Francesc Cabana
Historiador, advocat i articulista durant més de 40 anys a l’Avui i a El Punt Avui
“L’economia catalana s’està venent a empreses foranes”
“M’amoïna la falta d’ambició i de lideratge que detecto en el terreny empresarial, en el terreny polític i en tots els terrenys”
“Banc Sabadell és de les poques entitats que s’havien mantingut de la crisi financera; si es deixa absorbir, quedarem despullats”
D’independentistes, n’hi ha, però no veig gent que estudiï les possibilitats per arribar a la independència
Vaig deixar Enciclopèdia Catalana perquè era contrari a la gestió i els vaig dir: “Acabareu malament”
Treballar més, ho veig difícil. El que tinc escrit espero que es publiqui, però no sé quan
Diumenge passat no s’acomiadava del tot dels lectors d’El Punt Avui, però anunciava que es jubila dels seus articles setmanals. Com es troba?
Tinc 90 anys. En realitat em falten dos mesos per fer-los i jo pensava allargar les col·laboracions unes setmanes més, però la mort de la meva esposa m’ha escruixit i he optat per posar-hi fi. D’altra banda, tinc moltes malalties i l’epilèpsia n’és una; em provoca tremolors a la mà i he de dictar. És un problema tècnic que no se soluciona fàcilment.
En aquest article de comiat, vostè insisteix en una idea recurrent en els seus escrits: que els governs espanyols sempre han posat pals a les rodes de l’economia catalana. Avui [per dimarts passat] fa set anys del referèndum de l’1-O. Com veu la situació del país?
Soc historiador (també economista i advocat; en fi, una barreja de tot) i m’adono que des de fa 300 anys Catalunya és dependent del govern estatal i ens fan la punyeta en molts aspectes. És evident, des del meu punt de vista, que les coses no poden continuar així. No crec que hi hagi un canvi positiu al govern estatal, perquè en 300 anys sempre hi ha hagut la mateixa actitud envers Catalunya. No hi ha res a fer. Aleshores, la sortida que hi veig és la independència. El que passa és que la independència és difícil. I aquí demano a la gent que pensi una mica com s’hi pot arribar, perquè hi ha independentistes però no hi ha persones que estudiïn les possibilitats.
En té alguna?
L’única possibilitat que hi veig és una Catalunya en una Europa federal. És a dir, uns Estats Units d’Europa en els quals estigui inclosa Catalunya i Espanya i el País Basc (que ho diguin ells, jo no m’hi fico). Si hi ha alguna altra solució, que me la diguin. Catalunya no pot ser ni Andorra ni el Marroc.
Vostè va estudiar dret. En quin moment li sorgeix l’interès per l’economia i per l’empresa?
Quan vaig començar a estudiar dret, no hi havia cap facultat d’economia a Barcelona. Havies d’anar a Madrid, i això no m’interessava de cap manera. Després, quan es va crear la Facultat d’Econòmiques, hi vaig estar temptat, però mai he tingut facilitat per a les matemàtiques i vaig pensar que faria el préssec. Però, d’una manera o altra, em vaig vincular a aquest món. I quan vaig entrar a Banca Catalana vaig fer feina de dret mercantil, sobretot com a secretari, però també em vaig vincular a l’economia i sobretot als empresaris del país. Aquests empresaris són els que em van donar un coneixement de l’economia catalana.
Diu que no li interessava anar a Madrid, però bé que hi va haver d’anar quan estava a Banca Catalana...
Perquè anava sovint al Banc d’Espanya. És curiós, però em vaig entendre molt bé amb totes les persones del Banc d’Espanya de direcció general cap avall, uns professionals que no tenien cap implicació política. En canvi, de direcció general cap amunt, malament rai.
Hi havia un clima d’hostilitat envers Banca Catalana per part de la banca espanyola?
Home, hi havia competència; és a dir, Banca Catalana en un primer moment no representava gran cosa per a la gran banca espanyola, però hi va haver un moment en què sí, i això va fer que una part de la banca espanyola la veiés com competència directa. I aleshores els atacs van venir per on van poder, però no parlaria d’una actitud gaire contrària en l’aspecte polític.
Diguem-ho d’una altra manera. Els bancs bascos, com el Banco de Bilbao i el Banco de Vizcaya, van tenir més suport per part del govern espanyol?
Sí, clarament. Hi ha un fet concret: la majoria de banquers bascos tenien pis a Madrid. Els catalans, ni un. És a dir, per a un banquer basc anar a Madrid era natural; hi anaven per veure teatre, per assistir a un concert. Aquí no, per Déu! De concerts i de teatre, ja en tenim. I això feia que el contacte amb les forces de l’Estat fos molt superior al que tenien les entitats catalanes. I això van utilitzar-ho fortament en un determinat moment. El BBVA tenia una força política que nosaltres no teníem. Vol dir que podien trucar al telèfon particular del governador del Banc d’Espanya, que nosaltres no teníem, però ells sí, perquè jugaven a golf junts.
El BBVA s’ha sabut moure bé i fins i tot va absorbir Caixa Catalunya. Ara som en la pantalla d’una opa al Banc Sabadell. Com veu aquesta operació per a Catalunya?
Un dels problemes que s’ha de plantejar el govern de la Generalitat és que Catalunya necessita suport financer. En la Primera República, el govern de la Generalitat va tenir el suport de la Caixa de Pensions, per exemple. Quan el govern, en un moment determinat, tenia la necessitat de situar una quantitat determinada de diners en un lloc determinat, això es resolia amb una telefonada. I això, doncs, és evident que ho hauria de poder fer el govern de la Generalitat, amb uns bancs catalans que fossin bancs, no polititzats, però que estiguessin en contacte directe amb el govern de la Generalitat.
Els bancs catalans van decidir en el moment àlgid del procés traslladar la seu social fora de Catalunya i la mantenen. Com a exbanquer, ho entén?
Jo, això, encara no sé si em fa riure o plorar. Banc Sabadell és de Sabadell; doncs per què parlen de posar la seu del Sabadell fora de Catalunya? No té cap raó de ser. Com hi van, els accionistes, a la junta del banc? Banc Sabadell era una de les poques entitats bancàries que s’havien mantingut de la crisi financera que va posar fi a les caixes. Si es deixa absorbir, quedarem despullats, amb l’excepció de CaixaBank, que té una participació de l’Estat, i déu-n’hi-do els problemes que crearia. Però Banc Sabadell s’hauria de mantenir.
El sector financer ha experimentat una transformació importantíssima. Vostè en algun moment ha dit que la banca ha perdut l’ànima. Què vol dir?
Que una cosa és una fàbrica de sabates i una altra cosa és un banc. Quan dic que els bancs no tenen ànima, vull dir que són alguna cosa més que una entitat econòmica i financera. És a dir, han de pretendre actuar dins d’un context econòmic i polític determinat. I això fa que no puguin anar pel món exclusivament concedint o denegant crèdits a particulars, sinó que han d’intentar influir d’alguna manera en aquesta economia, no només a través de la seva activitat bancària, sinó a través de l’ànima de la seva activitat.
Per exemple, que apostin per sectors o empreses del país?
Home, és clar, és evident que si un banc rep una petició de crèdit, ha de mirar no tan sols si aquella empresa té una fortalesa econòmica suficient, sinó a veure quin paper pot tenir dins de l’economia.
Però ara les entitats estan més vigilades?
Repeteixo: jo no crec que els bancs s’hagin de polititzar, però sí que els bancs han d’estar pendents de la situació econòmica del territori on actuen. Han de saber on van.
Durant la seva època de banquer, va estar en contacte amb moltes empreses, algunes del sector editorial. La relació amb editors va ser el que va alimentar aquesta vocació escriptora?
No ho sé, les coses van com van. A Banca Catalana, per una sèrie de circumstàncies, em van passar la responsabilitat dels tractes amb algunes editorials catalanes, perquè hi tenia molta relació, des d’Edicions 62 fins a Editorial Grijalbo; els coneixia molt. I, a més, ells venien a mi quan necessitaven un crèdit. Vaig començar a escriure perquè em vaig adonar que la gent no coneixia la història bancària catalana. Vaig tenir una bona relació amb Francisco –així en deien– Recasens, que era un dels homes del Banc de Catalunya, que va fer suspensió de pagaments el 1931. I el vaig anar a veure; vaig parlar amb ell i vaig pensar que calia explicar les coses tal com havien anat i que ningú s’havia preocupat de saber. En Cisco Recasens no en volia parlar gaire, però a Banca Catalana vam agafar com a conseller Josep Andreu i Abelló, que era de Reus, i coneixia també el Banc de Catalunya. Entre una cosa i l’altra, vaig anar confegint una història que va formar part d’un dels primers llibres que vaig publicar.
Vostè va ser una de les persones que van fer possible la ‘Gran enciclopèdia catalana’. La crisi del grup editor ha acabat amb la venda dels segells a una empresa d’Abacus i Jaume Roures. Què en pensa?
Hi ha una cosa que m’interessa dir públicament. Tot el que he viscut ho he escrit, però no tot ho tinc publicat. També sobre aquestes empreses que ha mencionat vostè. En el cas d’Enciclopèdia Catalana, vaig formar part del primer equip que va fer l’enciclopèdia. Després, la cosa es va desorientar des del meu punt de vista. La meva manera de ser era contrària a la gestió que portaven en aquell moment els directors de l’empresa; m’hi vaig barallar i vaig marxar. Els vaig dir “acabareu malament”, i han acabat malament. Enciclopèdia Catalana és una empresa cultural; per tant, ha de tenir un director general que tingui coneixements culturals, que sàpiga qui va ser Mercè Rodoreda.
En el seu llibre ‘Deu èxits de l’economia catalana’ (Pòrtic, 2016), destaca el turisme i diu: “Potser no és excel·lent, però sí essencial.” Encara ho creu?
L’Instituto Nacional de Estadística proporciona les primeres xifres de turisme el 1951, o sigui, bastant tard. Aleshores aquí hi començava a haver un interès extraordinari a atreure turisme estranger, que portava divises. L’hostal de la Gavina és un exemple del turisme de qualitat que Catalunya buscava. En aquest moment ens hem passat de rosca, en el sentit que rebem un turisme superior en quantitat i inferior en qualitat. Què s’ha de fer? Buscar un turista de més qualitat i que es pugui controlar millor. Ara, també és sorprenent que, per exemple, Catalunya no tingui ni una sola empresa hotelera de les grans.
Quan va coordinar el llibre ‘Cien empresarios catalanes’ (LID, 2006), no va trobar cap dona empresària?
A hores d’ara, les coses han canviat una mica o bastant, però no hi ha hagut dones empresàries, com no hi havia dones en qualsevol altra activitat. Tecla Sala era presentada com l’única empresària que hi havia a Catalunya.
Abans ha dit com n’ha après, dels empresaris. Com veu el lideratge de l’empresari actual?
Una de les coses que em preocupen actualment de l’economia catalana és que s’està venent a empreses estrangeres, molt. Entre altres coses, això respon a una falta d’ambició i de lideratge, sense cap dubte. El fet de no tenir el telèfon particular del ministre o del director general a la butxaca és un problema també. I el fet que, quan hagis de demanar una entrevista amb aquest director general, hagis d’esperar tres setmanes perquè te la donin també és un problema. Perquè el teu col·lega de Madrid es presenta directament al despatx i li concedeixen una entrevista ràpid perquè es cultiven les relacions. Falta lideratge en el terreny empresarial, en el terreny polític i en tot tipus de terrenys.
Diu que ho té tot escrit, però no publicat. Quins són els seus plans en aquest sentit?
Treballar més, ho veig difícil. El que tinc escrit està guardat i a punt, i espero que es publiqui, però no sé quan.
Sobre quins temes?
De Banca Catalana, d’Enciclopèdia, de l’etapa com a president de l’Ateneu Barcelonès, de tot el que he viscut i he vist des de dins a còpia d’informació privilegiada que ningú coneix i que ningú té... De manera que la importància d’aquestes publicacions és alta.
Perfil
L’eròtica del paper en blanc
Francesc Cabana i Vancells (Barcelona, 1934) és segurament una de les persones que més coneixement atresoren de la història econòmica i empresarial de Catalunya, ja sigui pel que ha viscut directament, per la seva relació amb persones clau d’aquest món o pel que ha remenat en documents d’època. Ha publicat una seixantena de llibres. Ara, a punt de fer 90 anys, conserva la ment clara i l’olfacte fi. Si per això fos, podria continuar analitzant la realitat econòmica del país, però ha decidit parar per la dificultat que té de dominar la mà amb què escriu, que li tremola, i “escruixit” per la recent pèrdua de la seva dona, Maria Pujol, germana de Jordi Pujol. A ella es refereix diverses vegades durant la conversa, com ara quan se li pregunta per la seva faceta de novel·lista, de la qual és crític: “M’ho va demanar una persona d’Enciclopèdia Catalana. Ho vaig intentar i n’he fet dues o tres, però jo no soc novel·lista perquè no soc observador; la meva dona m’ho deia sovint: «És que no t’hi fixes»”, explica estremit.
Cabana ha decidit deixar d’escriure després d’haver dedicat vespres, caps de setmana i vacances a omplir milers de pàgines. Quan el periodista gosa suggerir-li eines digitals disponibles per dictar, transcriure i editar, l’historiador assenteix, però deixa la conversa en l’aire. Més endavant, el periodista entén que no es tracta de trobar tant sí com no la manera d’escriure costi el que costi. Això és quan a l’historiador li brillen els ulls i somriu en parlar de “l’eròtica del paper en blanc” per explicar el que sentia quan estrenava un full i la mà lliscava per la superfície. És el que escrius, però també com ho fas.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.