per a pro­duc­tes com sal­ses i gelats. La forta demanda de la indústria ali­mentària d’un pro­ducte extret de manera tra­di­ci­o­nal i en un con­text de recu­pe­ració del con­sum després de la pandèmia, va supo­sar el que es deno­mina una tem­pesta per­fecta per fer apu­jar els preus.

Jordi Cas­tell­nou, res­pon­sa­ble de la secció de la gar­rofa de la Unió de Page­sos, explica que aquells anys van repre­sen­tar un alleu­ja­ment per als page­sos: “Per pri­mera vegada en molt de temps, podien gua­nyar-se la vida dig­na­ment tre­ba­llant la terra”, recorda.

Dar­rere de l’incre­ment del preu també hi va haver un rere­fons espe­cu­la­tiu. Com que el gar­rofí es con­serva en sec durant anys i ocupa molt poc espai, hi ha empre­ses que en com­pren i l’aguan­ten als seus magat­zems fins que puja de preu per ven­dre’l més car.

El cert és que aquesta cotit­zació a l’alça de la gar­rofa va ani­mar pro­duc­tors i empre­ses, fins i tot algu­nes d’ali­e­nes al sec­tor, a plan­tar aquests arbres on abans hi tenien ter­renys impro­duc­tius. De fet, segons dades del Depar­ta­ment d’Agri­cul­tura, el per­cen­tatge de superfície plan­tada de gar­ro­fers ha tin­gut una tendència alcista des de l’any 2020, fins a arri­bar a supo­sar més del 17% de la superfície plan­tada res­pecte al glo­bal.

Així mateix, amb l’aug­ment dels preus, alguns page­sos van apro­fi­tar per plan­tar gar­ro­fers en ter­res més fèrtils i amb rega­diu i van començar a inver­tir en maquinària per fer les recol·lec­ci­ons de manera més meca­nit­zada del que s’havia fet tra­di­ci­o­nal­ment. No obli­dem que el gar­ro­fer havia estat un arbre que se solia plan­tar en zones molt seques i sovint per mar­car límits entre ter­renys.

El direc­tor tècnic de l’asso­ci­ació Empre­ses Inno­va­do­res de la Gar­rofa i bon conei­xe­dor del sec­tor, Joan Tous, matisa que, mal­grat els avenços per gua­nyar pro­duc­ti­vi­tat, encara hi ha molt camí per recórrer perquè la gran majo­ria de les plan­ta­ci­ons actu­als con­ti­nuen sent tra­di­ci­o­nals i anti­gues: “Les colli­tes es cullen de manera manual, un fet que limita la pro­ducció i eleva els cos­tos de collita. I jus­ta­ment és aquí on tre­ba­llem des de l’asso­ci­ació per con­tri­buir al canvi.”

Un altre dels fac­tors que han ani­mat l’impuls d’aques­tes pro­duc­ci­ons ha estat l’encaix d’aquest con­reu en un con­text de sequera i canvi climàtic. El fet que sigui un arbre adap­tat al sequer, que reque­reix poca aigua, amb un alt poten­cial pro­duc­tiu i que gai­rebé no neces­sita trac­ta­ments fito­sa­ni­ta­ris, ha fet veure aques­tes plan­ta­ci­ons amb uns altres ulls. I, a més a més, estu­dis recents han demos­trat que es tracta d’un dels arbres que més CO2 absor­beix.“El gar­ro­fer té un fort poten­cial com a cul­tiu resi­li­ent, capaç de supor­tar la sequera, i també és tole­rant als incen­dis, perquè es rege­nera molt ràpida­ment”, comenta Joan Tous.

Agustí Romero, expert de l’IRTA, hi afe­geix que la indústria ali­mentària euro­pea ha posat la cire­reta final a un canvi de pers­pec­tiva en el sec­tor de la gar­rofa. Si bé a prin­ci­pis dels 2000 la polpa, la segona de les parts de la gar­rofa, era con­si­de­rada gai­rebé un sub­pro­ducte, avui dia es pro­cessa per a ali­men­tació humana. “S’ela­bo­ren fari­nes de gar­rofa per a la pas­tis­se­ria, subs­ti­tuint altres fari­nes, espe­ci­al­ment pel fet que no conté glu­ten. A més, la farina tor­rada de gar­rofa s’està uti­lit­zant com a subs­ti­tut del cacau, un ingre­di­ent sense exci­tants i amb un sabor simi­lar”, explica Romero.

Aques­tes inno­va­ci­ons han estat impul­sa­des prin­ci­pal­ment per la indústria ali­mentària, tot i que han comp­tat amb la col·labo­ració de l’IRTA en la iden­ti­fi­cació de les vari­e­tats òpti­mes. La tasca d’aquest cen­tre de recerca ha estat essen­cial per millo­rar la pro­duc­ti­vi­tat d’un arbre que havia estat durant anys con­dem­nat a la mar­gi­na­li­tat.

Així doncs, l’IRTA va fer una feina de pros­pecció de vari­e­tats del fruit que res­pon­gues­sin millor als reque­ri­ments indus­tri­als. “Ori­gi­nal­ment, com que les vari­e­tats esta­ven pen­sa­des per a l’ali­men­tació ani­mal, pri­o­rit­za­ven aque­lles amb molta polpa i poca lla­vor, o gar­rofí. Amb el temps, però, es va veure que el mer­cat dema­nava jus­ta­ment el con­trari”, explica Agustí Romero. De tota la seva recerca, l’IRTA ha ela­bo­rat el banc de vari­e­tats de gar­rofa més gran del món, ubi­cat al Morell (Tar­ra­gonès), que per­met com­pa­rar les dife­rents vari­e­tats i faci­li­tar estu­dis genètics per a noves plan­ta­ci­ons.

Jus­ta­ment per poder apro­fi­tar els avenços en recerca i ani­mar el sec­tor, fa 12 anys es va crear Empre­ses Inno­va­do­res de la Gar­rofa (EiG), una orga­nit­zació pri­vada d’àmbit esta­tal amb seu a Santa Bàrbara (Montsià). “Pro­mo­vem acords de col·labo­ració publi­co­pri­vada que actuen en l’àmbit de la inves­ti­gació i el desen­vo­lu­pa­ment tec­nològic del cul­tiu”, explica Joan Tous. EiG la for­men 19 empre­ses que repre­sen­ten la majo­ria de la cadena de valor i pro­duc­tora d’aquest fruit (coo­pe­ra­ti­ves de segon grau, tros­se­ja­dors indus­tri­als i fàbri­ques de goma de gar­rofí).

Així mateix, el sec­tor ha vis­cut dar­re­ra­ment una petita eclosió de noves ini­ci­a­ti­ves empre­sa­ri­als, locals i de pro­xi­mi­tat, que tenen la polpa de la gar­rofa com la seva pri­mera matèria. Així, hi ha exem­ples reei­xits com Cul­tius Gaia, a Aiguamúrcia (Alt Camp), que sota la marca Gar­ro­fina ha desen­vo­lu­pat xoco­lata, torró o musli, que venen per inter­net i també en boti­gues físiques, a tot Europa. O com Men­ja­mi­ques, que a l’obra­dor que van aixe­car a Bràfim (Alt Camp) ela­bo­ren cre­mes, licors o olis de gar­ro­fes que com­pren a petits pro­duc­tors del Camp de Tar­ra­gona i de la pròpia finca fami­liar. També hi ha el forn ecològic Víctor Espelta a Ter­res de l’Ebre, que ven mag­da­le­nes de gar­rofa.

Apor­tar valor a aquest pro­ducte de secà ha estat un ele­ment deter­mi­nant per fer reei­xir el sec­tor. Per això hi ha pro­jec­tes d’inves­ti­gació com el del CSIC, l’IRTA i les empre­ses del sec­tor que explora la cre­ació de xoco­la­tes amb una com­bi­nació de cacau i gar­rofa, un pro­ducte que podria ofe­rir bene­fi­cis addi­ci­o­nals, com ara menys neces­si­tat d’afe­gir sucre i una millor com­po­sició nutri­ci­o­nal.

En aquest pro­jecte hi ha posada molta espe­rança, en part perquè l’espe­rança de futur per al sec­tor, segons Romero, rau en l’incre­ment del con­sum de deri­vats de la polpa de gar­rofa, com les fari­nes per a pas­tis­se­ria o altres pro­duc­tes de gran escala. “Aquest aug­ment del con­sum aju­da­ria a reduir la dependència del mer­cat del gar­rofí i a donar més esta­bi­li­tat al sec­tor”, diu.

El cas és que, mal­grat els anys de bonança en els valors de mer­cat de la gar­rofa, el més habi­tual en el sec­tor han estat les fluc­tu­a­ci­ons dels preus, que sens dubte han repre­sen­tat un pal a les rodes en la història per empo­de­rar la gar­rofa.

Com explica Agustí Romero, quan les empre­ses van tro­bar alter­na­ti­ves més econòmiques al gar­rofí hi va haver una cai­guda dràstica en el preu de la gar­rofa que no s’ha recu­pe­rat. De fet, segons les dar­re­res dades, està al vol­tant de 43 cèntims per quilo. “Estem a uns nivells molt bai­xos, i això fa que sigui difícil per als page­sos cobrir els cos­tos de pro­ducció”, diu Jordi Cas­tell­nou, qui con­si­dera que un preu just hau­ria d’estar al vol­tant de l’euro per quilo, “ja que la recol·lecció con­ti­nua sent molt manual i, per tant, cos­tosa”: “Per aug­men­tar el con­sum, seria neces­sari que les empre­ses tor­nes­sin a uti­lit­zar el gar­rofí i altres pro­duc­tes deri­vats de la gar­rofa, però això depèn de les deci­si­ons del mer­cat, no dels pro­duc­tors”, con­si­dera Cas­tell­nou.

Sens dubte, aquesta fluc­tu­ació en els preus ha cau­sat molta incer­tesa entre els page­sos. Perquè aquells que es van ani­mar a plan­tar gar­ro­fers nous, pen­sant que podrien bene­fi­ciar-se dels alts preus, encara no han començat a reco­llir fruit. “Un gar­ro­fer triga uns 6 o 7 anys a entrar en plena pro­ducció, i és impos­si­ble pre­dir com estarà el mer­cat en aquell moment. És pro­ba­ble que quan aques­tes noves plan­ta­ci­ons comen­cin a pro­duir, el preu de la gar­rofa sigui encara més baix, fet que posa en risc la via­bi­li­tat econòmica de mol­tes explo­ta­ci­ons”, con­si­dera Romero.

D’altra banda, els pro­duc­tors de gar­ro­fes han tin­gut amb els roba­to­ris de colli­tes un pro­blema recur­rent. Jus­ta­ment en el moment de preus més alts es van mul­ti­pli­car els furts. “Les gar­ro­fes són fàcils de recol·lec­tar, i els lla­dres podien obte­nir-ne grans quan­ti­tats en poc temps.” El pro­blema prin­ci­pal rau en la falta de traçabi­li­tat del pro­ducte, cosa que per­met que gar­ro­fes roba­des entrin al mer­cat legal sense con­trol. El sis­tema que va imple­men­tar (DUN) el depar­ta­ment de la Gene­ra­li­tat per decla­rar les explo­ta­ci­ons agràries no ha estat sufi­ci­ent. Ara els roba­to­ris s’han reduït, no tant per les mesu­res de con­trol, sinó perquè els preus són bai­xos.

La neces­si­tat de pro­moure el gar­ro­fer no només des d’un punt de vista pro­duc­tiu sinó també històric, ha fet sor­gir ini­ci­a­ti­ves com els con­cur­sos de gar­ro­fers monu­men­tals, que bus­quen valo­rar la seva importància cul­tu­ral, també. Jus­ta­ment, l'obra El Algar­robo, escrita per Joan Tous i Josep Maria Fran­quet i edi­tat per Onada Edi­ci­ons ha rebut el Premi al millor Lli­bre Agrari 2024 de la Fira de Lleida. El lli­bre . El lli­bre s'enfoca en la història, les pro­pi­e­tats i la rellevància del gar­ro­fer, des­ta­cant la seva resistència i adap­tació al clima medi­ter­rani, així com la seva importància en l'eco­no­mia.