Política

Fina Bosch Baulida

Pedagoga gironina a Beirut

“El Líban pateix però hi ha molta solidaritat”

“Bombes, avions... és un no parar que enerva, com una guerra psicològica”

“Com que el govern no funciona, la gent s’hi posa i tothom s’ajuda”

Fa gai­rebé 22 anys, Fina Bosch Bau­lida, peda­goga i lli­cen­ci­ada en història de l’art del barri de Sant Narcís de Girona, va ater­rar a Bei­rut i ja no se n’ha mogut. Tre­ba­lla per a una ONG dedi­cada a tas­ques edu­ca­ti­ves i s’ha com­promès amb el Líban i la seva gent. En aquesta entre­vista, ens ofe­reix un tes­ti­moni de pri­mera de mà de com viu la població l’ofen­siva isra­e­li­ana con­tra Hez­bol·là.

Com viu els bom­bar­de­jos?
El meu barri és a prop d’allà on estan tirant les bom­bes. O sigui que ho sen­tim tot, de nit i de dia. Sobre­tot diven­dres de la set­mana pas­sada, quan van matar Nas­ral·là [líder de Hez­bol·là]. Va ser un atac molt fort que va fer tre­mo­lar tots els bar­ris de Bei­rut. Ara mateix tenim com avi­o­ne­tes i drons sobre­vo­lant la ciu­tat, fil­mant tot el dia. És un no parar que enerva la gent, com una guerra psi­cològica. Lla­vors, fa falta donar pau, escol­tar, estar a prop de tot­hom... molta feina a fer!
Què dife­ren­cia aquesta guerra de les altres que vostè ha vis­cut al Líban?
La del 2006, per exem­ple, era una guerra dife­rent. Ara tot­hom està con­nec­tat, engan­xat a les pan­ta­lles, saben el que passa al segon, i això crea estrès, fa molt mal.
Com reac­ci­ona la gent a les bom­bes?
Encara que sem­bli increïble, tot­hom mira de fer vida nor­mal als bar­ris que no són ata­cats. Molta gent demana tele­tre­ba­llar, com en la pandèmia, però hi ha empre­ses que volen feina pre­sen­cial. Les esco­les sí que estan tan­ca­des i les uni­ver­si­tats, també.
Què passa amb els des­plaçats que arri­ben a la capi­tal fugint del sud del país?
Com que el govern no fun­ci­ona, la gent s’hi posa. Hi ha esco­les, esglésies, hotels que obren por­tes per aco­llir-los. Volun­ta­ris, molta soli­da­ri­tat. Es dei­xen de banda les diferències con­fes­si­o­nals i tot­hom s’ajuda. Això sí que és bonic... gràcies a Déu, per fi! Quan va pas­sar allò tan espantós de les explo­si­ons dels bus­ca­per­so­nes i walkie-talkies, diuen que més de mil per­so­nes –molts joves– van que­dar cegues o amb les mans talla­des. Però la gent és molt forta, eh? Tiren enda­vant.
Les boti­gues obren?
Obren i hi ha men­jar. Però és veri­tat que la vall de la Bekaa, que és, diríem, l’hort del Líban, l’estan bom­bar­de­jant. No sabem què pas­sarà, con­fiem que les coses tirin enda­vant.
Qui­nes seqüeles dei­xen les bom­bes?
Els pro­ble­mes men­tals s’estan mul­ti­pli­cant, els nens tenen atacs de pànic i els pares no saben què fer. Tenim un país que m’estimo molt, però que pateix. I hi ha gent sola. Per­so­nes grans que no poden sor­tir de casa, que estan tot el dia amb la tele i tenen por.
S’ha plan­te­jat mar­xar del Líban?
No tinc cor per mar­xar. Em sento molt liba­nesa. I quan veus la gent patint tant i fent tan­tes coses...,A vega­des només que escol­tis una per­sona al telèfon, que li donis ànims, això ajuda.
La guerra reforça la uni­tat naci­o­nal?
Pot­ser sí que la uni­tat naci­o­nal és això, que la gent no vagi tant al seu aire. Diuen que, a vega­des, perquè les coses s’arre­glin s’han d’espat­llar fins al final. Ja s’estan espat­llant... pot­ser no cal tant!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.