A les elec­ci­ons de la Cam­bra de Bar­ce­lona de 2019 dos pakis­ta­ne­sos de dues can­di­da­tu­res dife­rents es van esba­tus­sar a la fila de votació. El motiu de la bara­lla no eren divergències polítiques, sinó comer­ci­als. Un dels pakis­ta­ne­sos, l’agre­dit, havia ideat un sis­tema per a fer més efi­ci­ents els seus punts de venda i, allà on obria, els pakis­ta­ne­sos del vol­tant patien força i sovint havien de tan­car. El sis­tema con­sis­tia a com­prar locals tres o qua­tre cops més grans, o a fusi­o­nar-ne uns quants, de forma que pogués nego­ciar un preu per metre qua­drat més barat. Amb aquest des­compte acon­se­guia aba­ra­tir els preus i ensor­rar els com­pe­ti­dors, els super­mer­cats pakis­ta­ne­sos de la zona. Pura inno­vació. En con­seqüència, l’odi­a­ven a mort.

La moral que hom extreu d’aquesta història és que els entorns de pura com­petència comer­cial no són gens salu­da­bles. Si el que vens a la teva botiga només es dife­ren­cia del que venen la resta de boti­gues en el preu, tot el teu entorn comer­cial és pura com­petència. Lla­vors només et pots “espe­ci­a­lit­zar” en ser més i més barat i, com més barat vens, més hores has d’obrir per ven­dre i sobre­viure.

Quan vens de tot i no t’espe­ci­a­lit­zes en cap pro­ducte en con­cret, al final no saps què vens. Quan no saps què vens, no saps a què et dedi­ques, i resulta com­pli­cat tenir línies de recerca o millora del teu pro­ducte, perquè no tens pro­ducte. Si vens de tot, no pots inno­var. Si vens de tot, res con­cret et motiva, i et des­mo­ti­ves. I la des­mo­ti­vació porta a la desídia. O, fins i tot, a la falta d’higi­ene. Per què he de man­te­nir net el magat­zem on hi tinc guar­dat de tot, sense cap cri­teri?

Això que aca­bem de visu­a­lit­zar és la pen­dent que porta a la decadència d’un negoci. No només d’una botiga de que­viu­res d’un boti­guer pakis­tanès del Maresme. De qual­se­vol negoci. L’única forma de rever­tir aquesta situ­ació és espe­ci­a­lit­zar-se. Triar un pro­ducte que saps ven­dre, apro­fun­dir-hi, ser qui coneix millor el pro­ducte, tenir el millor pro­ducte al millor preu i donar el millor ser­vei. Alguns pakis­ta­ne­sos ho han entès i ara venen fruita i només fruita. Bon senyal. De tant en tant tro­bes una pres­tat­ge­ria plena de licors al fons d’una d’aques­tes frui­te­ries. La inno­vació és un work in pro­gress. Si ja han arri­bat fins aquí, aviat es trau­ran de sobre els licors i només ven­dran fruita fresca i ben refri­ge­rada.

Si t’espe­ci­a­lit­zes, et va molt bé tenir altres boti­gues al vol­tant que tin­guin espe­ci­a­li­tats com­ple­mentàries, perquè atra­uen els teus cli­ents, els aju­den a aca­bar d’emple­nar la cis­te­lla i fan que tor­nin. Lla­vors, col·labo­res amb l’entorn comer­cial. Un saló d’ungles xinès pot ser un bon com­ple­ment per a una frui­te­ria pakis­ta­nesa. Tots dos van adreçats a per­so­nes que es cui­den, per dins i per fora. Em cuido, faig dieta salu­da­ble que inclou frui­tes i ver­du­res. I em faig les ungles. O un mas­satge. O com­pro pro­duc­tes dietètics. O vaig al gimnàs.