Focus

El món compra menys producte ‘made in Catalonia’

Preocupació perquè retrocedeixen les vendes de béns fets a Catalunya i es trenca una etapa històrica de creixement

Els experts assenyalen una tendència mundial per les mesures proteccionistes i la redefinició de les cadenes de valor globals

Sembla que el creixement de les exportacions de producte ha arribat al límit
Les empreses han d’apostar per la multilocalització per continuar venent a fora

Les expor­ta­ci­ons cata­la­nes han batut rècords durant més d’una dècada. Any rere any, el crei­xe­ment de les ven­des inter­na­ci­o­nals de béns produïts a Cata­lu­nya només ha fet que millo­rar. Fins i tot l’any 2023, quan Europa ja regis­trava un alen­ti­ment, les expor­ta­ci­ons cata­la­nes van aug­men­tar un 6,1% i van superar el sos­tre dels 100.000 mili­ons d’euros, la quan­ti­tat més alta de la sèrie històrica segons càlculs d’Acció –l’agència per a la com­pe­ti­ti­vi­tat de l’empresa del Depar­ta­ment d’Empresa i Tre­ball– a par­tir de les dades del Minis­teri d’Indústria.

Des de la crisi del 2008, Cata­lu­nya ha basat gran part del seu crei­xe­ment econòmic en l’ober­tura a l’exte­rior, i de fet el volum d’expor­ta­ci­ons ha cres­cut gai­rebé un 80% en una dècada. Ara bé, des de fa uns mesos, els rit­mes de crei­xe­ment ja no són ascen­dents (vegeu el gràfic). En el segon tri­mes­tre del 2024, les ven­des de pro­duc­tes indus­tri­als a l’estran­ger mos­tren dis­mi­nu­ci­ons d’un 5,2%, amb una dava­llada espe­cial en les expor­ta­ci­ons de maquinària i pro­duc­tes energètics i indus­tri­als, del 15% i de l’11%, res­pec­ti­va­ment.

El recor­re­gut a la baixa de les ven­des de les empre­ses cata­la­nes a l’exte­rior ja és una rea­li­tat i, a més a més, no és exclu­siu. Es tracta d’una tendència glo­bal que té caràcter estruc­tu­ral. “Si mirem l’evo­lució del volum total a preus cons­tants de les expor­ta­ci­ons d’Ale­ma­nya, Itàlia i França des de l’any 2017, obser­vem que estan estan­ca­des, i Cata­lu­nya s’ins­criu a par­tir d’ara en aquest con­text”, explica Joan Ramon Rovira, cap d’estu­dis de la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona. Durant anys ens vam acos­tu­mar que el comerç inter­na­ci­o­nal creixés fins i tot per sobre del crei­xe­ment del PIB, però ja no és així; ara ho està fent per sota i sem­bla que aquest model ha vin­gut per que­dar-se.

El punt d’inflexió, segons Rovira, va arri­bar amb la pandèmia. És ales­ho­res quan es comença a obser­var una evo­lució molt lenta de les expor­ta­ci­ons i de la pro­ducció indus­trial, una situ­ació que s’ha agreu­jat en els últims semes­tres.

Dar­rere d’aquest feno­men hi ha qüesti­ons estruc­tu­rals i d’altres de més con­jun­tu­rals, com l’actual desac­ce­le­ració econòmica que fa reduir el comerç inter­na­ci­o­nal. Joan Tris­tany, direc­tor gene­ral d’Amec, una orga­nit­zació que agrupa empre­ses de maquinària i béns d’equi­pa­ment inter­na­ci­o­na­lit­za­des, explica que les ven­des mun­di­als els han bai­xat per la incer­tesa gene­ra­lit­zada en l’eco­no­mia. Aquest entorn fa retar­dar les deci­si­ons d’inversió de les indústries i, per tant, la com­pra d’equips i maquinària. “Estan tri­gant un 50% més del que era habi­tual a fer les coman­des i això té un impacte en les nos­tres expor­ta­ci­ons”, pun­tu­a­litza Tris­tany.

Pel que fa als fac­tors estruc­tu­rals, un dels quals s’ha d’emmar­car en el moment de trans­for­mació de la glo­ba­lit­zació en què està immers el món. En els dar­rers anys, la glo­ba­lit­zació ha can­viat de natu­ra­lesa. Tot i que en els mesos més durs de la pandèmia molts experts en models econòmics van augu­rar que la covid por­ta­ria la des­glo­ba­lit­zació, el que ha aca­bat pas­sant ha estat més aviat el que es coneix com a “reglo­ba­lit­zació”. El món con­ti­nua inter­con­nec­tat, però amb una refor­mu­lació de les rela­ci­ons comer­ci­als inter­na­ci­o­nals. “Hi ha una recon­fi­gu­ració de les cade­nes de valor glo­bals; és a dir, el model de frag­men­tació de la pro­ducció en diver­sos països en funció de la seva eficiència està en dubte”, con­si­dera Cris­tina Ser­ra­dell, direc­tora de la uni­tat de negoci inter­na­ci­o­nal d’Acció. El cas és que, men­tre el cost logístic era baix, resul­tava ren­di­ble bus­car proveïdors o pro­duir en qual­se­vol part del món, però des que la fac­tura logística ha aug­men­tat aquest model ha per­dut eficiència. D’altra banda, el crei­xe­ment glo­bal de polítiques pro­tec­ci­o­nis­tes arreu del món i les polítiques d’auto­no­mia pro­duc­tiva han aca­bat posant la cirera a la trans­for­mació. “Ara com ara, hi ha una estratègia geo­política glo­bal que pro­mou apro­par la pro­ducció cap a casa. Amb la pandèmia, tot­hom es va ado­nar que no es vol depen­dre d’altres països per dis­po­sar de certs pro­duc­tes i la relo­ca­lit­zació de la indústria s’ha con­ver­tit en una política estratègica exte­rior a tot arreu”, recorda Ser­ra­dell.

I n’és una mos­tra fefa­ent el dar­rer informe de l’ex pri­mer minis­tre italià Mario Draghi sobre la com­pe­ti­ti­vi­tat d’Europa, que parla jus­ta­ment d’aquesta estratègia de reple­ga­ment de la pro­ducció cap a Europa. Ho pre­senta com un dels punts clau per rellançar la indústria i no jus­ta­ment per expor­tar. Cosa que fa pre­veure que el comerç mun­dial estarà alen­tit per anys.

Hem pas­sat, doncs, d’un con­text en què s’esti­mu­lava el lliure comerç, amb una Orga­nit­zació Mun­dial del Comerç (OMC) forta, amb trac­tats de lliure comerç a tot arreu i unes regles del joc que ho faci­li­ta­ven, a un altre en què el pro­tec­ci­o­nisme imposa la seva llei. De fet, per posar només un exem­ple d’aquest canvi de con­text, els Estats Units han incre­men­tat els aran­zels de diver­sos pro­duc­tes arri­bats des de la Xina valo­rats en 18.000 mili­ons de dòlars com a res­posta a una com­petència que con­si­de­ren des­lle­ial en trans­ferència de tec­no­lo­gia, pro­pi­e­tat intel·lec­tual i inno­vació.

El direc­tor gene­ral d’Amec explica que hi ha altres fac­tors que s’afe­gei­xen a la geo­es­tratègia, com la trans­for­mació digi­tal i les mesu­res per pal·liar el canvi climàtic. En el cas de la digi­ta­lit­zació, ha permès tren­car mol­tes bar­re­res d’accés a la indústria i, per tant, ha ampliat el per­fil de nous juga­dors que fan com­petència als pro­duc­tors històrics. “Amb la digi­ta­lit­zació, la dimensió ja no és cap limi­ta­dor. Per exem­ple, si abans era impen­sa­ble que un nou pro­duc­tor entrés en el sec­tor de l’auto­moció i pogués com­pe­tir de tu a tu amb les grans mar­ques, ara, en un moment de tec­no­lo­gies dis­rup­ti­ves, ja no ho és, i així ha pas­sat amb el vehi­cle elèctric”, diu Tris­tany.

Així mateix, hi ha qui opina que aquest refre­da­ment de les expor­ta­ci­ons cata­la­nes té un res­pon­sa­ble i es diu Ale­ma­nya, que també es troba en un moment de desac­ce­le­ració econòmica impor­tant, a causa, entre altres motius, del dal­ta­baix que està vivint el seu sec­tor estre­lla, l’auto­moció. “El seu model de pro­ducció basat en ener­gia barata impor­tada de Rússia i grans volums d’expor­ta­ci­ons a la Xina s’ha tren­cat a causa de la crisi energètica i l’aug­ment de la com­petència en el mer­cat de vehi­cles elèctric”, explica Rovira.

I és que Ale­ma­nya és i ha estat tra­di­ci­o­nal­ment un dels prin­ci­pals cli­ents de les ven­des a l’exte­rior de l’empresa cata­lana. De fet, històrica­ment ha com­prat al vol­tant del 10% del que ven el tei­xit empre­sa­rial català, només per sota de l’Estat francès, que ha estat i con­ti­nua sent el prin­ci­pal soci comer­cial, amb un 15%.

Es dona el cas que un dels prin­ci­pals sec­tors cata­lans que expor­ten a Ale­ma­nya és el d’auto­moció, i no només vehi­cles aca­bats, sinó sobre­tot peces per aco­blar a les empre­ses auto­mo­bilísti­ques ale­ma­nyes. Així doncs, amb el procés de des­car­bo­nit­zació del cotxe, s’obre un gran repte als proveïdors cata­lans, perquè el vehi­cle elèctric neces­sita una cin­quena part de les peces que té el de com­bustió.

Ser­ra­dell hi posa, però, un toc d’opti­misme i asse­gura que des d’Acció són conei­xe­dors de com­pa­nyies cata­la­nes que estan fent con­tra rellotge pro­ces­sos de diver­si­fi­cació cap a altres sec­tors com ara la salut i cap a la pres­tació de ser­veis a la indústria per elu­dir la fre­nada del sec­tor.

Per tot ple­gat, tots els con­sul­tats coin­ci­dei­xen a afir­mar que el crei­xe­ment de les expor­ta­ci­ons de pro­ducte ha arri­bat al límit. “Ja érem cons­ci­ents que aquest crei­xe­ment sos­tin­gut de dos dígits era insos­te­ni­ble”, refle­xi­o­nava el pre­si­dent d’Amec, Pere Relats, en la pre­sen­tació d’un informe sobre la indústria.

Així doncs, tot indica que el crei­xe­ment de les expor­ta­ci­ons cada vegada estarà més lli­gat a la inter­na­ci­o­na­lit­zació dels ser­veis i no tant a pro­duc­tes. Aquí, però, hi ha la difi­cul­tat de quan­ti­fi­car la dimensió real de la nova natu­ra­lesa de les expor­ta­ci­ons. Com que es tracta d’un mer­ca­deig que no ha de pas­sar per cap duana, no queda regis­trat enlloc quin serà el pes de la inter­na­ci­o­na­lit­zació dels ser­veis.

Més Europa

Un altre dels efec­tes d’aquesta trans­for­mació en el comerç inter­na­ci­o­nal és el pes de les des­ti­na­ci­ons del pro­ducte català. Després de la pandèmia, hi ha hagut un cop de timó i Europa ha gua­nyat posi­ci­ons quant a des­ti­nació del pro­ducte català. “Hem vist un reple­ga­ment cap a Europa, on mol­tes empre­ses volen estal­viar cos­tos en logística però també bus­quen l’aixo­pluc de segu­re­tat que dona el Vell Con­ti­nent”, matisa Ser­ra­dell. De fet, ara com ara, a Europa es ven el 62% del total de les expor­ta­ci­ons, quan fa uns anys el per­cen­tatge va arri­bar a estar per sota del 50%. I, per con­tra, amb Àsia s’ha fet el camí opo­sat; de fet, la Xina ha pas­sat de ser el setè soci comer­cial de Cata­lu­nya el 2020 a esde­ve­nir el quinzè el 2023. El canvi de model indus­trial xinès, que ha apos­tat per for­jar la seva pròpia indústria, i una política de nous aran­zels cada cop més agres­siva estan donant els seus fruits. Per la seva banda, els EUA, un mer­cat madur que ha estat difícil de pene­trar per a l’empresa cata­lana, han gua­nyat posi­ci­ons i s’han con­ver­tit en el setè soci comer­cial. Mal­grat la distància, no dei­xen de ser el bloc comer­cial més simi­lar a Europa.

Arri­bats a aquest punt, la trans­for­mació pre­o­cupa els diver­sos impli­cats i apa­reix el dubte de com poden afron­tar aquesta nova etapa. Els experts con­sul­tats acla­rei­xen que mol­tes empre­ses estan apos­tant per subs­ti­tuir l’expor­tació per la implan­tació, o, el que és el mateix, la mul­ti­lo­ca­lit­zació; és a dir, obrir fili­als en els mer­cats on tenen els seus prin­ci­pals cli­ents i poder-hi con­ti­nuar venent, però més prop i sota les regles locals. D’aquesta manera s’estal­vien els cos­tos de logística i elu­dei­xen les bar­re­res aran­zelàries.

Ara bé, la mul­ti­lo­ca­lit­zació com­porta més exigències en inversió i recur­sos que l’expor­tació en si, i per tant hi ha el risc que les com­pa­nyies de menys dimensió i capa­ci­tat finan­cera es tro­bin amb més pals a les rodes per poder-se inter­na­ci­o­na­lit­zar. “Se’ns reque­reix redo­blar esforços per enfor­tir la nos­tra com­pe­ti­ti­vi­tat en els mer­cats exte­ri­ors i, per acon­se­guir-ho, cal que l’admi­nis­tració acom­pa­nyi en aquest repte posant més faci­li­tats burocràtiques i que hi hagi un millor accés al finançament”, reclama el direc­tor gene­ral d’Amec.

De fet, el Depar­ta­ment de Tre­ball i Indústria, a través d’Acció, ha tret recent­ment una línia d’ajuts per poten­ciar l’ober­tura de fili­als a l’exte­rior. La mesura pretén, a més, afa­vo­rir la inter­na­ci­o­na­lit­zació de ser­veis: “El ser­vei és molt més local, reque­reix adap­tació i freqüent­ment implica arri­bar a acords amb una empresa local; per tant, resulta clau poder tenir ofi­ci­nes amb per­so­nal allà”, explica Cris­tina Ser­ra­dell.

Per ento­mar les crei­xents polítiques pro­tec­ci­o­nis­tes, l’empre­sa­riat demana a la Unió Euro­pea, l’ens que té la com­petència en comerç inter­na­ci­o­nal, que tre­ba­lli més inten­sa­ment per nego­ciar acords amb ter­cers països per faci­li­tar el comerç a les regi­ons on més es vol comer­ci­a­lit­zar. “Per sort, aquests can­vis ens han enxam­pat amb un tei­xit empre­sa­rial que sap que cal estar adap­tant-se per­ma­nent­ment als desig­nis del comerç inter­na­ci­o­nal. Anem amb els deu­res fets, però neces­si­tem que inter­na­ment no ens ho posin difícil per poder reo­ri­en­tar-nos”, diu Tris­tany.

Pre­pa­rar les male­tes

A casa nos­tra també toca fer deu­res. La res­pon­sa­ble d’uni­tat inter­na­ci­o­nal d’Acció diu que, a través de les 40 ofi­ci­nes que tenen al món, estan redo­blant esforços per aju­dar les empre­ses a tro­bar la millor maleta per entrar a cada mer­cat. “Hem impul­sat una ofi­cina tècnica de bar­re­res al comerç inter­na­ci­o­nal perquè ajudi a pre­veure i a pre­pa­rar l’entrada als nous mer­cats d’una manera més efi­ci­ent”, asse­gura.

Poder pre­veure amb què topa­ran les empre­ses expor­ta­do­res quan entren en un nou mer­cat o quan can­vien les regles del joc del mer­cat en què estan és clau. Així ho van expe­ri­men­tar amb el Bre­xit. Abans del 2022, Acció va posar en marxa una fines­treta específica per aju­dar les empre­ses a abor­dar la sor­tida de la Gran Bre­ta­nya de la Unió Euro­pea. El pri­mer semes­tre del 2024 es va recu­pe­rar el volum d’expor­ta­ci­ons al mer­cat britànic.

Mal­grat tot, la resiliència del sec­tor exte­rior català ha estat nota­ble. Ha acon­se­guit man­te­nir i con­so­li­dar mer­cats i obrir-ne de nous gràcies al fet que s’han hagut d’adap­tar i han diver­si­fi­cat els seus pro­duc­tes i sec­tors. “La inter­na­ci­o­na­lit­zació s’ha inte­grat dins de l’estratègia de crei­xe­ment per a mol­tes empre­ses cata­la­nes, tot i que encara hi ha camí per recórrer”, con­si­dera Ser­ra­dell.

Ara com ara, hi ha 17.000 empre­ses expor­ta­do­res regu­lars, és a dir, aque­lles que fa més de qua­tre anys que venen a fora.

78%
de creixement.
És l’augment de les exportacions catalanes en una dècada.
33%
del PIB.
És el que aporta el comerç exterior.
61%
a Europa.
La gran majoria de les vendes a l’exterior s’han tornat a concentrar al Vell Continent.
La balança comercial

Les importacions cauen més i millora el saldo exterior

L’altra cara de la moneda de la baixada de les exportacions és que el saldo exterior català ha millorat. “Com que el volum d’importacions de béns industrials ha disminuït més que el volum d’exportacions, es dona una millora de la competitivitat de les empreses catalanes”, explica Joan Ramon Rovira. De fet, com mostra un estudi de la Cambra de Barcelona, el dèficit comercial amb l’estranger se situa en el 4,2% del PIB català entre el 2020 i el 2024, quan la dècada anterior era del -6,6%. Aquesta evolució, especialment positiva des del 2023 (el dèficit comercial energètic va augmentar amb intensitat el 2022), ha estat un dels motors del creixement econòmic de Catalunya.

La crisi financera global va suposar un canvi estructural en la demanda externa de Catalunya, històricament deficitària amb l’estranger. Però la sortida de la crisi financera del 2008 es va basar en l’enfocament a l’estranger i els guanys tant pel que fa al volum exportat com al nombre d’empreses exportadores van fer que el saldo exterior guanyés pes com mai. “Aquest superàvit ha suposat una de les principals potencialitats de Catalunya en els darrers anys i ha permès una posició financera sanejada enfront l’exterior”, assegura Rovira, que hi afegeix que la reducció del dèficit comercial s’explica, en part, per un augment més significatiu dels preus unitaris de les exportacions de Catalunya en relació amb les importacions. “La consolidació d’aquest fenomen en els propers anys dependrà de les seves causes: exportacions de més valor afegit, descens temporal dels preus relatius amb els competidors o salaris i costos energètics”, diu.

Diversificar mercats

El sector porcí afronta el repte que la Xina deixi de ser un client clau

El sector carni –en concret, el porcí– és, després del de l’automoció, el farmacèutic i el químic, el que més ven a l’exterior. I la Xina ha estat en els darrers anys un dels principals mercats per a la carn de porc catalana. Aquest país asiàtic ha arribat a representar al voltant del 40% de les exportacions càrnies. En els darrers exercicis, les exportacions cap a la Xina han anat caient progressivament (un 32% el 2023), i aquest mercat ha passat de ser el tercer a ocupar el sisè lloc en el rànquing de destins de la carn de porc catalana. “Aquesta caiguda és preocupant per al sector, especialment perquè la Xina, un mercat gegant amb més de 1.000 milions de persones, era un client clau per als productors catalans”, explica Ignasi Pons, representant de la Federació Empresarial d’Indústries Càrnies (Fecic).

En aquest cas, la raó principal d’aquesta caiguda ha estat el procés de recuperació de la cabanya porcina xinesa després de la crisi provocada per la pesta porcina africana. Aquesta malaltia va tenir un impacte devastador a la Xina fa uns anys i va obligar el gegant asiàtic a dependre de les importacions per cobrir la demanda interna. Un cop superada la pesta, la Xina ha recuperat la seva capacitat productiva, i no només ha reduït la dependència de les importacions, sinó que aspira a convertir-se en el principal proveïdor de carn al sud-est asiàtic.

Segons Pons, en vista d’aquest escenari, que ja preveien que acabaria passant, el sector porcí català va optar per la diversificació de mercats, entre els quals hi ha altres països fora de la Unió Europea, així com la consolidació dins de mercats europeus com ara Itàlia, França, el Regne Unit i Alemanya. En aquests mercats, el sector està explorant l’exportació de productes elaborats, com embotits i carns curades.

Tot i que les dimensions no són comparables, el sector ja va viure una experiència similar. Fins al 2014, un dels seus principals mercats era Rússia, que va tancar fronteres després del conflicte de Crimea i d’un episodi de pesta porcina en alguns països europeus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.