Els fons d’inversió prenen posició als centres de gent gran
Grups empresarials d’àmbit internacional que disposen de capital d’inversió al darrere ja tenen el 25% de les places de residències per a la tercera edat. La iniciativa privada ha esdevingut protagonista
Amb la desaparició de les caixes, la propietat va passar a mans de grups internacionals
El perfil mitjà de les persones ingressades presenta un grau II, de dependència severa
Els grans grups empresarials internacionals amb fons d’inversió al darrere estan prenent posicions en el sector de les residències de la tercera edat a Catalunya. En els darrers anys el seu pes no ha fet més que créixer. Si mirem les dades del darrer informe sobre el sector, de la consultora Jones Lang Lasalle (JLL), els líders de les residències de la tercera edat a l’Estat incrementen la seva xarxa de centres. En conjunt, els vuit principals grups del sector han elevat en un 23% el nombre de centres des del 2020 fins a completar una xarxa de 593 residències per a persones grans. La pujada en termes absoluts és de 111 centres. Cada cop han anat copant més espai i han transformat la fisonomia d’un sector en procés de concentració empresarial. I en aquesta línia es mantenen, perquè el gros de les noves residències que hi ha en construcció és propietat d’aquests grups. “La rendibilitat atractiva que ofereixen les residències per a la tercera edat, a més dels contractes d’arrendament de llarga durada, estan atraient nous inversors que volen diversificar els seus portafolis”, explica l’informe de JLL.
DomusVi, Clece (filial d’ACS), Vitalia Home, Colisée, Orpea (ara, Emeis), Sanitas, Ballesol i Amavir disposen actualment de 96.800 places als seus centres residencials de tot l’Estat, als quals s’afegeixen uns 200 centres de dia. En comparació amb el 2020, l’increment en el nombre de places residencials és del 34%.
Ara com ara, el mapa de les residències de la tercera edat a Catalunya és el següent: dels 1.057 centres existents, 16 són de propietat i de gestió públiques, 226 són privats i no tenen cap relació econòmica amb l’administració catalana, i la resta són concertats, col·laboradors o acreditats per rebre usuaris amb prestació econòmica vinculada (diners que rep directament la persona beneficiària en el marc de la llei de la dependència per destinar-los a pagar una plaça en una residència).
Les dades evidencien que es tracta d’una àrea de l’estat del benestar, a diferència d’altres com la sanitat, l’educació i les pensions, en què la iniciativa privada s’ha convertit en protagonista indiscutible. A banda de places residencials privades, les empreses i fons d’inversió n’ofereixen de concertades –és a dir, llits en centres privats finançats amb diners públics– i, alhora, s’ocupen de la gestió d’algunes residències públiques.
A Catalunya, segons les darreres dades de l’informe de l’Imserso, el 91% de les places són de gestió privada, al voltant d’un 25% de les quals pertanyen a grans grups empresarials; la resta estan gestionades per entitats sense ànim de lucre del tercer sector, algunes de les quals, per congregacions religioses o altres perfils d’empresa més aviat petita i local o comarcal.
Els grans grups, per tal de créixer, ja sigui mitjançant adquisicions o amb l’obertura de nous centres, necessiten capital i han incorporat un nou negoci per generar diners. A banda dels préstecs –que també en tenen–, venen l’edifici de la residència i, en la mateixa operació, fan un contracte de lloguer per 25 anys. Això els permet garantir-se la gestió del centre durant aquests 25 anys, però ja com a llogaters, mentre continuen acumulant capital per seguir expandint-se. És un procés típic de sectors en procés de concentració que va començar fa sis o set anys, però que s’ha accelerat en els darrers anys.
Els compradors són, majoritàriament, fons d’inversió, i en aquest cas el líder del sector és una empresa amb propietaris catalans, tal com assenyala el periodista Manuel Rico, corresponsal a l’Estat espanyol del portal Investigate Europe i autor del llibre ¡Vergüenza! El escándalo de las residencias (Planeta, 2021), que fa anys que investiga sobre el sector. “Destaquen noms en aquest negoci com ara Manuel Lao, de Cirsa; les tres famílies catalanes que van crear Caprabo –Carbó, Botet i Elías–”, diu Rico, que explica que les rendibilitats que ofereixen aquests edificis són més altes que les d’oficines, perquè hi ha un negoci molt consolidat aquí.
En essència, explica Rico, el que està passant és una separació entre la propietat de l’immoble i la gestió. A més, han aparegut empreses especialitzades que construeixen residències a mida per a grans grups. Per exemple, si es vol establir una residència, aquestes empreses s’encarreguen de buscar els terrenys, construir l’edifici i entregar-lo a punt per a la gestió. Això permet als grans grups que es dediquen a la gestió estalviar-se la part immobiliària, que no els interessa, ja que el seu negoci rau en la gestió, no pas en la propietat dels edificis.
En canvi, fa 15 anys que no s’ha invertit en cap residència pública, en contraposició amb els 104 centres privats que s’han obert, i el desequilibri entre iniciativa privada i pública no ha fet més que créixer.
A més de la gran distància numèrica entre gestió pública i privada, en un servei assistencial com aquest hi ha múltiples factors (com l’envelliment, l’augment de l’esperança de vida i del grau de dependència, etc.) que l’han convertit en un sector tensionat. Tots els actors que ja hi eren abans de l’aparició d’aquests nous grups coincideixen que es necessita un pla de xoc. Familiars i empleats es queixen que la qualitat de l’assistència i del menjar no ha fet més que empitjorar, i que els salaris són tan precaris que hi ha uns índexs de rotació elevadíssims.
Des de la principal patronal d’atenció a la gent gran de Catalunya, l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), atribueixen a l’infrafinançament de l’administració els mals del model actual de residències de la tercera edat de Catalunya. Les xifres ho corroboren. Segons un informe de l’OCDE, Espanya destina un 0,9% a finançament de serveis de cures de llarga estada sobre el PIB, lluny del 2% que la UE estipula de despesa pública adequada.
Sens dubte, l’esclat de la pandèmia i el dramàtic impacte que va tenir en les residències de la tercera edat van visibilitzar les mancances de personal i les deficiències que hi havia en el sector. “Aleshores van surar els mals estructurals del sistema. Es va evidenciar que durant molts anys només s’hi han anat posant pedaços, i ara, encara, tot i el que va passar durant la covid, està fent fallida per tot arreu. L’administració hi havia deixat d’invertir i ha quedat segrestada per la iniciativa privada”, considera Jaume Adrover, responsable del sector de Serveis Socials d’UGT.
Manuel Rico puntualitza que cal diferenciar entre les comunitats que són gestionades per grans grups, en mans de fons d’inversió, i les residències més petites i mitjanes, que poden ser una activitat familiar, i aquests són dos mons completament diferents, “perquè una família que té una residència en una petita localitat, com passa en molts casos a Catalunya, pot ser una residència que funcioni perfectament, mentre que les residències en mans dels fons d’inversió anteposaran el lucre i l’obtenció de benefici a la resta de qüestions”, explica Rico, que hi afegeix que a Catalunya hi ha tot un ventall de perfils de grups de dimensió mitjana i amb capital català implantats al territori, com L’Onada i Mutuam.
Avançant
El sector, com molts altres, viu un procés de concentració i les empreses amb més múscul financer s’estan anticipant arran d’unes previsions de creixement exponencial de la demanda de places. El Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya calcula que el 2050 prop del 30% de la ciutadania tindrà 65 anys o més i, a més a més, l’esperança de vida no para de créixer i, per tant, cada cop són més grans les persones que tenen la seva llar en una residència.
Unes projeccions demogràfiques que s’afegeixen a un canvi sociològic. La família que havia estat el gran refugi de les persones grans ha deixat de ser-ho, en part per la incorporació de la dona a la feina, que era qui havia assumit tradicionalment la cura dels familiars, grans i petits, i també per la reducció de membres en les famílies, que fa insostenible continuar amb aquell model.
Adeu a les caixes
El punt d’inflexió va arribar a partir de la crisi de l’any 2008, a mesura que es va anar concentrant el sector financer i van anar desapareixent les caixes que havien estat les principals propietàries de les empreses gestores de residències. Les gestores de les obres socials van haver de vendre els seus actius i els van anant adquirint els grans grups internacionals. Hi va posar la cirera la llei de la dependència: tot i la bona voluntat d’una iniciativa que garanteix a l’usuari una aportació pública per destinar a places de residències, l’altra cara de la moneda és que va atraure l’aterratge d’inversió internacional. Els grans grups privats van començar a adquirir infraestructura residencial existent i a crear-ne de nova, atrets per un negoci estable que té l’administració com a principal client i que té unes previsions creixents de demanda i d’usuaris. “Va començar a entrar en cadena capital internacional, perquè aquí, a banda que les ràtios de gericultors són baixes, els controls per garantir-ne el compliment són inexistents. A Catalunya hi ha 29 inspectors per a tots els serveis socials i s’ha demostrat insuficient”, hi afegeix la presidenta de la Coordinadora Familiars de Residències 5+1, María José Carcelén.
El cas és que el tipus de fons que inverteixen en residències bàsicament són fons de capital d’inversió, que entren en un negoci i en un termini d’entre cinc i set anys l’han de vendre per contracte amb els seus inversors. “El seu objectiu és guanyar tants diners com puguin en el mínim temps, i en una residència no tenen cap altra opció que retallar o ajustar despeses, és a dir, en personal i alimentació”, explica Rico. Es calcula que el personal representa a l’entorn d’un 65% de les despeses totals en una residència, i l’alimentació, a l’entorn del 10%. “Hi ha residències dels grans grups on el personal no arriba ni al 50%”, diu Rico. El problema, doncs, és que en un negoci en què el personal és el gros de la despesa, les variacions en aquest vector són determinants.
A més, mentre que en les residències públiques de gestió delegada hi ha un gericultor per cada deu residents, segons marca la Cartera de Serveis de l’any 2010, a les residències privades amb places concertades, on en teoria s’haurien d’acollir a una ràtio de personal de la cartera de serveis, es va aplicar un annex que permet flexibilitzar la xifra i a la pràctica hi ha menys gericultors i menys hores de servei per resident. Per exemple, mentre que hi ha previstes 17 hores de servei de psicologia a les residències de gestió pública, a les concertades és de 10, i el mateix passa en altres serveis com la fisioteràpia. Unes xifres que queden lluny de les exigències d’altres països europeus. Als països nòrdics, per exemple, és d’un gericultor per resident.
I tot plegat, amb l’agreujant que en els darrers anys ha anat canviant el perfil de la persona que viu a la residència. “Cada cop hi ha residents més grans i més dependents, amb una mobilitat i una autonomia molt reduïdes, fet que suposa moltes més exigències”, indica la presidenta de la patronal ACRA, Cinta Pascual.
Actualment, la mitjana d’edat de la població resident en residències, segons la conselleria, ja és de 86 anys i mig, i la majoria d’ingressats presenten un grau II, de dependència severa.
Així doncs, el personal de les residències ha vist com ha anat augmentant la càrrega de feina, i amb uns salaris situats en la franja més baixa de tot el sector de serveis. El conveni vigent a Catalunya –que aplica increments anuals retroactius i només inclou les residències privades amb més del 60% de finançament públic– estableix 1.127 euros bruts per a una gericultora i 1.512 per a una infermera, que en un centre d’atenció primària cobra de mitjana uns 400 euros més al mes. I per si no fos suficient, els convenis inclouen condicions laborals i econòmiques diferents en funció de la gestió de la residència, fet que, a més de generar sensació d’injustícia, fa molt poc atractiu el sector per treballar-hi. “Costa moltíssim trobar professionals per treballar-hi, no és un tema només de sous sinó també del desprestigi social que hi ha al voltant del treball de les residències”, creu la presidenta d’ACRA.
Des de la patronal insisteixen que al darrere d’aquestes deficiències hi ha una causa i és l’infrafinançament de l’administració pública. Tot i la millora dels darrers anys, la patronal denuncia que les tarifes que aporta la Generalitat per cada plaça i dia estan al voltant de 71 euros, un 10% per sota del cost, més altes que en altres territoris com Castella i Lleó, que aporta 50 euros, però bastant per sota del País Basc, que arriba als 100 euros. Justament les gericultores, després d’una vaga de mesos de durada, tenen uns sous un 25% més alts que a la resta de l’Estat i treballen 200 hores menys a l’any. Per Cinta Pascual, el dèficit en el finançament del sistema té dos impactes importants: menor cobertura de les necessitats de les persones amb dependència i un nombre important de persones en espera de rebre serveis. “Cal arribar al 2% del PIB en dependència”, reclama.
Des de les associacions de familiars de residents com 5+1, demanen que es reverteixi la privatització de les residències, “perquè necessitem uns serveis dirigits a la persona i no dirigits a obtenir benefici del negoci”.
Per la seva banda, el secretari general del Departament de Drets Socials i Inclusió, Raúl Moreno, respon que revertir el model no entra en els plans de l’actual govern català. “Amb les previsions de creixement de la població gran i amb la diferència actual entre els centres de gestió mercantil i els de gestió pública, és inviable capgirar el model”, considera Moreno, per a qui la col·laboració publicoprivada a través de la concertació hauria de ser la via de transformació.
La valoració econòmica i personal de les cures informals
La despesa mitjana pública de l’Estat i la Generalitat per prestació és d’almenys 6.433 euros anuals, fins als 1.461 milions d’euros el 2022, segons recull l’informe Valoració econòmica de les cures a les persones grans dependents i impacte en la generació sandvitx, una iniciativa d’Aliura i Suara Cooperativa elaborada per l’Observatori Dona, Empresa i Economia (ODEE) de la Cambra de Comerç de Barcelona i promoguda per Economia Social del Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya, amb el finançament del Ministeri de Treball i Economia Social.
L’estudi pronostica, d’acord amb tres escenaris, un increment notable de cara al 2050. En un primer escenari en què es manté la despesa per habitant i el nombre de sol·licituds se situa en 577.884, la despesa total s’enfilarà fins als 3.717,4 milions d’euros; si la quantitat destinada per persona s’eleva un 20%, la despesa total pujarà fins als 4.460,8 milions d’euros –3,1 vegades més–, i si augmenta un 40%, la despesa total es multiplicarà per 4,3, fins als 6.245,2.
L’estudi mostra, a més, qui es responsabilitza més de les cures informals, i certifica que a Catalunya hi ha almenys 151.000 persones que fan cures informals. De les quals, el 63% són dones (el 2008 era el 72%), una reducció que s’explica, segons Carme Poveda, directora de l’estudi, per la incorporació de la dona al mercat de treball i també perquè, en famílies cada vegada més petites, als homes els toca més participar en les cures.
L’anàlisi incideix sobretot en un segment de la població concret: la generació sandvitx, la que cuida o està acabant de cuidar els fills i ja ha de començar a cuidar els pares: l’estudi detalla que les dones tenen més probabilitats de deixar la feina. Per Àngels Cobo, directora de Transformació Digital de Suara Cooperativa, “les dades de l’estudi exigeixen un canvi de paradigma que suposi més cures professionals a través del compromís i inversió per part de les administracions, així com el desplegament de tecnologia, innovació i talent per part de les empreses responsables d’aquestes cures”.