Colòmbia i els cops d’estat

Colòmbia és un país que sem­pre ha pre­su­mit de no haver patit cops d’estat durant els anys més con­vul­sos i inva­sius de la guerra freda. El cert és que mai va fer cap falta, perquè la usur­pació vio­lenta del poder fou un meca­nisme pen­sat per fora­gi­tar aquell que qüestionés les bases del sis­tema, cosa que mai ningú va fer des de la ins­ti­tu­ci­o­na­li­tat colom­bi­ana.

De fet, el cop de 1953, amb el gene­ral Rojas Pini­lla, va ser real­ment un pacte de les elits libe­rals i con­ser­va­do­res que, si bé va tren­car l’orde­na­ment cons­ti­tu­ci­o­nal, serví més per evi­den­ciar que els dos grans par­tits, en rea­li­tat, defen­sa­ven el mateix. Ara bé, cinc anys abans, aques­tes for­ces vives s’havien encar­re­gat d’eli­mi­nar, a la colom­bi­ana, de tres trets enmig del car­rer, Jorge Eliécer Gaitán, un cap libe­ral que pre­te­nia can­viar, pri­mer, el seu par­tit i, després, el model social i econòmic d’un país pen­sat per bene­fi­ciar només uns pocs.

El mateix va pas­sar quan la dic­ta­dura mili­tar va caure, a finals de la dècada, i aques­tes matei­xes elits par­ti­dis­tes van acor­dar repar­tir-se el poder cal­cant el model de Cánovas del Cas­ti­llo a l’Espa­nya de la Res­tau­ració. Les guer­ri­lles apa­rei­xen, pre­ci­sa­ment, en aquest moment, en que­dar exclo­ses les seves pro­pos­tes de la com­petència política democràtica. Més enllà de l’exter­mini cons­tant de qual­se­vol alter­na­tiva, l’esta­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal es va man­te­nir fins i tot en les èpoques més fos­ques del nar­cotràfic, quan el poder infi­nit de les màfies impregnà l’Estat però mai amb la intenció d’aba­tre’l, sinó sim­ple­ment de ser­vir-se’n.

Amb l’arri­bada de Gus­tavo Petro a la pre­sidència, ara fa dos anys, les refor­mes que cer­quen eixam­plar l’Estat i por­tar-lo on mai no ha arri­bat es plan­te­gen, ara sí, des de dins. I això, a més de ser nou en la història política colom­bi­ana, no agrada tot­hom. Per pri­mera vegada, doncs, els que no accep­ten modi­fi­ca­ci­ons en els fona­ments de l’Estat estan dis­po­sats a fer tre­mo­lar, si cal, la ins­ti­tu­ci­o­na­li­tat. Més enllà del ter­ro­risme mediàtic a sou de les grans cor­po­ra­ci­ons, el pre­si­dent fa uns mesos que denun­cia un intent de “cop d’estat tou”. A Colòmbia, ningú espera mili­tars al car­rer, ni cano­na­des con­tra el palau pre­si­den­cial; ja no som als anys setanta i al segle XXI, en què ens han fet creure que ja no hi ha ide­o­lo­gies, les coses es fan d’una altra manera. El que el pre­si­dent colombià denun­cia és la uti­lit­zació del poder judi­cial, i de les instàncies de l’Estat que con­tro­len l’opo­sició reac­cionària, per posar fi a un govern que con­si­de­ren usur­pa­dor i il·legítim, mal­grat sor­tir de les urnes.

La dar­rera pen­sada per com­pro­me­tre la con­tinuïtat de Petro es cova des del Con­sell Naci­o­nal Elec­to­ral (CNE), on l’avui magis­trat Álvaro Hernán Prada, un antic con­gres­sista pro­ces­sat per, supo­sa­da­ment, haver par­ti­ci­pat en la com­pra i mani­pu­lació de tes­ti­mo­nis del seu cap, l’expre­si­dent Álvaro Uribe, comanda l’atac del law­fare. A Petro, l’acu­sen d’haver superat el límit de des­pesa durant la cam­pa­nya del 2022, tot i que el CNE és un orga­nisme admi­nis­tra­tiu que no té com­petències per eme­tre un judici polític con­tra el pre­si­dent. Aquesta vio­lació evi­dent de l’afo­ra­ment pre­si­den­cial és una mani­o­bra que, amb mati­sos, ja va patir l’avui cap d’estat quan era alcalde de Bogotà. Lla­vors, el pro­cu­ra­dor Ale­jan­dro Ordóñez, també uri­bista com Prada, el va inha­bi­li­tar i l’apartà del càrrec. Qua­tre mesos va tri­gar la justícia inter­na­ci­o­nal a exi­gir la seva res­ti­tució al cap­da­vant de la capi­tal colom­bi­ana perquè, com era sabut, el pro­cu­ra­dor no pot fer fora càrrecs elec­tes a Colòmbia.

És un bon exer­cici d’hipo­cre­sia i cinisme que, men­tre pre­go­nen la divisió de poders, emprin la guerra judi­cial per fer política, perquè els magis­trats i la resta d’instàncies de con­trol res­po­nen a quo­tes de par­tit. Les elits colom­bi­a­nes no han hagut de cedir mai un mil·límetre en la gestió de la vida pública, que mono­po­lit­zen històrica­ment. Segres­tar l’Estat només amb el dis­curs naïf de la lli­ber­tat i la democràcia con­tra el “popu­lisme” és ben fàcil en una soci­e­tat en què en Jaume Cani­vell de La esco­peta naci­o­nal, apolític total i de dre­tes, com el seu pare, men­ja­ria arròs blanc i pata­tes.