La lliçó empresarial de la Copa de l’Amèrica

Quan fa uns anys, les auto­ri­tats van deci­dir que Bar­ce­lona aco­lli­ria la Copa de l’Amèrica, alguns ja vam denun­ciar que els grans esde­ve­ni­ments són defi­ci­ta­ris mal­grat que els titu­lars de premsa i governs ens mos­tra­ven com a ron­di­nai­res.

El ter­cer esde­ve­ni­ment espor­tiu glo­bal més seguit del món, mil dos-cents mili­ons d’impacte econòmic, cre­ació de dinou mil de llocs de tre­ball, un acce­le­ra­dor per a la indústria cata­lana, més pro­jecció de Cata­lu­nya al món... Et sonen aquests mis­sat­ges?

Eme­sos per governs, pro­mo­tors i, fins i tot, uni­ver­si­tats; i trans­me­sos pels mit­jans acrítics amb les dades i dòcils amb el poder, t’aca­ba­ven fent dub­tar de la teva per­cepció ini­cial, que ens deia que no n’havíem sen­tit a par­lar mai però pot­ser sí que era molt seguit a d’altres llocs i/o d’altra gent. O que, trac­tant-se d’un esde­ve­ni­ment tan gran, segur que atreia turisme de qua­li­tat, gene­rant tants llocs de tre­ball i uns guanys estra­tosfèrics. Alguna cosa que­darà, suposo.

La rea­li­tat, però, és que la nos­tra per­cepció era encer­tada, com ha demos­trat un estudi de la revista la Directa, que no només ha posat en entre­dit tota la pro­pa­ganda política dels dar­rers anys (emesa per tot l’arc par­la­men­tari i prin­ci­pals mit­jans de comu­ni­cació), sinó que ha tacat el pres­tigi de la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra, fins i tot.

La Copa de l’Amèrica és l’exem­ple que com les fal­ses expec­ta­ti­ves, cre­a­des amb la manca d’anàlisi, poden enfon­sar un pro­jecte empre­sa­rial, per gran que sigui.

Si t’hi atu­res a pen­sar, ja vèiem que un esde­ve­ni­ment tan impor­tant no hau­ria de neces­si­tar tant suport ins­ti­tu­ci­o­nal si fos tan ren­di­ble. O que el fet de dema­nar volun­ta­ris enlloc de tre­ba­lla­dors ja ens mos­trava la pre­ca­ri­e­tat de l’esde­ve­ni­ment. Si, a més, mira­ves al teu vol­tant, nota­ves que ningú no sabia ni com fun­ci­o­nava ni qui hi com­pe­tia. Estrany en un esde­ve­ni­ment que és el ter­cer més seguit del món, no creus?

Un cop començada la com­pe­tició, a més, aquesta per­cepció s’ha fet més evi­dent, mos­trant-nos les fan zone bui­des, acon­se­guint unes audiències de tele­visió irrisòries o un retorn econòmic invi­si­ble, fins i tot als res­tau­rants de la zona, que par­len del pit­jor agost en anys. I del “lle­gat indus­trial” que pro­me­tien pots comp­tar que que­darà en el vide­o­joc creat per a l’ocasió i que ningú no s’ha des­car­re­gat.

Per últim, com a l’epi­sodi dels Simp­sons dedi­cat a l’arri­bada del mono-rail a Spring­fi­eld, ningú no es va atu­rar a mirar l’impacte real de les ciu­tats per on ja havia pas­sat, i que mos­tra­ven dèficits mili­o­na­ris a totes elles i que paguem nosal­tres com a ciu­ta­dans.

No entraré en els motius que han dut a auto­ri­tats, mit­jans i acadèmics a fer de cor­retja de trans­missió d’una men­tida tan gran, però si en els motius que duen a un abisme tan gran entre expec­ta­ti­ves i rea­li­tat, i que comen­tava fa unes set­ma­nes amb un cli­ent a qui asses­soro finan­ce­ra­ment i estratègica.

En pri­mer lloc, les expec­ta­ti­ves han de ser creïbles i, per a ser-ho, han de par­tir d’uns objec­tius a acon­se­guir i d’un pres­su­post que posi aquest objec­tiu com a base, i cons­tru­eixi al damunt tot el que cal per a que sigui asso­li­ble. D’aquesta manera, no només posaràs l’expec­ta­tiva al davant, sinó que també com­pro­varàs si és o no rea­lista.

En segon lloc, les dades pas­sa­des ens ense­nyen tendències que cal estu­diar bé. Per exem­ple, en el nos­tre cas, enlloc de com­pa­rar ven­des men­su­als amb les de l’any ante­rior al mateix període, vaig pro­po­sar de mirar la xifra intera­nual, que ens per­metés veure l’evo­lució real de la xifra de ven­des anual, enlloc de creure’ns una xifra par­cial i des­con­tex­tu­a­lit­zada.

Final­ment, vam tenir una època en què veníem molt però generàvem poc negoci nou. Si haguéssim mirat només les ven­des, ningú no s’hagués amoïnat, però afor­tu­na­da­ment seguíem dades pre­sents com quin negoci nou havíem gene­rat, o quina ocu­pació tenien les màqui­nes actu­al­ment. Això ens va mos­trar, abans no fos massa, tard, un pro­blema a resol­dre.

En con­clusió, la Copa de l’Amèrica ha estat un mirall tren­cat de pro­me­ses bui­des que ha dei­xat al des­co­bert una dis­sonància clara entre les expec­ta­ti­ves venu­des i la rea­li­tat vis­cuda. Quan es cons­tru­ei­xen pro­jec­ci­ons sense fona­ments sòlids ni dades ana­lit­za­des en pro­fun­di­tat, el fracàs és ine­vi­ta­ble. Tant en grans esde­ve­ni­ments com en pro­jec­tes empre­sa­ri­als, el secret per evi­tar aques­tes desil·lusi­ons rau en la capa­ci­tat d’ajus­tar les expec­ta­ti­ves a una base rea­lista i mesu­ra­ble. Sense aquesta pla­ni­fi­cació, el destí no és altre que una fallida que tot­hom veia venir, però que pocs es van atre­vir a reconèixer.