Música

Tarta Relena

Duo musical

“Ens agrada jugar amb allò que separa l’autoria i l’anonimat”

Marta Torrella i Helena Ros, al capdavant d’un dels projectes més singulars i internacionals del país, presenten nou disc

“La necessitar d’anticipar-nos, de voler saber sempre què passarà, està molt alineada amb els temps actuals”, afirmen

Cal que el català esdevingui una eina natural en qualsevol àmbit, sigui culte, col·loquial o estàndard
Quan vam començar ni tant sols ens plantejàvem gravar res; nosaltres fèiem concerts ‘a cappella’

Amb el seu tarannà mis­teriós i sin­gu­lar, Tarta Relena, duo for­mat l’any 2016 per les bar­ce­lo­ni­nes Helena Ros i Marta Tor­re­lla, s’ha con­ver­tit en un dels pro­jec­tes musi­cals cata­lans amb més volada inter­na­ci­o­nal, a la vegada que en punta de llança de tota una gene­ració cap­fi­cada a mirar amb ulle­res noves les músiques de tra­dició oral. Ros i Tor­re­lla, ami­gues des dels sis anys, publi­quen avui el seu quart disc, És pre­gunta (a través de Latency, un segell francès), en què recor­ren una vegada més a una gran vari­e­tat de llengües (aquesta vegada, català, cas­tellà, llatí, jude­o­es­pa­nyol i italià) per, entre sam­plers electrònics i expe­ri­ments de tota mena, posar de nou en sin­to­nia les seves par­ti­cu­lars tècni­ques vocals.

Fa uns dies, Tarta Relena va estre­nar nou espec­ta­cle a la Fira Medi­terrània de Man­resa i, les pròximes set­ma­nes, se les podrà veure can­tar a Reus (25 d’octu­bre), Bar­ce­lona (28 de novem­bre) i Girona (13 de desem­bre).

Quin és el fil d’aquest nou disc?
(Helena) Gira al vol­tant de la idea del pen­sa­ment tràgic. Del destí, els ora­cles... i totes aque­lles coses que ens agra­da­ria saber com a humans per cal­mar les nos­tres cer­te­ses i inqui­e­tuds. Tracta, a par­tir d’un seguit de veus i per­so­nat­ges, de com ges­ti­o­nem o com ens enfron­tem a con­seqüències que ja són impa­ra­bles, cir­cumstàncies de les quals ja no podem esca­par. Als humans sem­bla que ens costi enten­dre que, al cap­da­vall, el que ens passa no depèn tant de nosal­tres com de les for­ces de la natura o de les cir­cumstàncies amb què ens anem tro­bant...
D’on sor­geix l’interès per aquest tema?
(Marta) És una manera de pen­sar, crec, que està rebro­tant. D’una banda, la Maria Arnal, per exem­ple, ha estat repes­cant el per­so­natge de la Sibil·la [per­so­natge de la mito­lo­gia grega i romana a qui se suposa el do de pre­dir l’esde­ve­ni­dor] i, de l’altra, hi ha tota aquesta història dels models pre­dic­tius. Veiem que aquesta neces­si­tar d’anti­ci­par-nos, de voler saber què pas­sarà, està molt ali­ne­ada amb els temps actu­als.
Safo de Les­bos, Abbas Kia­ros­tami, Parmènides, Raül Gar­ri­ga­sait, Felip el Can­ce­ller, el frare Tomàs de Celano, l’‘Odis­sea’... Com entra a for­mar part dels vos­tres interes­sos aquesta vari­e­tat tan àmplia de refe­rents que des­fi­len en el disc?
(Marta) N’hi ha que entren a la nos­tra vida i sor­geix la urgència de refe­ren­ciar-los o meta­bo­lit­zar-los. En d’altres casos, però, quan vam veure que el tema del disc seria el pen­sa­ment tràgic, els vam anar a bus­car amb més intenció. (Helena) Una cosa, en tot cas, sem­pre acos­tuma a por­tar-te cap a una altra. Si t’interessa una cosa, sem­pre pots ras­car-hi una mica més a fons.
El vos­tre reper­tori s’ali­menta de temes pro­pis, adap­tats, musi­cats, “ins­pi­rats en”... La idea és tren­car les bar­re­res que poden exis­tir en tot això?
(Marta) Sí, total­ment! Ens esti­mula moltíssim el joc d’uti­lit­zar mate­rial ja exis­tent que pugui sem­blar que no exis­tia. O escriure una lle­tra que pugui sem­blar la d’una cançó tra­di­ci­o­nal. (Helena) Ens agrada jugar amb allò que separa l’auto­ria i l’ano­ni­mat, posant capes extres de mis­teri a una bar­rera ja per si mateixa força mis­te­ri­osa...
Com va néixer tota aquesta fas­ci­nació per l’anti­gui­tat?
(Marta) Quan vam començar a can­tar en un cor [el Cor Jove de l’Escola Can Pon­sic, de la Fun­dació L’Arc de Sarrià] i el direc­tor va pro­po­sar-nos fer un reper­tori molt divers. Cantàvem música antiga, tona­des de cançons tra­di­ci­o­nals, música con­tem­porània amb sono­ri­tats molt aspres i interes­sants... (Helena) Allà es va sem­brar en nosal­tres una lla­vor que no ha parat de créixer.
Algú que no us cone­gui i lle­geixi coses com ara que Tarta Relena canta en llatí o grec antic tal vegada pen­sarà que la vos­tra música pot­ser no és tan rabi­o­sa­ment moderna com real­ment és. La línia entre “antic” i “modern” és tan mis­te­ri­osa com la que comentàvem fa una estona que exis­teix entre “auto­ria” i “ano­ni­mat”?
(Marta) Hi ha música d’altres èpoques que, ara, amb les ulle­res moder­nes del pop, se’ns reve­len superin­no­va­do­res. Hi ha inter­vals o har­mo­nies que, tal com ente­nem la música en l’actu­a­li­tat, ens poden sem­blar atre­vi­des però que, en rea­li­tat, són del segle XII. El pop ens ha sim­pli­fi­cat l’escolta moltíssim.
Hi ha qui es pot sor­pren­dre també que un grup amb una pro­posta no espe­ci­al­ment ‘mains­tream’com la vos­tra esti­gui arri­bant a tant públic i de tants llocs. Sem­pre vau pen­sar que allò que fèieu podia tenir sor­tida comer­cial?
(Helena) Bé, quan vam començar ni tan sols ens plan­tejàvem gra­var res. Nosal­tres el que fèiem eren bàsica­ment con­certs a cap­pe­lla. Va ser Indian Run­ners [l’asso­ci­ació cul­tu­ral amb la qual han publi­cat els seus ante­ri­ors dis­cos] qui va enco­rat­jar-nos a gra­var i ens va fer enten­dre que pot­ser hi hau­ria algú més enllà dels nos­tres amics interes­sat en aquesta música que fèiem. A par­tir d’ales­ho­res ens hem anat tro­bant en situ­a­ci­ons en què la nos­tra música fun­ci­o­nava i, a par­tir d’aquí, hem anat ente­nent quin abast podia tenir el pro­jecte. Però no hi ha hagut mai cap estratègia pla­ni­fi­cada de màrque­ting al dar­rere!
Com ha anat evo­lu­ci­o­nant la vos­tra manera d’entre­lli­gar les veus?
(Marta) L’experiència de can­tar tant, aquests últims anys, ha estat nova per a nosal­tres, ja que en èpoques de molts con­certs hem estat can­tant cada dia, i alguns dies, fins i tot, moltíssi­mes hores segui­des. Hi ha hagut, doncs, un gran apre­nen­tatge d’auto­co­nei­xe­ment, de saber quina mus­cu­la­tura calia forçar en un deter­mi­nant moment i quina no...
(Helena) Hem après a jugar millor les car­tes que tenim. Hem aca­bat conei­xent millor qui­nes eren les nos­tres limi­ta­ci­ons i vir­tuts, o quins meca­nis­mes de com­bi­natòria de les nos­tres veus calia acti­var per tro­bar deter­mi­na­des sono­ri­tats.
Quin paper hi juguen les llengües en què can­teu, algu­nes de les quals són ja llengües mor­tes?
(Marta) Les uti­lit­zem com una capa més, tant a nivell de sig­ni­fi­cat com a nivell sonor. Són una eina com­po­si­tiva. I, com cada eina que des­blo­que­gem, apor­ten més vari­e­tat i riquesa al nos­tre dis­curs. Cada vegada que ens atre­vim amb una nova llen­gua, tenim la sen­sació que se’ns obre un pai­satge nou.
Qui­nes reac­ci­ons sol pro­vo­car la vos­tra música, quan toqueu a l’estran­ger?
(Marta) És curiós, perquè als Estats Units, que és el lloc més allu­nyat del Medi­ter­rani on hem can­tat, notem que la nos­tra música els inter­pel·la d’alguna manera. Pot sem­blar que això que fem no té res a veure amb el que fan i amb la seva manera de ser, però el cas és que sem­pre et ve algú dient, per exem­ple, que té família grega i, escol­tant-nos, se li ha remo­gut alguna cosa en el seu inte­rior.
Hi ha hagut un auge, els últims anys, de músics dis­po­sats a tre­ba­llar amb la tra­dició. Se sen­ten, d’alguna manera, part d’una comu­ni­tat?
(Marta) Sí. Clara­ment hi ha una escena de músics que van a bus­car mate­rial en el folk­lore per, després, fer la seva pròpia música. El que és dife­rent, ara, és que tot això ja no s’enca­se­lla com a “música folklòrica”, o en unes mane­res de fer tra­di­ci­o­nals, sinó que hi ha un tre­ball força més d’explo­ració en la pro­ducció o en la com­po­sició mateix.

Altres gene­ra­ci­ons pot­ser se sor­pre­nen en veure l’interès tan gran que des­perta el ‘folk­lore’ en la seva música.

(Marta) En la gene­ració dels nos­tres pares, que és la que va dei­xar enrere la dic­ta­dura, pre­do­mi­na­ven segu­ra­ment les ganes d’ober­tura, d’anar cap enfora, i mirar menys el que hi havia aquí. Ara, però, en un món tan glo­ba­lit­zat en què tot­hom ves­teix igual i mira els matei­xos vídeos d’Ins­ta­gram, tot allò que et dife­ren­cia és una gran riquesa.
Can­tar en català, l’abril pas­sat, en un dels famo­sos con­certs ‘Tiny Desk’ de la Nati­o­nal Public Radio (NPR) dels Estats Units va ser impor­tant?
(Helena) Sí, can­tar i comu­ni­car-nos en català era una pri­o­ri­tat. Vam tenir només entre 12 i 18 minuts, però el català hi havia de ser. Can­tem en dife­rents llengües, però ens interessa que es vegi clara­ment en tot moment quina és la nos­tra llen­gua materna.
Tu, Helena, ets lingüista. El futur de la llen­gua cata­lana pinta tan mala­ment com diuen?
(Helena) Crec que els lingüistes saben que el català es morirà, ja que estem en l’estadi en què tota la població cata­lana que té el català com a llen­gua materna és també bilingüe en cas­tellà. No sé si ara mateix queda algú en algun lloc de Cata­lu­nya que no parli cas­tellà, i això és sem­pre el pri­mer estadi perquè una llen­gua es mori.
Vaja!
(Helena) Hi podem fer alguna cosa, però, és clar. Cal, per exem­ple, que el català con­que­reixi cada vegada més espais i esde­vin­gui una eina total­ment natu­ral en qual­se­vol àmbit, sigui culte, col·loquial o estàndard. El català se salva una mica cada cop que una deter­mi­nada gene­ració el manté, així que del que es trac­ta­ria ara, bàsica­ment, és d’anar sal­vant-li el cul gene­ració rere gene­ració.

Nous sons

Sirenes i robots

Un dels temes del nou disc de Tarta Relena, Galenismós, és fruit de la seva col·laboració amb l’oceanògraf Joan Llort, que, en forma d’instal·lació sonora, va poder-se gaudir també la setmana passada al CCCB com a part de la Biennal de Pensament. “En Joan, a qui no coneixíem, ens va proposar fer alguna cosa amb les dades que recullen per tota la Mediterrània els robots marins Argo, que són l’eina més utilitzada pels oceanògrafs per recollir dades del mar”, explica Helena Ros. “Vam voler relacionar-ho amb el cant de les sirenes i el viatge d’Ulisses i, finalment, vam tenir la idea d’utilitzar les dades de temperatura i fer un treball de sonificació d’aquestes dades, tot convertint-les en notes musicals i, després, finalment, cançons. Les notes més greus corresponen a les temperatures més baixes, i les agudes, a les més altes. És el dibuix de tot un any i de com va pujant la temperatura del mar”, afegeix Ros, per a qui la “mediterraneïtat” amb què sovint es defineix la proposta de Tarta Relena és una qüestió, principalment, de “sonoritat”. “Veiem una manera comuna de fer música, de sonar, d’expressar certes emocions, de poetitzar certes coses...” “No és una cosa que estigui massa rumiada però, al final, són els nostres interessos els que ens acaben portant sempre a aquesta zona.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.