Encara que molt s’ha perdut, molt roman; i encara que ja no tenim la força que en els dies vells movia cel i terra, el que som, som; un temple igual de cors heroics, debilitats pel temps i el destí, però forts en voluntat per esforçar-se, buscar, trobar i no rendir-se. (Ulysses d’ Alfred Lord Tennyson)

Imagineu-vos. En temps de canvi vertiginós, quan les modes i la tecnologia avancen a una velocitat gairebé incontrolable, sovint ens preguntem: quin lloc queda per als que han recorregut un llarg camí? Per als que ja no tenen la mateixa força física o mental que en el passat, però que encara conserven una voluntat fèrria? El fragment del poema Ulysses d’Alfred Lord Tennyson encapsula perfectament aquest dilema i ens ofereix una reflexió profunda sobre la resistència, la identitat i la permanència.

El món celebra el que és nou, innovador, immediat. Però en aquest remolí de constants novetats, és fàcil oblidar el valor del que perdura. Les societats modernes tendeixen a subestimar la saviesa d’aquells que han acumulat experiència, dels que han vist com el temps i el destí els han debilitat físicament, però la voluntat dels quals ha romàs inquebrantable. Aquest és el cor de la vella guàrdia: aquells que, encara que ja no puguin moure “cel i terra” com abans, continuen essent un pilar indispensable de la societat, precisament pel que representen.

El que som, som. Aquesta senzilla afirmació del poema té una profunditat extraordinària. Ens recorda que la nostra identitat no està definida únicament per les nostres capacitats actuals, sinó per tot el que hem estat i hem après al llarg del camí. L’experiència és el capital més sòlid en temps d’incertesa, i aquells que han recorregut molts anys en la seva professió o en la seva vida personal han acumulat un coneixement que va més enllà del tangible. És un coneixement forjat en la prova i l’error, en els èxits i fracassos, i en la capacitat de resistir quan tot sembla canviar.

La nostàlgia, però, no ha de convertir-se en una excusa per aturar-se en el temps. Tennyson no proposa mirar el passat amb una enyorança que immobilitza, sinó abraçar el present amb tot el que hem estat. La vella guàrdia no és un grup estancat en antigues glòries, sinó un conjunt de persones que han après a equilibrar l’experiència del passat amb l’adaptabilitat del present. Són aquells que, fins i tot debilitats pel temps, mantenen un temple heroic, fort en voluntat.

Aquest és un missatge poderós per a qualsevol societat que valori el progrés. El canvi és inevitable, però el progrés real no es pot construir sense les bases sòlides que proporciona l’experiència. Les noves generacions aporten energia, idees fresques, però seria un error monumental ignorar el consell i la saviesa dels que han estat allà abans, els que ja han recorregut camins similars i han superat obstacles que a primera vista poden semblar nous, però que sovint són variacions dels mateixos desafiaments de sempre.

Finalment, el poema ens insta a no rendir-nos. En una era on la velocitat i l’eficiència són les regles del joc, la temptació de cedir a la pressió de l’esgotament és forta. Tanmateix, com ens recorda Tennyson, la veritable fortalesa no resideix en la capacitat de moure muntanyes, sinó en la voluntat de continuar buscant, de seguir esforçant-nos, fins i tot quan el destí juga en contra nostra. “No rendir-se” és el lema final, la màxima lliçó de la vella guàrdia, que no només segueix en peu, sinó que continua lluitant, amb temple heroic, pel que és just i necessari.

En un món que premia la novetat, aquest poema ens convida a revalorar el que és permanent, a reconèixer la importància d’aquells que, encara que debilitats pel temps, encara tenen molt per oferir. La vella guàrdia no és un vestigi del passat; és la columna vertebral del present i del futur. I el que som, som: un recordatori que l’experiència, la resiliència i la saviesa són béns inavaluables, i que el veritable progrés només pot construir-se sobre fonaments sòlids.